Repensar l’arqueologia urbana

El vincle de l’arqueologia urbana amb el coneixement del passat clàssic i amb el manteniment i restauració del patrimoni històric i artístic té les arrels a la Roma del set-cents. La novetat el segle XIX, incentivada pel romanticisme, fou la ràpida extensió del concepte de monument i de l’estudi sistemàtic de les obres d’altres èpoques, sobretot medievals, davant la transformació provocada per la revolució fabril.

A Barcelona, la reflexió primerenca setcentista d’Antoni de Capmany sobre els monuments medievals va caure en l’oblit i, quan el 1837 la fam d’espai intramurs va portar a demolir el convent de Santa Caterina, fou la influència francesa (Victor Hugo) la que nodrí les invectives de Pau Piferrer. En els mateixos anys, Antoni Celles s’interessava per les formes i l’origen del temple del carrer Paradís. Classicisme i medievalisme anaven fent camí.

Però el gran debat es va produir arran de l’obertura de la via Laietana i en el clima intel·lectual del noucentisme. De l’ideal d’un barri gòtic estilitzat, formulat per Rucabado el 1911, a les reflexions de Puig i Cadafalch i els treballs de Rubió i Bellver, Adolf Florensa, Duran i Sanpere i Serra Ràfols, es perfila un relat en pedra tan discutible com eficaç, que es materialitza entre els anys vint i els seixanta del segle passat. Enmig d’aquesta trajectòria, l’excavació de Barcino a la plaça del Rei va marcar, a partir dels anys trenta, un gran salt endavant de l’arqueologia urbana barcelonina.

El següent gran salt endavant es va produir durant la Transició. La renovació urbanística que aspirava a «sanejar el centre i monumentalitzar la perifèria» i la nova legislació catalana sobre patrimoni cultural van delimitar el camp per a una prospecció arqueològica d’ampli espectre. El Programa de recuperació de jaciments arqueològics, integrat en el Pla contra l’atur de 1984, va formar tota una generació de joves arqueòlegs que han tingut un paper fonamental en les intervencions efectuades posteriorment. De llavors ençà, l’actuació preventiva ha permès investigar milers d’edificis, solars i vials i ha propiciat el coneixement d’espais i episodis tan distants com la prehistòria al pla de Barcelona, l’entorn de Barcino, la ciutat medieval i moderna des de Santa Caterina a l’àrea del Born, la Ciutadella i el port, diversos recintes fabrils o els refugis de la Guerra Civil.

El salt ha estat formidable en termes quantitatius, però el propòsit mateix d’una arqueologia preventiva no és exempt de problemes. En haver d’intervenir a remolc de la promoció immobiliària i de l’obra pública i no segons les prioritats científiques, no és fàcil treballar amb hipòtesis prèvies. Menys encara quan les intervencions es reparteixen entre nombroses empreses de serveis arqueològics i quan l’arxiu arqueològic de la ciutat es veu ofegat pel volum de materials, sovint redundants, que s’han de conservar per imperatiu legal.

Si l’arqueologia urbana de la primera meitat del segle XX fou criticada pel seu finalisme apressat –trobar el bo i millor de la ciutat romana per incorporar-ho al patrimoni monumental–, la de les darreres dècades, tècnicament molt rigorosa, ha caigut en canvi en el defecte contrari, el d’un empirisme excessiu. Si s’ha d’excavar i conservar tot el que es pugui, si tot és valuós i l’arqueòleg ha de documentar i exhibir com més estructures i objectes millor, la mera acumulació de dades i espais difícilment conduirà a un increment substantiu del coneixement històric i del patrimoni.

Al VI Congrés de Museïtzació de Jaciments Arqueològics, celebrat fa poc a Toledo, es plantejava, precisament, que potser havia arribat l’hora de no preguntar-se més per quina història es pot associar a un espai patrimonial, sinó, a la inversa, preguntar-se en què contribueix aquest espai a eixamplar la perspectiva històrica; també es plantejava la necessitat d’un tractament més integrat dels elements arqueològics dins del patrimoni històric en conjunt Ambdues qüestions no eren alienes al canvi de conjuntura econòmica.

Com avançar, després del Pla integral per a l’arqueologia a Catalunya, cap a un paradigma d’arqueologia urbana més eficaç? Amb la publicació regular de l’Anuari d’arqueologia i patrimoni de Barcelona des de 2008 i amb la compleció de la Carta arqueològica de Barcelona, des del MUHBA s’ha fet un esforç ordenador que facilitarà la incorporació dels béns arqueològics al catàleg general de patrimoni de la ciutat. Però el debat no pot quedar-se en la sistematització ni pot limitar-se al Museu o als arqueòlegs.

D’aquí neix la proposta de posar en marxa l’Arqueofòrum Barcelona, com un punt de trobada entre arqueòlegs, historiadors, conservadors, arquitectes, urbanistes, geògrafs i altres especialistes per discutir models organitzatius i qüestions de mètode, per proposar una comissió de tria dels arxius arqueològics, per enfortir el lligam entre arqueologia i història i per debatre l’articulació entre patrimoni històric, creació arquitectònica i renovació urbanística. Barcelona pot així prendre la davantera en un tema de notable repercussió cultural i econòmica que preocupa moltes ciutats.

En la primera reunió, molt concorreguda, es van comentar les «regles de joc» del fòrum i es va fer una primera relació de temes. A la segona es van començar a debatre tres idees: Fonts: la qüestió de la comissió de tria; Història: recerques arqueològiques sobre la Barcelona del segle XV; Patrimoni: la qüestió de l'inventari de patrimoni industrial a Ciutat Vella. L'Arqueofòrum es reuneix el primer dilluns de cada mes.

Joan Roca i Albert
Director del MUHBA