La Mediterrània no és solament un mar. És quelcom viu que desperta uns sentiments i unes sensacions difícils de descriure quan no s’han arribat a percebre. La seva llum, la lluïssor del seus colors, la combinació d’olors de farigola i de romaní, juntament amb l’atmosfera càlida que ens porta flaires de la mar, la fan única al món. Les ciutats que des de l’antigor han fet créixer les arrels a tocar del Mare Nostrum traspuen aquesta energia i indueixen aquests sentiments. La vella Barcino és, abans de res, una ciutat mediterrània.

Fa 72 anys que visc a l’Eixample de Barcelona en el mateix pis que vaig néixer i, per bé que la feina m’ha dut a molts països, no puc imaginar-me viure en un altre lloc que no sigui a la meva volguda Barcelona. Sovint, amics que coneixen la meva estimació per la solitud, la tendència a treballar a l’aire lliure i a evitar tota mena d’aglomeracions, em pregunten com és que puc viure en una ciutat tan gran. La resposta és ben senzilla: hi ha una Barcelona diferent per a cada barceloní i jo visc a la “meva Barcelona”. Tinc una ciutat pròpia, feta pels barris on tradicionalment m’he mogut, ja sigui per anar a col•legi i més tard a l’institut i la universitat, per anar a la plaça, fer les compres habituals, treballar o senzillament passejar. És obvi que la meva Barcelona és abastable per viure-la a peu o, com a màxim, en transport públic.

Un dels primers records que tinc és del temps de la Guerra. Una nit que les sirenes de les fàbriques anunciaven bombardejos, la meva mare, que era una dona molt valenta, en lloc de portar-me al refugi que teníem en un soterrani de la mateixa finca, em va embolicar amb un edredó i em va treure al balcó de la Gran Via.

L’escenari era fantasmagòric: al mig d’una foscor absoluta em va ensenyar els avions que volaven molt baixos buscant els seus objectius amb uns focus molt potents. I em va dir: “ets molt petita, però fixa’t bé amb el que veus i potser quan seràs gran podràs recordar-ho”. Després de pràcticament tota una vida, el meu record segueix veient aquells avions amb la mateixa claredat que els vaig veure aquella nit.

La meva germana i jo anàvem a un col•legi del carrer d’Avinyó. Fèiem quatre viatges a peu cada dia, de manera que ens coneixíem la ruta pam a pam. A mi, el que m’agradava més era baixar per la Rambla al matí. Era l’hora que les floristes tot just arribaven de comprar al Mercat de les Flors i muntaven les parades. No eren els quioscos de disseny actuals, amb vidres transparents i en els quals es pot tancar tot el gènere com si fos un gran aparador. Llavors hi havia una mena de taulell, i amb cavallets i fustes es muntava i desmuntava la parada cada dia. El més característic eren els para-sols multicolors que aixoplugaven la parada i que protegien tant del sol com de la pluja. Encara sento l’olor d’aquells grans poms de flors que es posaven en galledes i que les floristes omplien d’aigua de la font. No és d’estranyar que la nostra Rambla es consideri un dels grans carrers d’Europa, de la mateixa manera que els Champs Élysées de París o la Promenade des Anglais de Niça: és un títol que Barcelona s’ha guanyat a pols. Després, quan arribàvem davant del Liceu, entràvem al Cafè de l’Òpera a buscar una companya, que avui dia n’és la mestressa, i les tres enfilàvem el carrer de Ferran, al qual aleshores li dèiem carrer Fernando, d’on m’apassiona i em segueix apassionant la seva lluminària senyorial.

De joveneta, quan anava a l’institut, esperava amb delit els diumenges per anar a ballar sardanes. La meva mare n’era una gran balladora i me’n va ensenyar. Ben a prop de casa, a la plaça de la Universitat, molts diumenges es feien sessions matinals. Malgrat que eren activitats autoritzades, de tant en tant, i no sabies per què, apareixien “els grisos” i tota la festa acabava com el rosari de l’aurora.

Dins d’aquesta Barcelona meva tinc certes preferències. Una d’elles són les placetes gòtiques. No hi ha cap amic, conegut o visitant que em vingui a veure a Barcelona que marxi sense que jo li hagi fet recórrer aquests llocs. Són places petites, algunes minúscules, sovint amagades en racons de la trama gòtica, austeres, senyorials, però totes parlen d’un passat ric en vida i experiència.

He treballat durant més de quatre dècades a la Barceloneta, a la vora del mar. Ha estat la gran oportunitat per conèixer bé el barri de Pescadors i el de la Ribera. Moltes tardes, sortint del laboratori, em feia coincidir l’horari per anar a la subhasta del peix que es feia al “moll del rellotge”. Després, el peix subhastat es conduïa amb carretons a certes peixateries del barri que no obrien en tot el dia fins que la subhasta no era feta. Només en aquestes botigues podies comprar els pops que encara s’esmunyien de la panera i els crancs que, si badaves, sortien de la bossa.

El barri de la Ribera té, per a mi, una de les joies més preuades de la ciutat: l’església de Santa Maria del Mar. Entrar-hi t’omple de serenor i de tranquil•litat. Els millors moments per visitar-la són els matins dels dies assolellats. Entre els seus murs severs brillen com joies encastades els vitralls multicolors. Recordo un dels actes més impressionants que s’hi va fer a l’interior: l’Honoris Causa del molt estimat Pare Batllori. Santa Maria lluïa la millor imatge.

No fóra just parlar de Barcelona sense fer esment a la gran remodelació que va patir, a final dels anys 80, relacionada amb els Jocs Olímpics. Probablement ningú de vostès deu saber que quan el Senyor Samaranch va pronunciar aquelles paraules mítiques amb les quals Barcelona passava a ser seu olímpica el 1992, hi havia quatre científics a l’Antàrtida, treballant a la base polonesa Henry Arctowsky, aïllats del món i de les notícies que s’hi produïen. No puc recordar de quina manera vam conèixer la gran notícia, però el més habitual era contactar amb el món civilitzat a través de radioaficionats que ajudaven a fer ponts a través del món. També nosaltres volíem adherir-nos a la celebració de l’èxit de Barcelona. El problema és que no teníem res, però vam fer jugar la imaginació. Així que vam fer una bandera catalana amb una cinta aïllant groga i vermella, i, no se sap d’on, va aparèixer una ampolla de cava català que va arribar a l’Antàrtida més o menys camuflada amb el material científic. Aquesta va ser la nostra contribució a l’alegria general.

En plenes obres de remodelació de la Barcelona olímpica, quan anaven caient aquelles lleugeres edificacions del port vell a les quals anomenàvem tinglados, semblava que el cor se’ns anés eixamplant. Ja ho sabíem que darrere d’aquelles edificacions hi havia el mar, però mai l’havíem vist. A partir de la nova imatge del port vell, als matins, quan anava a treballar a l’Institut, en comptes de baixar de l’autobús a la plaça del Mar ho feia al Pla de Palau. Això em costava sortir de casa una mica més aviat, però em permetia fer a peu tot el Passeig de Joan de Borbó, arran dels molls del port esportiu, i gaudir del silenci i de la tranquil•litat d’aquella hora matinera. Era un exercici molt profitós ja que, durant aquesta passejada tranquil•la, plantejava la feina del dia i també les prioritats, ja que segur que m’esperava molta més feina de la que era capaç de fer.

La construcció de la torre de Collserola o la del Palau Sant Jordi era, per a mi, cosa de màgia. Mai no m’havia imaginat que estructures d’aquest tipus es poguessin construir a terra i ser aixecades després.

Tots els barcelonins, i també la gent de fora, admira l’estructura de l’Eixample que va dur a terme l’eminent urbanista Cerdà. Va ser una llàstima que no es culminés la seva idea pel que fa referència a l’interior de les illes del barri. Durant la meva infantesa, la vista des del pati de casa era la dels taulats baixos de fàbriques o de magatzems que s’omplien de gats feréstecs els quals, quan menys t’ho esperaves, ja els tenies dins de casa. Doncs bé, jo he tingut la sort que dins del pla de rehabilitació de l’Eixample, l’interior de la meva illa ha estat convertit en un jardí on passegen els avis i juguen les criatures. He tingut convidats a casa que no es podien creure que el sopar a l’aire lliure al qual estaven assistint en un ambient tranquil i silenciós, s’estigués desenvolupant al bell mig d’una gran ciutat. Això és possible a la meva Barcelona.

Em preguntareu si per a mi Barcelona és tan perfecta com per no poder-li fer, en el seu repàs de qualitats, cap retret o suggerir cap millora. Pel que fa referència a aquest tema, em sento com una mare amb el seu fill. Ella sap que el fill té molts defectes, i pateix i treballa per reconduir-lo, però mai ho reconeix en públic. Sempre li troba el costat positiu.

Un tema que no voldria que passés per alt en un dia com el d’avui és el de la recerca científica. Només cal sortir al carrer per veure els cartells i les banderoles que anuncien exposicions, tallers i conferencies relacionats amb el progrés científic. No es tracta de fer de la ciència un tema de moda, atès els grans daltabaixos que, malauradament, estan passant amb la natura i que reclamen primeres pàgines dels mitjans de comunicació; és quelcom més. La relació que ha tingut Barcelona amb la ciència ve de lluny i no depèn directament de la circumstància actual.

Quan albirava el segle XV i els països que avui conformen Europa estaven sumits en les penúries consegüents a l’epidèmia de la pesta negra que des de mitjan del segle XIV es va acarnissar amb la societat europea, a Barcelona es va instal•lar el segon hospital d’Europa: l’Hospital de la Santa Creu, no gaire lluny d’on som avui, entre el carrer del Carme i el carrer Hospital. Aquesta institució, que més tard va ser escola de pràctiques per als estudiants de Medicina, va funcionar fins ben entrat el segle XX i va ser el bressol de l’Hospital de Sant Pau.

Més a prop nostre en la història tenim exemples que ens parlen de personalitats científiques, com el professor Santiago Ramón y Cajal, que va ocupar la càtedra d’Histologia de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona entre els anys 1887 i 1892. Va viure, modestament, en un pis del número 7 del carrer del Notariat. En el cinquantè aniversari de la seva mort, l’Ajuntament hi va posar una placa commemorativa que recorda aquest fet. Sempre que passejo per aquest indret de Ciutat Vella no deixo de pensar sobre el fet que, entre aquestes parets, don Santiago va concebre la teoria neuronal que el 1906 el van fer mereixedor del Premi Nobel de Medicina per la seva contribució a l’estudi del sistema nerviós. Més tard, Ramón y Cajal va ser el signatari de l’Acta Fundacional de la Junta para la Ampliación de Estudios, de la qual, uns quants anys després, va derivar el Consell Superior d’Investigacions Científiques, que actualment té més de 100 centres d’investigació, 17 dels quals a Catalunya i, la majoria, a Barcelona.

La inquietud que sempre ha viscut la ciutat pel que fa la recerca científica i al coneixement en general, va quallar a l’any 1907 amb la creació de l’Institut d’Estudis Catalans, del qual ara estem celebrant el primer centenari.

Tot i que la situació actual de la nostra recerca procedeix d’aquests ambients culturals, també és cert que al llarg del segle XX han succeït trasbalsos econòmics i ideològics de tota mena que han fet caure la recerca científica en pous profunds dels quals semblava que no es podria sortir. Hem d’agrair als nostres predecessors, que molt sovint han estat els nostres professors a la Universitat, que ens hagin transmès la torxa encara encesa, tot i les dificultats.
En aquests moments difícils era costum sentir dir que la recerca científica és una activitat tan cara que només els països amb un gran potencial econòmic la podien suportar. Quan s’estudien les situacions històriques s’arriba a la conclusió que el raonament és totalment a l’inrevés: els països capdavanters des del punt de vista social, tecnològic i econòmic han assolit aquest nivell gràcies al fet d’haver desenvolupat la recerca científica. També han esclatat moltes polèmiques pel que fa referència a la ciència bàsica i a la ciència aplicada. Jo he treballat 42 anys amb bacteris marins, especialment del cicle del Nitrogen i del Sofre, i em sento totalment indefensa quan algú em pregunta: “per què serveix això?”. La recerca no es divideix en bàsica i aplicada, sinó en ciència i en aplicació d’aquesta ciència. El científic no farà mai una bona ciència aplicada si no disposa dels coneixements bàsics dels processos naturals.

Encara que ens agradi fer patriotisme científic hem de reconèixer que la ciència és internacional, i allò realment important és que els projectes d’investigació assoleixin els objectius de qualitat, independentment de la localització geogràfica on es duguin a terme. Més tard, sorgeixen sistemes de vasos comunicants que fan que la beneficiària del coneixement sigui tota la humanitat.

De cap a cap de la nostra ciutat trobem nuclis de centres d’investigació que, moltes vegades, tot i amb una aparença modesta, porten a terme projectes de recerca amb connexió amb xarxes internacionals. Molts d’ells s’especialitzen en tècniques que després posen a l’abast de científics que treballen a l’altra banda del món, de la mateixa manera que els nostres científics fan estades temporals en laboratoris estrangers.

És lògic que aquests nuclis de recerca s’hagin desenvolupat a partir de les universitats, ja que la població universitària de Barcelona és una de les més grans d’Europa. Per aquest motiu, no és estrany que al costat dels campus, de les facultats i dels instituts universitaris hagi progressat una gran part de la nostra recerca.
La medicina ha estat una especialitat genuïna de Barcelona, i avui té hospitals molt importants com el Clínic, Vall d’Hebron, Santa Creu i Sant Pau, el del Mar i tants altres que fan que Barcelona sigui molt atractiva de cara al tractament mèdic, fins i tot a escala internacional. Amb el Parc de Recerca Biomèdica actual s’ha fet un gran pas en projectes coordinats amb els millors laboratoris del món, que tenen com a objectiu l’estudi aprofundit i el tractament de certes malalties.
No podem oblidar el vessant tecnològic de la recerca, que a Barcelona ha tingut una atenció especial amb la creació del 22@.

Deixeu-me que parli del que ha estat el meu propi centre de recerca: l’Institut de Ciències del Mar, nascut a final dels anys 50 del segle passat. Avui dia és un referent internacional i una cita obligada en la recerca de la Mediterrània. Al llarg de mig segle ha acollit científics que han empès l’oceanografia fins a col•locar-la a nivell internacional. Per citar-ne només un, parlaré de l’eminent ecòleg Ramon Margalef que va conformar molts aspectes d’aquest Institut i de les persones que encara hi treballen. Tots ens sentim hereus dels seus ensenyaments.

L’evolució de les idees i dels projectes és imparable, de manera que no es tracta aquí de fer una mena de cens del que tenim a la ciutat perquè segur que tindré oblits imperdonables. D’altra banda, també hem de considerar el futur més imminent que ja està apuntant. De ben segur que heu sentit parlar del superordinador Mare Nostrum, del Sincrotró que fa anys que lluita per poder donar la seva llum a Barcelona i del revolucionari projecte que es va publicitar fa unes setmanes sobre el llançament del satèl•lit SMOS. Aquest enginy orbitarà a una distancia de més de 700 km de la Terra mesurant la humitat dels continents i la salinitat dels oceans amb l’objectiu de fer un estudi aprofundit del cicle de l’aigua al planeta Terra. La responsabilitat de la instrumentació recau sobre la Universitat Politècnica de Catalunya, i el projecte té dos investigadors principals: un de l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona i l’altre del centre d’Estudis Espacials de la Biosfera de Toulouse.

Ara, amb el segle XXI al davant, en l’epígraf de “Societat pel coneixement” Barcelona té la vocació de posicionar- se com a ciutat capdavantera. L’objectiu és que no només els científics sinó els mateixos ciutadans puguin gaudir del progrés del coneixement que s’està adquirint. Això vol dir haver de fer un esforç considerable en la divulgació científica, la qual cosa, per sort, Barcelona té ben coberta. Per una banda, disposa d’especialistes reconeguts, capaços de transmetre coneixements científics que van des dels espais siderals fins als secrets més ben guardats de la biologia molecular. Per l’altra, reuneix un seguit de bones instal•lacions per fer-ho. Em refereixo a museus, a l’Aquàrium, al Parc Zoològic, a CosmoCaixa i a tantes altres que, a més d’exposar els materials de la seva especialitat, tenen programes farcits de visites especialitzades, tallers, cursos, conferències, etc. El mateix Ajuntament disposa de l’Institut de Cultura, que dins del seu pla estratègic té el programa “Barcelona Ciència”, l’objectiu final del qual és impulsar la cultura científica al municipi.

Després d’aquesta presentació breu i esquemàtica dels valors científics actuals de Barcelona no crec que es pugui dubtar que la pretensió de ser ciutat capdavantera té una raó ben fonamentada.

A la nostra societat és comú establir dies i anys commemoratius de fets que han ocorregut en el passat per tal que no caiguin en l’oblit. Doncs bé, enguany s’està celebrant, arreu del món, l’Any Polar Internacional.

Quina relació té Barcelona amb aquesta efemèride?

Deixeu-me uns minuts perquè expliqui quin ha estat el gra de sorra que la nostra ciutat ha aportat a la comunitat científica internacional, pel que fa al desenvolupament de la recerca científica. Fonamentalment, l’objectiu ha estat a l’Antàrtida però també, més recentment, al Pol Nord.

Ens ha tocat viure una època marcada per la petjada humana sobre la natura, i els qui l’estimem ens esforcem per trobar solucions, encara que siguin parcials, per mantenir l’equilibri natural que l’home tendeix a alterar. En aquesta dinàmica, i empesos per la voluntat de poder fer-hi quelcom, sovint ens oblidem que la natura és única i que l’equilibri es manté gràcies a les influències mútues de tots els sistemes naturals. No importa que siguin sistemes marins, terrestres o d’alta muntanya, o que se situïn als tròpics o a les zones polars. Dit així, sembla lògic que la natura respongui de manera global a actuacions infligides en determinats indrets. Una altra cosa és quan cal prendre decisions sobre certes actuacions i veiem que tenim buits de coneixement sobre els processos i els ecosistemes involucrats en un problema concret. Fa uns moments feia referència a l’aplicació de la ciència sobre fets determinats. Gestionar la nostra actuació envers la natura només es pot fer tenint una base de coneixements ferma sobre l’estructura i el desenvolupament dels processos naturals.

Sembla paradoxal que en un moment en què una gran part de la humanitat ha assolit un desenvolupament científic i tècnic que la fan capaç d’abordar reptes fora de la Terra, existeixin llocs del planeta totalment ignots per a la ciència. L’exemple més escandalós d’aquest fet són els oceans. És freqüent que en revistes especialitzades o documentals televisius se’ns informi sobre descobertes d’animals abissals o sobre comportaments i cicles biològics d’éssers marins desconeguts fins ara. Això vol dir que hi ha una comunitat científica silenciosa que treballa aferrissadament per engrandir el coneixement, però amb això no n’hi ha prou.

Els oceans ocupen el 75 % de la superfície de la Terra i els relleus submarins són més acusats que els que hi ha a la superfície dels continents. L’Everest ultrapassa els 8.800 metres, però la fosa abissal més profunda que es coneix fins avui dia fa més d’11.000 metres. Ateses aquestes característiques, la reflexió ens porta a pensar que el més important que hi ha al planeta no són les terres emergides sinó el gran volum d’aigua que les envolta.

Sir Arthur Charles Clark deia:
“Com n’és d’impropi anomenar Terra al nostre planeta, quan, lògicament, li hauríem de dir Oceà”.
Aquesta gran massa d’aigua ha estat la generadora de la vida que més tard ha envaït els continents. Actualment, l’estudi de les seves espècies, de la productivitat marina i de les cadenes tròfiques ocupen les hores de feina de milers de científics d’arreu del món. En l’estudi oceanogràfic, a més dels éssers vius que habiten a l’aigua, hi ha un nivell encara poc conegut que és la influència i el significat d’aquesta gran massa d’aigua respecte a l’equilibri ambiental del planeta.

El sistema captador de l’energia solar passa a través de l’escalfament de l’aigua de mar que, a conseqüència de la calor específica elevada, és capaç d’emmagatzemar l’energia i transportar-la mitjançant els corrents marins. D’altra banda, la gran superfície aquàtica fa que es magnifiquin els processos d’intercanvi de gasos entre l’atmosfera i el mar. Els mateixos organismes del plàncton marí, amb el seu metabolisme, propicien el procés conegut amb l’expressió de “bomba biològica”, que consisteix a fixar el diòxid de carboni de l’atmosfera i conduir-lo cap als fons abissals on queda apartat de la circulació general. Aquests i molts altres processos fan que els oceans siguin elements clau en la dinàmica de l’equilibri natural.

En aquest nivell intervenen les zones polars que, amb les grans masses de gel, fan de tampó tèrmic en contraposició a l’escalfament de les aigües a les baixes latituds. L’estudi de l’Antàrtida és molt nou per a la ciència. Pràcticament va començar l’any 1957 amb la celebració del Segon Any Geofísic Internacional. Espanya es va quedar fora d’aquest moviment, ja que ni podia ni volia emprendre una ruta d’alta envergadura en un moment en el qual la recerca, a una escala més abastable, no disposava ni del mínim per poder-hi treballar.

L’any 1966, el professor Antoni Ballester, nascut a Mont-roig del Camp i veí de Barcelona, i que treballava a l’actual Institut de Ciències del Mar, va ser convidat per l’Institut Real de Ciències Naturals de Bèlgica a participar en una campanya a l’Antàrtida. A més d’aprofitar el viatge per posar en funcionament les anàlisis en continu de paràmetres físics i químics de l’aigua superficial, va treballar amb els resultats que anaven sorgint durant la campanya, els quals, molt sovint, no tenien cap interpretació lògica segons els esquemes coneguts en aquell moment.

La història que va des d’aquesta campanya fins als anys 80, moment en què Espanya va instal•lar una base científica a l’Antàrtida i va entrar al Tractat Antàrtic com a membre consultiu, és llarga i dura, i el protagonista n’és l’Antoni Ballester el qual, amb la seva tenacitat i amb el convenciment profund que aquell era el camí que calia seguir, mai no es va deixar desmoralitzar. Gràcies a la seva acció, duta a terme de l’any 1966 al 1984, el somni antàrtic va estar viu en un cercle molt reduït de científics de l’Institut de Ciències del Mar. Com si fóssim un grup revolucionari ens reuníem i fèiem plans pensant en el dia que podríem tenir la nostra base científica. Finalment, la temporada antàrtica 1987-1988, el somni és va fer realitat a l’Illa Livingston de l’arxipèlag de les Shetland del Sud.

A través de camins difícils i d’administracions refractàries a deixar-se convèncer de la necessitat d’anar desenvolupant projectes científics en un lloc en el qual no només no hi ha cap facilitat per treballar sinó ni tan sols per viure-hi, la recerca antàrtica espanyola ha anat avançant al llarg dels 20 anys que té de vida.

Ens preguntarem:
Què anem a buscar a l’Antàrtida?
Els resultats que s’obtenen, compensen els esforços esmerçats?

Per respondre-ho d’una manera adequada necessitaríem tot el temps del qual no disposem ara i aquí. De manera molt sintètica, podem dir que els científics busquem a l’Antàrtida dues categories d’informació. La primera fa referència a l’adaptació de la vida a les crues realitats ambientals mitjançant una evolució dirigida per selecció natural, a fi d’obtenir éssers més adaptats a les condicions regnants. La segona és bastant més complexa i té a veure amb l’estudi del gel.
Es calcula que el gel s’acumula a l’Antàrtida des de fa uns 20 milions d’anys. Aquest gel guarda una informació de gran vàlua per als estudiosos que investiguen fets pretèrits. Les cates de gel que avui s’estan obtenint de centenars i milers de metres de profunditat són estudiades curosament mitjançant mètodes molt sofisticats que permeten conèixer des de quins vegetals vivien a les terres emergides properes a l’Antàrtida, fins a la temperatura que feia quan es va dipositar un cert nivell de glaç. Fins i tot es coneix l’evolució de la composició de l’atmosfera, gràcies a les bombolles d’aire que van quedar entre els cristalls de gel.

M’agrada dir que tots els fets que tenen lloc a la natura queden gravats en els elements que avui dia tenim al nostre abast, a manera d’un gran llibre. El problema és que no sabem llegir allò que se’ns mostra. En realitat, la investigació científica no és més que l’aprenentatge d’aquesta llengua per poder interpretar allò que la natura ens està dient.

Aquest estiu, amb un grup d’amics d’aquella època, hem preparat una petita exposició antàrtica a Ribera de Cardós, com un afegitó a la celebració de l’Any Antàrtic Internacional. Aquest fet m’ha obligat a remenar calaixos i arxius antics per buscar materials. He tornat a veure enregistraments en vídeo que feia anys que no mirava i, tot treballant, he atrapat alguna llàgrima que se m’escapava galta avall.

Voldria acabar amb una cita d’Ernest Shackleton, el gran explorador antàrtic que va protagonitzar una de les aventures més grans que mai han succeït a l’Antàrtida:
“Les regions polars deixen una petjada en els qui han lluitat per elles, la profunditat de la qual no s’expliquen fàcilment els homes que no han sortit del món civilitzat”.

Bé, una vegada expressats els meus sentiments envers la ciutat de Barcelona i tot el que l’envolta, només em queda donar-vos les gràcies per la vostra atenció i desitjar-vos que tingueu unes bones festes de la Mercè.