Somnis de robot: 100 anys imaginant éssers humans

Per què ens atreuen els robots? Aquest any és el centenari de la creació del mot a l’obra de teatre R.U.R., de Karel Čapek, però ja abans de tenir-ne la paraula hi havia narracions sobre autòmats, sobre escultures amb vida pròpia; històries que no tenen robots, però que en realitat sí que en tenen. Quines pors atàviques ens regiren per dins? En aquesta mostra sobre robots literaris —deixem els cinematogràfics per un altre dia— ens ho plantegem mentre fem un repàs a alguns dels més representatius de les moltes coses que entenem per robot.

Potser ens fascinen perquè són éssers creats per nosaltres, i això ens converteix, d’alguna manera, en déus. Però tots sabem que el destí és sempre el de rebel·lar-se contra el creador, matar el pare, matar Déu. Ens agrada ser nietzscheans, però a la vegada ens en fan por les conseqüències.

Asimov va crear les seves tres lleis de la robòtica per garantir la nostra seguretat davant aquesta eventual rebel·lió, però una vegada i una altra ens trobem històries on els robots en trenquen alguna. Són els nostres esclaus, però sempre acaben per rebel·lar-se contra els seus amos, contra nosaltres.

És possible que, en el fons, només sigui la vella síndrome de Frankenstein que truca a la porta. La por de la tecnologia. El nostre esperit luddita que espera amagat qualsevol ocasió per reaparèixer. Però també és possible que l’autèntica por sigui envers nosaltres mateixos: els robots se’ns assemblen, però són diferents. Són un mecanisme d'estranyament, una manera de veure’ns amb distància, amb les nostres virtuts, però també amb les nostres nombroses falles.

Sigui pel motiu que sigui, la realitat és que els robots ens envolten i els trobem a tot arreu, tant en la realitat —treballant a les nostres fàbriques o netejant el terra de casa— com a la ficció. Són una icona de la cultura popular a la mateixa altura que Dràcula, l’home llop o els zombis. Uns altres éssers que són com nosaltres i a la vegada no ho són.

Lleis de la Robòtica (Jo, robot, d’Isaac Asimov, 1950)

1. Un robot no pot fer mal a un humà o, per inacció, deixar que un humà prengui mal.

2. Un robot ha d’obeir les ordres que rebi d’un humà, tret que entrin en contradicció amb la Primera Llei.

3. Un robot ha de protegir la seva pròpia existència, mentre aquesta protecció no entri en conflicte amb la Primera o la Segona Llei.

Manual de Robòtica. 56a edició. Any 2058.

Crèdits

Dibuixos: Albert Monteys (@AlbertMonteys)

Textos i selecció: Susana Vallejo i Sergi Viciana

Realització: Sundisa

Organitza: Institut de Cultura. Ajuntament de Barcelona