Visions del futur i xocs de realitats

La reconeguda il·lustradora Maria Picassó desdibuixa les fronteres entre utopia i distopia amb el cartell anunciador de la tercera edició del Festival 42.

Les distopies i utopies que poblen les creacions fantàstiques de les últimes dècades es nodreixen del retrofuturisme dels anys cinquanta, seixanta i setanta, un corrent optimista que es mostrava fascinat pel futur i pels avenços tecnològics que l’acompanyarien. Aquest moviment té la seva contrapartida en l’onada de distopies que han sorgit els darrers anys. Fruit d’aquesta paradoxa, Maria Picassó, l’autora del cartell d’enguany del Festival 42, ha trobat en els gèneres escapistes la millor manera de posar un mirall davant la nostra societat. 

Arquitecta de formació i dibuixant per vocació, Picassó (Manresa, 1983), presenta una trajectòria ben heterogènia amb una marca pròpia clarament identificable gràcies al seu estil vectorial i geomètric, que destil·la la realitat fins a la seva essència. El seu ús de formes i degradats de color aporta una mirada impactant i atemporal que connecta a la perfecció amb l’esperit dels gèneres no mimètics. No debades l’autora és col·laboradora habitual d’editorials de ciència-ficció i, de fet, ha il·lustrat obres d’Ursula K. Le Guin, el clàssic Dune, de Frank Herbert —la coberta del qual ha estat seleccionada per formar part de l’anuari de la revista Communcation Arts Illustration— i algunes novel·les de l’autora de hopepunk Becky Chambers.

Fidel a la seva heterogeneïtat, Picassó també s’ha atrevit a endinsar-se en el món dels videojocs, on ha treballat per a franquícies internacionals de terror, fantasia i ciència-ficció com The Walking Dead o Star Trek, on s’ha encarregat del disseny de les icones de la interfície del joc. No és estrany, doncs, que el cartell de la propera edició del festival emuli el panell de control d’una nau, una màquina o un ordinador. L’autora confessa que busca l’efecte immersiu, reproduint aquest efecte d’interfície d’un videojoc: què passaria si algú en pitgés els botons?

La imatge del 42 d’enguany, doncs, vol ser una frontera entre la nostra realitat i un univers fantàstic. És el futur? Un passat molt llunyà? Una dimensió paral·lela? Un altre planeta? Tot queda a la imaginació de l’espectador o assistent. Mitjançant els colors, les formes i la trama de punts, la il·lustradora es basa en l’estil retrofuturista que tant li interessa. Els diversos controls del cartell, a més, afegeixen informació sobre el festival: els diversos gèneres no mimètics es representen a través de pictogrames i la pantalla principal ofereix un univers imaginari dividit. Aquí trobem un personatge situat al límit entre utopia i distopia, una dualitat que es reprodueix en ell mateix i que es pot interpretar com dues meitats, dues possibilitats… o un tot. L’objectiu és que l’espectador deixi volar la seva imaginació i la interpreti a la seva mida, ja que enguany el festival reflexionarà al voltant de futurs possibles i noves realitats. A més, l’estampa distòpica de la il·lustració fa referència a l’edifici Fabra i Coats, seu del festival. Aquest element quilòmetre zero potencia el seu impacte en contraposició amb la tranquil·litat que es respira a la meitat utòpica del dibuix, dominada per la vegetació en un clar referent solarpunk. Un sol cartell, una infinitat de mons possibles. O, parafrasejant el lema no oficial del festival: Hi ha altres mons, però tots hi són, al 42. I ara, també, al seu cartell.