Petita tetralogia contemporània
La densitat commemorativa de naixements i defuncions, promulgacions i derogaments, victòries i desfetes, juntament amb la cadència d’anys temàtics internacionals, han acabat per afectar-ne el potencial com a catalitzadors d’iniciatives culturals. Però de vegades hi ha sort. Fent de la necessitat virtut, la pràctica coincidència de quatre celebracions –l’any del diàleg intercultural, els 150 anys de l’aprovació del pla cerdà i de la reinstauració dels jocs florals i el centenari de la setmana tràgica– ha brindat al museu l’oportunitat de presentar, en els propers dotze mesos, una petita tetralogia sobre les decisives qüestions del creixement migratori, els plans generals, la voluntat monumentalitzadora i el conflicte social. En suma: el demos, el topos, els símbols i les crisis de la nostra contemporaneïtat urbana.
En primer lloc, ho fa amb l’exposició Barcelona connectada, ciutadans transnacionals, inaugurada el febrer i dedicada a la metamorfosi econòmica, social i cultural de la metròpoli relacionada amb el creixement migratori entre 1998 i 2007. Un creixement que comporta alhora la redefinició d’un subjecte urbà històricament canviant: des de la ciutat unificada l’any 1897 a la ciutat de nou plurimunicipal formada, a una altra escala, al llarg del segle XX i fins avui. Es tracta d’un projecte comissariat pel mateix Museu i per la Fundació Jaume Bofill, que afronta el repte afegit de mostrar un període expansiu i molt recent en temps de crisi. Hi tornarem més endavant.
En segon lloc, trobem la reformulació de la ciutat en una altra època de creixement, quan la necessitat d’eixamplar la Barcelona emmurallada va tenir un primer clímax en els debats municipals de l’any 1853, per passar després per les complexes vicissituds de l’aprovació del pla –el de Cerdà– i per quatre dècades d’ideació i aplicació dels mecanismes que regularen la nova urbanització.
L’exposició Cerdà i Barcelona. La primera metròpoli, 1853-1897, comissariada per Marina López Guallar en col·laboració amb Glòria Santa-Maria, obrirà les portes el febrer de 2010. El seu plantejament defuig la dicotomia entre pla i història, com ja va fer el mateix Cerdà des del seu positivisme pragmàtic, per endinsar-se en la praxi urbana tant pel que fa a l’expansió material de la ciutat com als atzars institucionals que conduïren a la constitució del conjunt del territori del pla urbanístic en un sol municipi.
En tercer lloc, la fretura pel mot poètic, el patrimoni històric i la creació de nous monuments com a mecanismes compensatoris de la raó pràctica moderna i de l’acceleració del creixement urbà. Els Jocs Florals s’iniciaren, impulsats per l’Ajuntament de Barcelona, el mateix any de l’aprovació del Pla Cerdà. L’estabilització de l’ordre liberal, amb la creació de nous marcs polítics i de noves propostes de futur, generava una necessitat de legitimació que apel·là a totes les arts. El medievalisme romàntic fou un dels codis d’aquesta artialització de la vida urbana i de l’espai públic, i els Jocs Florals van esdevenir un element cabdal del nou aparat de representació col·lectiva. D’aquestes premisses parteix Barcelona i els Jocs Florals, 1959. Modernització i romanticisme, exposició comissariada per Josep Maria Domingo que s’inaugurarà el juny de 2009.
Finalment, les arestes de la crisi social. En aquest cas no es tracta d’una exposició, sinó d’un seminari amb el títol La Setmana Tràgica de 1909 a Barcelona, arrels i conseqüències, que tindrà lloc d’abril a maig de 2009. Fou la Setmana Tràgica un fenomen específicament barceloní o era part d'un malestar més general a Europa? ¿Cal repensar el paper que hi van tenir una guerra colonial, la desigual contribució al servei militar segons la condició social, l’anticlericalisme i la situació extraordinàriament precària de les classes populars en un temps, també, de creixement migratori? Com incidí l’espant davant d’aquella revolta sense rumb en la consideració de la gran metròpoli moderna per part de la burgesia i de la intelligentsia barcelonina? Coordinat per Soledad Bengoechea, el seminari comptarà amb la participació d’Angel Smith, Gabriel Cardo na, José Álvarez Junco, Jordi Figuerola, Xavier Ferrés i Pere Gabriel.
Barcelona connectada, ciutadans transnacionals és la primera en el calendari de les quatre propostes, i segurament la més arriscada. Pot el Museu parlar de temps tan recents? Potser sí, si es diferencien els plans del discurs: no es pot pas tractar de la mateixa manera la dècada de 1998-2007 –ahir mateix– que altres períodes més distants. Complir amb el compromís de l’Any del Diàleg Intercultural des de l’òptica d’un museu d’història obligava a reformular i a situar aquest temps recent en una perspectiva de més llarga durada i, alhora, portava a interpel·lar els temps passats amb nous interrogants. Obligava també a pensar com donar forma pública a la proposta: l’exposició és només la base d’un programa més ampli, el Projecte Barcelona connectada.
En un Saló del Tinell convertit en petita ciutat virtual, l’exposició s’interroga sobre les innovacions en la vida pràctica associades a les aportacions humanes recents al demos metropolità, agrupades en cinc àmbits: «Imaginaris», «Connexions», «Intimitats», «Negocis» i «Asimetries.» Al final d’aquest recorregut, el sisè àmbit de l’exposició, «Trajectòries», situa la darrera immigració en relació amb les onades migratòries que han conformat la metròpoli barcelonina des de finals del segle XIX.
Barcelona ha experimentat en la dècada que va de 1998 a 2007 un canvi humà ben visible pels carrers, les botigues i les empreses, i també dins de les cases, amb les persones que tenen cura de la llar. Un de cada sis ciutadans de la metròpoli ha nascut fora de l’Estat, i el seu arrelament a la ciutat i a Catalunya ha anat paral·lel al manteniment de connexions amb els pobles i ciutats d’on han arribat, que no sempre són els d’origen: el concepte d’immigrant i el de cosmopolita s’encavalquen. En la densa i complexa xarxa de relacions socials i culturals que defineix una gran ciutat es dirimeix, en gran manera, fins a quin punt tots aquests vincles es converteixen en factors d’innovació o, alternativament, si les diferències econòmiques, socials, culturals i, sobretot, de condició jurídica poden disminuir o anul·lar el potencial innovador.
Els plans per als Jocs Olímpics de 1992 aspiraven a superar els dèficits dels anys de creixement sense democràcia per «situar Barcelona al mapa». I cal dir que la globalització de Barcelona ha tingut èxit, per bé que de forma inesperada: la internacionalització no s’ha produït tan sols per les elits i les activitats de tecnologia avançada o de les grans empreses, com s’havia imaginat, sinó que ha afectat tota la població i un ampli ventall d’activitats. Fins a quin punt l’actual depressió econòmica marca l’inici d’un temps diferent?
El Projecte Barcelona connectada eixampla l’abast de l’exposició en tres direccions. En primer lloc, amb les aportacions dels barcelonins més recents. Moltes entitats s’han implicat en el Projecte a través de l’espai Agora Museu i dels itineraris Barcelona, la ciutat inesperada, dedicats a mostrar la Barcelona emergent. En segon lloc, amb el cicle Barcelonins transnacionals, vinculat als diferents àmbits de l’exposició i amb contribucions des dels camps de les ciències socials i les humanitats: la nodrida relació de ponents que resideixen a la metròpoli es completarà amb Andreas Huyssen i Gaby Strassburger. Finalment, el projecte es completarà amb el seminari Barcelona, canvi humà i trajectòria urbana al llarg del temps, que té com a objectiu estendre l’arc cronològic de la reflexió sobre migracions i pràctiques urbanes: des de les elits i els esclaus a la Barcelona de la baixa edat mitjana fins a la tríada formada pel creixement migratori, el pacte urbà i la construcció nacional en el franquisme tardà i la Transició, per acabar amb un apunt sobre el factor humà en el desenvolupament històric de la ciutat. El seminari, coordinat per Joan Roca i Mercè Tatjer, compta amb la participació de Daniel Duran, Xavier Torres, Albert Garcia Espuche, Joaquim Albareda, Pilar López Guallar, José Luis Oyón, Soledad Bengoechea i Jordi Catalan.
Joan Roca i Albert
Director del MUHBA