Qui soc

Arturo Aguilar té més de 15 anys d’experiència en la creació de pel·lícules, programes de televisió i continguts per a mitjans digitals a Espanya, Estats Units, Mèxic, Colòmbia i Brasil. És doctor en Comunicació Audiovisual i Publicitat per la Universitat Autònoma de Barcelona, amb una tesi titulada “La espacialització sonora en l’audiovisual: propostes dirigides per la pràctica per al desenvolupament de projectes d’investigació sobre emoció i significació en experiències immersives”.

Els seus documentals La fuga de los 45 (2016) i Confeso (2018) han format part de la competència oficial de diversos festivals destacats, com Màlaga (2017), Sitges (2017), Guadalajara (2018), Shenzhen (2019) i Hot-Docs al Canadà, on va guanyar el Premi al Millor Curtmetratge Internacional (2019), un guardó que qualifica per a la candidatura als premis de l’Acadèmia de les Arts i les Ciències Cinematogràfiques.

El llargmetratge documental Cónyuges, en què ha col·laborat com a postproductor, dissenyador de so i compositor musical, es va estrenar al FICG 35 (2020). El seu darrer curtmetratge, Do not touch, ha estat guardonat amb el Premi del Jurat al Festival Internacional de Cinema de la Corunya, Festival Intersección (2023). L’any 2011 va rebre el Premi Nacional a la Joventut, el màxim reconeixement que concedeix Mèxic als joves, per la realització de la sèrie documental 200 Ecos.

A més, és un dels socis fundadors de Futurr, una productora audiovisual especialitzada en animació tradicional i postproducció de pel·lícules. Amarillito és el seu últim projecte de curtmetratge d’animació, on ha participat com a productor. Aquest projecte ha estat beneficiari del Programa de Foment al Cinema Mexicà (FOCINE) durant els anys 2022 i 2024, impulsat per l’Institut Mexicà de Cinematografia.

El meu projecte

“Ríos, oasis y tumultos” és un projecte de llargmetratge documental que reflexiona sobre la importància de l’accés al temps d’oci. El documental critica les desigualtats en l’accés a aquest dret, evidenciant com les possibilitats de cada individu per gaudir del temps lliure estan condicionades per un sistema capitalista que fomenta el consum com a única experiència de gaudi.

La peça posa en valor la importància d’aquest dret, entès com un fenomen multidimensional que permet la realització de pràctiques individuals o col·lectives, introspectives o expressives, amb l’objectiu de millorar la qualitat de vida i el desenvolupament personal. També explora el concepte de la de-creació i la seva relació amb la creativitat.

En superar l’emergència de la Covid-19, observem com la societat torna a tendir a omplir buits, a fugir de l’avorriment, a relegar el descans a un segon pla, i a admirar aquelles persones que viuen sense temps. Això converteix els escassos moments d’oci en distraccions dedicades a mantenir-se al corrent de tot el que passa al voltant, abandonant l’acte de la introspecció.

Les persones necessitem temps per reflexionar sobre els nostres pensaments, per deixar pasturar els somnis, contemplar els camins recorreguts i disposar d’una ment lliure perquè ens visitin les idees. Aquest temps és un dret al qual totes hauríem de poder accedir, sense sentir culpa per gaudir-ne.