Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, punt i seguit

En el número anterior, Antoni Nicolau s’acomiadava del Museu, després de catorze anys d’estar-ne al capdavant, assegurant que «les renovacions sempre són bones: ajuden a revitalitzar-se, a imposar-se nous reptes, a revisar allò que no funciona prou bé».

A mitjan novembre es va produir el relleu i, certament, el projecte que vaig presentar al concurs públic convocat per escollir nou director comporta alguns canvis. Ara bé, proposar-los costa molt poc: el que costa és fer-los efectius i que suposin una renovació profitosa.

En una institució que ja té una llarga trajectòria, com és el cas del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona, sovint són més rellevants i efectives les transformacions graduals que no els grans trasbalsos aparents. A més, per avançar no n’hi ha prou de tenir idees, cal comptar amb tot l’equip humà de la institució, amb el suport de l’ICUB i del nounat Consell Assessor d’Història, i amb la complicitat de la societat civil, començant pel Cercle del Museu i pel col·lectiu d’Amics i Amigues del Museu. En aquest sentit, he de dir que he rebut la millor de les acollides. Gràcies, de tot cor.

Des dels seus inicis, el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona ha anat bastint una sòlida base arqueològica i patrimonial i en els darrers temps ha incrementat la seva projecció ciutadana amb un ampli ventall d’exposicions temporals i d’activitats de tota mena. Ara convé assajar un nou pas endavant, en la direcció de fer del Museu un mirall interactiu de la trajectòria de Barcelona, des dels inicis de la ciutat fins al nostre temps. Convé que el patrimoni i les exposicions permanents als diferents centres del Museu, que les exposicions temporals i que les línies de recerca, el projecte educatiu i la programació d’activitats –així com el futur centre de documentació– puguin relligar-se a partir d’uns eixos vertebradors ben identificables en la construcció d’una visió de la ciutat necessàriament polièdrica, però amb les peces ben encaixades.

En aquest sentit, el Museu ha de poder elaborar un pla estratègic per als propers anys, que esperem presentar cap a finals de primavera. Heus aquí algunes línies que poden orientar-ne l’elaboració:

1. Apostar d’entrada per l’impuls de les línies de treball en marxa i per mantenir els projectes ja previstos: innovar sumant i no restant, no deixar de fer res del que es fa ara fins tenir ben experimentades, en allò que s’escaigui, alternatives millors.

2. Articular les diferents seus, exposicions i activitats del museu amb eixos interpretatius consistents de les continuïtats i discontinuïtats en els diferents plans de la vida urbana, des dels temps preromans fins als temps contemporanis. Una visió del món significativa que trobi fonaments en la trajectòria històrica de la ciutat en la llarga durada i en el marc de la xarxa urbana del continent ha de ser, alhora, una aportació específica i substancial del Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona a l’entramat museístic de Catalunya, que actualment es troba a debat.

3. Establir referències comparatives amb les trajectòries d’altres ciutats d’una Europa que té en les grans urbs un pal de paller més antic i tan destacable com el que puguin tenir-hi nacions i estats. Aquesta és una perspectiva que sembla especialment rellevant davant l’emergència de les grans ciutats com a protagonistes molt destacats del segle XXI; les metròpolis reclamen, amb raó, el seu reconeixement com a subjectes polítics amb substància pròpia.

4. Considerar que, si bé la definició del Born és clau per al projecte museogràfic dedicat a la ciutat moderna, el que es faci al Poblenou i en altres espais engendrats per la ciutat industrial –inclosos els de Ciutat Vella– serà molt rellevant de cara a mostrar la ciutat contemporània, del segle XVIII ençà. En els propers anys, l’aposta per la patrimonialització i la construcció de fons del Museu ha d’atendre sobre tot aquest tram més recent de la història de la ciutat, amb una preocupació important, en sintonia amb l’Arxiu Municipal, pel rescat de fonts materials, escrites i orals dels darrers segles, especialment del segle XX. El Museu ha de tenir a més un programa estable de recerca i ha de sistematitzar les seves publicacions en els camps de la història urbana i el patrimoni. En aquesta mateixa línia convindria que s’orientés la llibreria ubicada a la seu central, a la cantonada de Veguer amb Llibreteria.

5. Apostar per les sinergies del treball coordinat amb altres institucions de l’Ajuntament, especialment amb els altres museus i la xarxa d’arxius. En aquest sentit, resulta especialment important la complementarietat entre el que fa i pot fer l’MHCB i el que fa i pot fer l’Arxiu Històric de la Ciutat i, dins seu, el Seminari d’Història de Barcelona.

6.  Considerar que el subjecte pertinent de la història urbana és la ciutat metropolitana, en el benentès que aquesta és la conurbació consolidada més que no pas la vasta i difusa “regió metropolitana”. Cal emprendre el diàleg amb les institucions museístiques, culturals i educatives de la metròpoli amb vista a perfilar convenis igualment satisfactoris i productius per a totes les parts, lluny de qualsevol intent d’imposició de punts de vista des del municipi més gran.

7. Aprofundir en la inserció del museu en les xarxes museístiques estatals i internacionals, més enllà de les orientades a l’arqueologia i les col·leccions de béns mobles, de les quals ja forma part. A més d’assegurar la presència del Museu al CAMOC (The International Committee for the Collections and Activities of Museums of Cities), cal avançar en la idea que els museus d’història de les ciutats poden ser un mirall de les trajectòries europees més substancials en el llarg termini, les de les seves grans urbs, per a la qual cosa es proposa impulsar des de Barcelona la creació d’una nova City History Museums and Archives Network of Europe.

8. Crear, tal com proposa el Pla estratègic de cultura de Barcelona, mecanismes de relació estable no sols amb les altres institucions culturals i educatives d’excel·lència de la ciutat (museus, centres i fundacions artístiques i culturals, universitats, entitats com l’Associació de Museòlegs, etc.), sinó també amb la xarxa de recerca i d’activitat cultural que en constitueix una remarcable base territorial (centres d’estudis locals, biblioteques, centres cívics, associacions, etc.) i amb els serveis d’estudis que tan nombrosos són avui la a ciutat. No es tracta d’efectuar una crida genèrica amb vista a una relació merament formal, sinó d’atènyer la massa crítica de relacions necessària per intentar fer un salt endavant en el coneixement de la trajectòria de la ciutat i en la difusió d’aquest coneixement.

9. Apostar per inserir més directament la tasca del museu dins de la programació curricular d’escoles, instituts i centres d’estudis superiors. El Museu compta amb una experiència en el camp educatiu prou sòlida per poder proposar la història urbana com una part substancial, i no complementària, de la programació reglada de ciències socials, com ja s’ha fet en alguns centres educatius. Si Barcelona vol ser una ciutat educadora, el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona ha de tenir un paper estratègic en la construcció de la ciutadania.

10.  Apuntar cap a una política d’exposicions temporals que, amb una clara voluntat de dirigir-se a tots els sectors de la societat i sense deixar d’atendre qüestions d’interès en cada conjuntura, convergeixi al màxim possible amb la línia general de treball del museu, pugui estimular produccions d’interès per a altres ciutats i, sobretot, ajudi a configurar trams històrics i aspectes concrets del projecte museístic per manent.

L’MHCB ha de ser l’eco de la ciutat i de la vida a la ciutat al llarg de la seva existència, i més encara en temps de ràpid canvi demogràfic, quan la incorporació a la vida diària de persones vingudes d’arreu del món requereix que puguin situar les seves històries i memòries en una altra història que ara també és seva. Ha de poder ser un eco prestigiós, legitimat per presentar qüestions significatives, amb un enfocament enriquit per la distància que atorga la reflexió històrica. Lluny de qualsevol temptació contemporaneista o populista en l’ús de la història, el Museu d’Història de la Ciutat de Barcelona ha de constituir un referent alhora sintètic i amb ramificacions múltiples per a “autòctons”, “immigrants” i “visitants” en la construcció de formes d’identitat àmpliament compartibles.

Joan Roca i Albert
Director