Barcelona Metropolis

Alhora hem de ser conscients —i per no crear expectatives que no es puguin complir— que cal garantir la viabilitat d’aquest model, per la qual cosa s’han de tenir en compte aspectes com: 1) la disponibilitat dels aliments que conformen el menú (capacitat de producció local, logística de distribució i subministrament); 2) una ràtio del personal de cuina suficient per preparar els àpats; 3) la disponibilitat d’una cuina prou equipada per elaborar el menú, i 4) el cost econòmic del servei.

Un estudi realitzat per BCN Smart Rural calcula que Catalunya té un 40% de capacitat d’autosuficiència alimentària, i la província de Barcelona només un 10%.^[1] En el cas dels menjadors, si totes les escoles de Barcelona decidissin consumir aliments de producció local, ecològica i de temporada, segurament seria una aposta poc realista, sobretot per a aquelles produccions oblidades com les dels llegums. Per aconseguir-ho, calen altres dinàmiques de logística i distribució d’aliments. Això no hauria de ser una excusa per no fer res, al contrari, pot suposar un incentiu per promoure la producció local i per impulsar una estratègia agrícola lligada a les necessitats del territori.

A Catalunya, uns 330.000 infants es queden a dinar al menjador escolar. Això suposa un consum de 7.300 tones d’hortalisses per curs escolar, però ens trobem que la producció ecològica a tot Catalunya només és de 4.800 tones (segons dades oficials de l’any 2019). I si ens fixem en els llegums, la situació encara és més deficitària: el consum escolar podria ser de 1.300 tones, però la totalitat de la producció a Catalunya (convencional i ecològica) no arriba a 754 tones. Això fa evident que no només és necessari que les escoles apostin per un menjador de proximitat i ecològic, sinó que també és prioritari fer una aposta per la recuperació de la pagesia. El que cal que ens preguntem és el motiu pel qual les administracions no s’han adonat d’aquest fet i no han implementat estratègies per apropar la producció agrícola i el consum a les escoles.

Aposta política

No es tracta només de garantir una producció agrícola local o de canviar l’estructura dels menús dels menjadors, sinó també, i sobretot, de promoure canvis en l’estructura i l’articulació de l’administració pública per garantir un escenari que afavoreixi la compra pública. Per tant, és necessària una aposta política i també que l’administració es doti de recursos per garantir tècnicament la seva implementació.

Actualment, el Departament d’Educació de la Generalitat de Catalunya ha establert que el preu màxim de la prestació del servei de menjador a les escoles públiques és de 6,33 € per menú i dia. En aquest preu s’hi inclou la compra d’aliments, el cost del personal de cuina i menjador, el funcionament, l’equipament de cuina, els impostos… Si volem garantir una alimentació escolar que aposti per una producció local, de temporada, ecològica i que pagui un preu just als i les productores, caldria que d’aquest preu es destinessin almenys 1,50 € per a la compra d’aliments. Val a dir que aquest preu és molt ajustat i cal recordar que, excepte els infants que tenen beques menjador, les famílies assumeixen el cost total del servei. Potser seria moment de demanar a les administracions catalanes que incrementessin aquest preu, per garantir un servei de qualitat, i que n’assumeixin part del cost, com fan altres administracions autonòmiques.

És el torn de les institucions públiques i privades d’estendre el model a totes les escoles de les comunitats; per exemple, generant les condicions favorables per tenir un compromís amb la pagesia, reconeixent i incentivant la professionalització de la cuina de col·lectivitats i la promoció de la dieta saludable a les escoles. En aquest sentit les administracions són clau, tenen la possibilitat de modificar els processos de compra pública i licitació de subministrament o serveis relacionats amb les restauracions col·lectives, com els menjadors escolars. La compra pública alimentària és una de les millors eines per impulsar canvis en la realitat socioeconòmica i ambiental del nostre país, en els seus diferents àmbits d’actuació.

A Barcelona hem d’interpel·lar l’Ajuntament, que, actualment, està revisant les condicions i els criteris que regulen els serveis de contractació de serveis municipals d’alimentació (menjadors d’escoles bressol, menjadors socials, residències...). Fins ara es demanava la incorporació d’aliments de producció ecològica. Ara és un bon moment per demanar que els aliments que s’utilitzin siguin de producció local i de temporada. Però també s’ha de dotar de suficients recursos perquè els aliments es comprin a un preu just i per garantir que realment als menjadors socials, a les residències o a les escoles bressol es faci una aposta per una alimentació transformadora. També ens toca pressionar el Departament d’Educació perquè, en coordinació amb el Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural, elabori i aprovi estratègies i polítiques de producció agrícola i compra pública que facin possible una alimentació saludable i sostenible a les escoles.

Els menjadors escolars ecològics poden ser motors per potenciar la producció agroecològica dels territoris i es poden convertir en un circuit curt de comercialització segura. Però per a això és necessari buscar la complicitat i crear xarxes entre totes les parts d’aquesta cadena que va del camp a les escoles. Aquest any Barcelona és la capital mundial de l’alimentació saludable i s’ha compromès a assumir un paper estratègic en el desenvolupament de sistemes alimentaris sostenibles. És el moment de comprovar si hi ha voluntat política per transformar el model alimentari de la ciutat.