Aviat tindrem 600

L’exposició Ja tenim 600, que s’inaugurarà el dia 18 de novembre a la Casa Padellàs i hi estarà instal·lada fins al 30 de juny de 2011, no representa pel MUHBA un punt i final o la culminació d’un procés de recerca i de treball; més aviat al contrari, és el tret de sortida i el pretext per desenvolupar i esperonar tot un conjunt de treballs de recerca propis i en col·laboració amb la universitat sobre la dècada de 1950, molt més decisiva del que se sol pensar.

La mostra és, a més, l’aglutinador d’una sèrie d’activitats, jornades científiques i publicacions que tenen per objectiu donar a conèixer més a fons alguns aspectes significatius de la Barcelona del període i de la història de la SEAT en general i del 600 més en concret. Coorganitzada amb el Memorial Democràtic de Treballadors i Treballadores de la SEAT i amb dues associacions de col·leccionistes de 600, el diumenge 21 de novembre al matí hi haurà una concentració de 600 històrics a la plaça del Rei. Acompanyaran la presentació en societat del 600 del MUHBA, un exemplar que ha estat donat pel Memorial de Treballadors de la SEAT i que significa, de fet, la peça fundacional en l’aposta per crear una col·lecció contemporània del Museu d’Història.  Aquest cap de setmana (20 i 21 de novembre) es faran jornades de portes obertes a l’exposició.

En el mateix marc de l’exposició, a la tardor es presentarà al MUHBA el llibre d’Andrea Tappi Un’impresa italiana nella Spagna di Franco: il rapporto Fiat-Seat dal 1950 al 1980, editat en versió castellana per la Fundació Cipriano García. S’estan preparant altres publicacions, llibres i guies d’història urbana que fan referència a l’impacte i les transformacions que la implantació de la SEAT va generar a la ciutat de Barcelona. La primavera de l’any vinent el MUHBA ha programat també unes jornades d’estudi que reuniran diversos especialistes de projecció internacional per tractar de la Barcelona dels anys 1950, cosa que comportarà també la publicació de les aportacions més recents de la historiografia sobre el tema i els debats que es generaran entre els assistents. El projecte compta amb l’assessorament de Sebastian Balfour, Jordi Catalan i Borja de Riquer.

D’altra banda, a partir de gener de 2011, s’han programat visites comentades a l’exposició, algunes de la mà de la comissària, la historiadora Nàdia Varo, i un itinerari mensual per la Zona Franca i els escenaris de la SEAT, guiat per historiadors del Memorial de Treballadors de la SEAT, per tal de conèixer de primera mà la fàbrica, els habitatges construïts per als treballadors o l’escola d’aprenents.

MUHBA Programes

El SEAT 600 i Barcelona

El títol de la propera exposició, Ja tenim 600!, no pretén ser unívoc. Per una banda, fa referència a la possibilitat d’exposar una peça no gaire habitual, un SEAT 600. Per l’altra, remet a l’alegria de les persones que, a finals dels anys cinquanta i seixanta, van poder fer-se amb aquest cotxe. El 600, que va estar al mercat entre 1957 i 1973, resulta un excel·lent fil conductor per mostrar els canvis experimentats per Barcelona i els seus habitants durant els anys seixanta i setanta. A l’exposició s’intenten explicar aquests canvis i, sobretot, entendre el context en què va aparèixer aquest petit utilitari, símbol de l’Espanya del desarrollismo.

Per fer-ho es parteix dels anys quaranta, d’una Barcelona vençuda a la guerra, marcada per la misèria i la inactivitat de l’Ajuntament. El context internacional advers al franquisme després de la Segona Guerra Mundial, com també l’aparició d’algunes protestes, va impulsar a elaborar projectes que poguessin neutralitzar aquest descontentament. Cap al 1947 i 1948 es començaren a preparar el Pla General Metropolità, el Congrés Eucarístic Internacional i la instal·lació de la fàbrica de SEAT a Barcelona. El 1951, amb la imponent protesta ciutadana que constituí la vaga de tramvies, es va constatar que calia accelerar aquests projectes i emprendre altres mesures per garantir la supervivència del règim i el futur de la ciutat.

Entre les mesures accelerades per la vaga de tramvies hi havia el final del racionament i un canvi en l’orientació de la política econòmica, que començà a qüestionar l’autarquia.

Al llarg de la dècada de 1950 es produí un increment de la producció industrial, en gran manera afavorit per la indústria metal·lúrgica, que trobà un impuls en la SEAT i les seves indústries auxiliars. El creixement econòmic produït, però, no va repercutir immediatament en una millora del poder adquisitiu de la població. Béns que posteriorment es van considerar símbols de la societat de consum (la nevera, la rentadora, el cotxe…) estaven a l’abast de poca gent. Per tant, quan es va comercialitzar el 600, si bé l’objectiu era que fos més assequible que el primer model de cotxe de la SEAT, només estava a l’abast de les classes mitjanes i altes.

Des del final dels anys cinquanta, noves mesures de liberalització econòmica van afavorir que Espanya pogués aprofitar el creixement econòmic que llavors vivia Europa occidental, el pla d’estabilització de 1959 va suposar un ajust i una reestructuració decisius. L’increment de la riquesa, tot i que desigualment distribuïda, va contribuir a un augment del consum de béns duradors, encara que a un nivell molt més reduït que en altres països europeus. Un dels béns que més es van començar a difondre a les ciutats va ser el cotxe. Es considera que el SEAT 600 va ser l’automòbil amb què es va motoritzar Espanya, ja que entre 1957 i 1973 se’n van vendre 800.000 unitats. El 600 esdevingué, a principis dels anys seixanta, un cotxe a l’abast de classes mitjanes, però que constituïa un objecte de desig per gran part de la població.

La difusió dels cotxes va generar importants canvis a la ciutat i fora d’ella. Els domingueros començaren a canviar el panorama de pobles, platges i muntanyes arreu de Catalunya. Dins de Barcelona, la proliferació de cotxes comportà situacions inèdites: problemes de trànsit i d’aparcament i un augment dels accidents. Per afrontar-ho, fou necessari iniciar el condicionament de vies ràpides i nusos viaris. Era una època en què el cotxe era prioritari respecte als vianants i el transport públic. L’automòbil esdevingué un element cabdal per Barcelona, i formava part de la imatge que el poder volia projectar de la ciutat. De fet, el 600 va resultar clau per a una nova estratègia de legitimació del règim –més enllà de la «Victòria»– a partir de la millora de la situació econòmica. Tot i així, aquesta estratègia de consens no va aconseguir tot l’èxit desitjat. El 1966 es van produir mostres significatives de la consolidació de l’oposició al règim, amb la creació del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona i la consolidació de les Comissions Obreres, organitzacions claus del moviment estudiantil i obrer.

Nàdia Varo Moral
Historiadora i comissària de l’exposició