Animals com nosaltres

Les transformacions d’humans en animals són només un dels temes tradicionals del fantàstic. Convertir-se en animal pot eliminar la nostra personalitat i fer que siguem només un grapat d’instints. Quelcom terrible, com va mostrar Tourneur a Cat People el 1948. O també pot ser la llibertat davant l’opressió de la capa de civilització que ens constreny, com en el remake del 1982 de Paul Schrader.

Però potser són els homes-llop els reis d’aquesta transformació. El 1984 Neil Jordan va guanyar el premi a millor pel·lícula del Festival amb The Company of Wolves, que barreja diversos relats d’Angela Carter. L’espectacular transformació en pantalla contrasta amb la idea final que l’autèntic canvi alliberador és, en realitat, mental.

Eros i Thanatos

Eros i Tànatos s’han barrejat sempre en el fantàstic. Des de les núvies mortes de Poe o l’Olimpia de Der Sandmann de Hoffmann, fins a la sexualitat omnipresent en els vampirs i, especialment, les vampires dels anys seixanta i setanta, el sexe i la mort sempre van de bracet. Així ho suggereix el cartell de l’edició del 1990, amb aquesta calavera central.

Però el cinema fantàstic està impregnat d’aquesta relació arreu: des de la final girl fins als adolescents calforros que són assassinats en qualsevol slasher, tot passant per les dones de Docteur Jekyll et les femmes o fins i tot les mateixes Cannibal Girls.

El retrat de Dorian Gray

Qui som en realitat? La relació entre com ens veuen i com creiem ser, entre realitat i aparença, és un dels trops habituals del fantàstic. L’edició del 1989 inspirava el seu cartell en The Picture of Dorian Gray; l’any següent, el premi a millor pel·lícula el guanyava Henry, Portrait of a Serial Killer, un film que dialoga amb la història d’un altre Henry, Jekyll.

I és que el fantàstic sempre s’ha vist atret per la qüestió de la maldat de l’ésser humà, i assassins de tota mena han triomfat a Sitges una i altra vegada: Citizen X, Vidocq, Profondo Rosso… Assassins i detectius, Hyde i Jekyll, el bé i el mal.

Animalons

Diu el tòpic que la novel·la sempre és millor que la pel·lícula. Potser per això l’edició del 2005 va dedicar el seu cartell a Jaws, un dels millors exemples de pel·lícules molt superiors a la novel·la que adapten.

Però sembla que els animals devoradors com el tauró de Spielberg (i les seves còpies més o menys descarades, com Orca o Tintorera) sempre han estat allà: els ratpenats que serveixen el compte Dràcula, el gat de Pet Sematary i, sobretot, el llop ferotge dels contes de fades són l’alteritat que ens sotja, una alteritat davant la qual no podem raonar. Són la por primigènia a la bèstia que ens vol devorar.

Dobles, bessons i siamesos

L’altre, de vegades, és totalment extern i, de vegades, és a dins nostre. Però hi ha una altra alteritat que fascina el fantàstic: el doppelgänger, el bessó malvat. Des de Die Elixiere des Teufels fins a Il visconte dimezzato, el bessó que és i, alhora, no és un mateix ens aterreix precisament perquè ens obliga a preguntar-nos per la nostra pròpia naturalesa.

Les bessones de The Shining ens observen des d’una perspectiva impossible de Sitges, unides per una mà que les converteix en siameses de facto, perquè existeix un vincle entre els bessons, és a dir, entre nosaltres i el nostre doble, entre Jekyll i Hyde, entre la bella i la bèstia. Som inseparables.

Més que humà

Si hem vist que la frontera entre animal i humà és present en el fantàstic, també ho és la contrària: la que ens separa dels éssers artificials. Robots, cíborgs, androides i ginoides, siguin bondadosos o malvats, posen de manifest tot allò de bo i de dolent de la nostra espècie.

Maria, la ginoide de Metropolis que podeu veure en aquesta exposició, se situa en un extrem. En l’altre, els implants cibernètics que implícitament ens fan preguntar-nos pels límits de ser humà.

Quantes pròtesis, quanta part d’artificial ens hem d’implantar per no considerar-nos humans?

Per què els canvis culturals no ens fan qüestionar-nos aquest límit, i els físics, sí?

Literatura audiovisual

El cinema ha fet que pensem, que escrivim diferent. L’analepsi s’ha convertit en flash back, i la intertextualitat ha esdevingut transmèdia. Alhora, el cinema ha emprat contínuament la literatura com a trampolí per elaborar els seus propis discursos, suficientment propers per que hi hagi un diàleg reconeixible, però prou diferents perquè no siguin un simple transvassament.

Així, enfrontem Bèstia amb la Criatura de la Llacuna Negra, la llegenda de Zatoichi s’omple de colors, el Motel Bates ens observa amb ulls borrascosos, i el monstre de Frankenstein serà sempre Boris Karloff en la nostra imaginació.