Potser teniu un veí que s’assembla al protagonista d’aquesta ficció escènica. És sastre i comparteix pis, taller i vida amb un germà autoritari, també sastre, que el limita i el vigila i que, per tant, l’obliga a tenir a ratlla i a exercir només quan no el veu ningú la seva activitat preferida: vestir-se de dona o, com en diuen ara, fer crossdressing. Això implica vestir-se i comportar-se com una persona del sexe oposat, sense que tingui una relació directa amb les preferències sexuals de qui ho practica. Al sastre que protagonitza aquesta història, seleccionada mitjançant la convocatòria “On el teatre batega”, endegada pels teatres de proximitat de la ciutat, la pandèmia i el confinament a causa de la covid-19 li han obert una porta alliberadora que no s’esperava pas. I per aquesta porta hi ha entrat, decidida, la dona que més admira i que sempre ha volgut ser: la gran ballarina Isadora Duncan. Considerada la creadora de la dansa moderna, l’artista va simpatitzar inicialment amb la Revolució Russa, va viure a Moscou durant alguns anys i va estar casada amb el poeta Serguei Iessenin, un carismàtic personatge que va acabar suïcidant-se.
És cert, Isadora Duncan va morir el 1927. Però ara ha reviscut i balla, amunt i avall, pel pis del sastre, ja que la covid-19 s’ha endut el germà a l’hospital i ell s’ha quedat sol, confinat i tancat amb les seves fantasies i una pila de vestits. Només té tracte amb el veí del tercer primera, un actor amb poca feina que li va a comprar i que sobreviu com pot fent de guia turístic. L’actor és un homosexual declarat que acaba de quedar-se sense parella i que, amb el confinament, també s’ha quedat sense cap font d’ingressos. D’aquí que li interessi especialment la proposta d’aquest veí extravagant a qui s’ha trobat vestit d’Isadora: interpretar a estones el paper del seu gran amor, Serguei Iessenin. Serà una feina o un joc, però entre tots dos personatges s’estableix una relació intensa i profundament humana que ens farà riure, encara que acabi en tragèdia...
El text ha estat pensat per a dos actors que interpreten una peça que recorre al llenguatge recaragolat i afectat de Tennessee Williams o de Rainer W. Fassbinder, però que amb les escenes de travestisme i amb els jocs d’intercanvi d’identitats també fa pensar en les obres de Joe Orton.
De totes aquestes fonts i algunes més ha begut Marc Rosich, el dramaturg i director d’aquesta peça. És llicenciat en Periodisme i en Traducció i Interpretació, però també s’ha format en escriptura dramàtica a l’Obrador de la Sala Beckett. Ha creat la dramatúrgia per dur a escena novel·les com Mequinensa, de Jesús Moncada; Pedra de tartera, de Maria Barbal o, amb Rafel Duran, Mort de dama, de Llorenç Villalonga (premi Escènica 2010 a la millor adaptació), i ha col·laborat fent de dramaturg amb directors que van des de Calixto Bieito o David Selvas fins a Andrés Lima. A més, ha creat un bon nombre de textos propis, entre els quals Rive Gauche, La dona vinguda del futur, Car Wash (tren de rentat), N&N (Núria i Nacho), De Manolo a Escobar, Surabaya (obra finalista al premi Fundació Romea 2004) i Copi i Ocaña, al purgatori. És autor del llibret de l’òpera Diàlegs de Tirant e Carmesina, amb música de Joan Magrané, de la cantata Rambla Llibertat, i de les òperes Java Suite, Lord Byron i La Cuzzoni, totes amb música d’Agustí Charles. També va crear la dramatúrgia de Fuegos, una obra basada en textos de Marguerite Yourcenar que va dirigir Josep Maria Pou i que es va veure durant el Grec 2013 Festival de Barcelona.
Una coproducció del Grec 2022 Festival de Barcelona i la companyia La incògnita.
Amb el suport d’Atrium i el Teatre Akadèmia.
Projecte sel·leccionat en la convocatòria "On el teatre batega".
Dramatúrgia i direcció: Marc Rosich, Ajudantia de direcció: Victòria Pagès, Interpretació: Oriol Guinart, Jordi Llordella, Escenografia i vestuari: Joana Martí, Il·luminació: Mattia Russo, Espai sonor: Ramon Creus Guiu (Milu), Direcció de moviment: Montse Colomé, Assesorament en rus: Paula Blanco, Producció: Judit Ferrer (Atrium produccions), Ajudantia de producció: Jordi Llordella, Fotografies: Manel Marqués
