Intervencions arquitectòniques al Reial Monestir de Santa Maria de Pedralbes. La restauració monumental (II)
Quan la tardor de 1893 la comunitat de clarisses de Santa Maria de Pedralbes va prendre la decisió de continuar les obres de restauració de l’església del monestir i altres dependències de l’edifici, que en la intervenció de 1877 no es van poder dur a terme per manca de recursos, les va encomanar, sense dubtar-ho, a l’arquitecte Joan Martorell i Montells (1833-1906). El Diari de Barcelona del dia 31 d’octubre de 1893 es va fer ressò de l’encàrrec, el qual fou possible gràcies a un seguit de circumstàncies, totes vinculades a la personalitat de sor Eulàlia Anzizu.
L’any 1890 professava com a religiosa del monestir Maria Mercè Anzizu i Vila amb el nom de sor Eulàlia. Filla d’una família benestant, sor Eulàlia va quedar òrfena des de molt petita i els seus tutors van ser els avis, primer, i posteriorment el seu oncle Eusebi Güell. L’entorn familiar en què va viure li va facilitar conèixer món, alhora que li va encomanar l’ambient cultural que envoltava el seu oncle, mecenes d’Antoni Gaudí. L’àmplia cultura que posseïa sor Eulàlia es va manifestar en diversos escrits, entre ells la primera monografia històrica del monestir (1897); també va ser una destacada poetessa que admirava Verdaguer, a qui coneixia personalment. Aquest esperit, i la nombrosa fortuna personal que va aportar com a dot en professar, van permetre al monestir engegar les obres de restauració que havien quedat aturades uns anys abans.
L’elecció de l’arquitecte Joan Martorell va ser refermada per la comunitat de monges, no solament perquè va ser el responsable de l’actuació de 1877, sinó també perquè gaudia de les preferències de sor Eulàlia i del seu oncle Güell.
Aquest fet s’havia posat de manifest uns anys abans quan Martorell va presentar un projecte per enllestir la façana de la catedral de Barcelona, avalat per Antoni Gaudí. El projecte, però, no va arribar a bon port: el guanyador va ser el d’Oriol Mestres i d’August Font, ratificat per Elies Rogent i Manuel Girona. Ambdós dissenys representaven una manera d’entendre la restauració inscrita dins el neomedievalisme de finals del XIX, però mentre Mestres i Font optaven per una intervenció mimètica seguint els plànols originals de la façana, Martorell, seguint els postulats de Viollet-le-Duc, oferia una solució més innovadora, que permetia la introducció de nous elements i materials. El rebuig de sor Eulàlia al projecte de Mestres va quedar reflectit en un poema que va escriure al també oncle seu Manuel Girona, el 2 d’abril de 1887, on manifestava el seu desgrat per la restauració de la catedral.
El 17 de setembre de 1895 s’inauguraren les obres de restauració de l’església del monestir de Pedralbes amb una missa solemne celebrada per l’Il·lm. i Excm. Sr. Jaume Català i Albosa, bisbe de Barcelona. El diari El Noticiero Universal d’aquell dia se’n feia ressò amb una àmplia crònica on relatava, de manera força detallada, les diverses intervencions arquitectòniques practicades a l’interior de l’església, així com el criteri esmerçat en l’actuació. Concretava: «El señor Martorell [...] acudido en primer lugar de respetar lo verdaderamente artístico y original, reconstruyendo el templo a los adornos que tuviera en la época de su fundación. [...]» i feia referència als paraments, que van ser repicats fins deixar la pedra vista, quan aquesta era existent, o bé es van recobrir i pintar imitant carreuat, en el cas de les capelles laterals. S’eliminaren els altars «de deplorable gusto barroco» de les capelles laterals i se’n va construir un de nou a l’altar major, neogòtic, «adecuado al estilo del templo y en el cual ha habido un verdadero derroche de riqueza y buen gusto».
El cor dels frares, al centre de l’església, també va ser restaurat, substituint les peces deteriorades pel transcurs dels anys, mentre que el cor alt, o de les monges, va ser construït de nou amb gust gotitzant, i es va separar de l’església amb una façana de pedra rematada amb una gelosia. Les lloses de pedra del presbiteri es van canviar per rajoles de mosaic de marbre; la majoria dels vitralls van ser restaurats, i d’altres, reconstruïts amb delicades vidrieres. Es va arreglar el rellotge del campanar i també la coberta del temple.
Altres notícies de premsa publicades al Diari de Barcelona, al Sarrianès i fins i tot a L’Esquella de la Torratxa, durant els dies successius, enaltiren la magnitud de l’obra i n’elogiaren el resultat.
La participació de Joan Martorell a Pedralbes no es va limitar a l’església, ja que les notes de sor Eulàlia especifiquen que es va intervenir al refetor, on es va refer i decorar de nou la volta, tot conservant l’escut i les imatges que, juntament amb la de sor Maria d’Aragó, ocupaven el frontal de la sala. La restauració monumental va quedar enllestida amb els treballs efectuats al dormidor de les monges, que van consistir en la compartimentació de l’espai mitjançant la construcció de cel·les individuals. Eren els primers anys del 1900.
Anna Castellano i Carme Aixalà
Museu Monestir de Pedralbes