Pedralbes, la monarquia i les elits de Barcelona
Monestir de Pedralbes. © MUHBA (autor: Pere Vivas)
El 13 d’octubre de 1357, la reina Elisenda va posar el Monestir de Pedralbes sota la protecció del Consell de Cent de la ciutat de Barcelona, el qual es va comprometre a mantenir i defensar el monestir i la comunitat, i mediar en les discòrdies que poguessin sorgir. Amb aquest gest, la reina s’assegurava, a més del suport de la corona, el del poder municipal. Però l’acord no hauria estat possible si el desig de la sobirana no hagués estat compartit pel mateix Consell de Cent, al qual li interessava el domini sobre els monestirs, convents i esglésies de la ciutat, ja que li donava la possibilitat d’influir directament en aquelles que eren més lucratives, com era el cas del Monestir de Pedralbes, i, a més, li facilitava la defensa de les posicions municipals en cas de conflicte amb els interessos eclesiàstics.
Si bé és cert que durant els primers anys d’existència del monestir el pes aristocràtic dins la comunitat va ser notori, ben aviat les famílies benestants de la ciutat també hi van fer ingressar les filles per estar representades en una institució que s’havia convertit en un centre de poder econòmic i social a més de religiós. La nòmina de les religioses d’aquests anys indica que, cap a la segona meitat del segle XIV, la comunitat estava formada per un 63% de monges que provenien de la noblesa i les capes benestants dels «ciutadans», amb un predomini clar d’aquests últims, mentre que el 37% restant provenia de les classes menestrals. Era en el moment de la repartició dels càrrecs que dins del monestir es reproduïen els esquemes socials imperants a la societat: mentre les filles de l’aristocràcia ocupaven un primer cercle de poder, en el segon hi trobem les filles dels ciutadans. En aquest grup es reconeixen monges provinents de famílies de ciutadans honrats, mercaders i professionals de cert prestigi com els March, Terrer, Marquet, Bastida, Costa, Rovira i Llull entre altres; algunes de les famílies que també trobem ocupant els càrrecs de poder municipals.
Durant el segle XIV i bona part del següent, el monestir va veure augmentar considerablement el patrimoni i les rendes, gràcies a les donacions i els privilegis que seguia rebent de la corona i de l’Església i, principalment, als rèdits que li reportava la compravenda de censals i violaris, establerts amb particulars i, majoritàriament, amb les diverses institucions: la reial i la del General de Catalunya i diverses universitats, entre elles el Consell de Cent barceloní. Els comptes de la comunitat, i també els municipals, evidencien que tant aquesta institució com la corona van ser deutors en determinats moments del monestir, que es va convertir en una font de finançament important.
Gràcies a això, les institucions van poder disposar de diners de forma constant i a un interès més baix que el dels préstecs usuraris o el proporcionat pels crèdits a curt termini establerts per alguns canvistes. Amb aquests diners van poder fer front a les importants despeses municipals i a determinades crisis, com la viscuda per la ciutat a la darreria del 1407 quan, gràcies a aquest tipus de crèdit, el síndic de la ciutat va poder armar diversos vaixells per anar a buscar blat per proveir la ciutat davant l’escassetat d’aquest cereal.
En contrapartida, i atenent els pactes establertes amb la reina, la història del Monestir de Pedralbes és plena de moments en què el Consell de Cent va tenir un paper actiu en la resolució de certs conflictes entre la comunitat i les institucions eclesiàstiques, o la corona mateixa. El monestir es mostra com un reflex fidel d’allò que s’està esdevenint en la societat: els representants d’aquesta actuaran per tal de defensar els seus interessos, el mateix que s’espera de les seves filles ingressades al Monestir de Pedralbes.
Un punt d’inflexió es donarà a partir del 1472, quan les anomenades Capitulacions de Pedralbes ,justament per haver-se signat al monestir, van suposar el reconeixement per part de les institucions catalanes de Joan II com a rei i, per al Monestir de Santa Maria de Pedralbes, l’inici d’un canvi significatiu en la seva trajectòria històrica. Aquest canvi s’aguditzaria a partir del 1495, quan la comunitat –que, com s’ha dit, fins aleshores reflectia en la seva direcció el poder de la noblesa i de les classes benestants de la societat catalana– va passar sota l’òrbita dels Trastàmara.
La unió de les dues corones suposarà l’intent immediat de controlar la comunitat de Pedralbes mitjançant la substitució de les representants dels vells llinatges catalans per d’altres provinents de famílies nobles castellanes afins a la corona, fet que provocarà una forta i persistent resistència per part d’un sector important de les religioses autòctones que veuen com se les vol desplaçar del poder. Aquest enfrontament traspassa les fronteres del monestir per constituir un afer en el qual s’involucra bona part de la societat civil i els seus representants. Si bé excepcional per la seva transcendència, aquest no és l’únic exemple que al llarg de la història del monestir evidencia els estrets lligams entre el Monestir de Pedralbes, la corona i les elits barcelonines.
Anna CastellanoMUHBA