Només hi havia sorra de platja. I aigua de mar. I desesperació. I por. I gana. I ràbia. I 100.000 persones que ho havien deixat tot enrere i ja no tenien res. Només la por, la gana i la ràbia.

Així era el camp de concentració que el Govern francès va construir a la platja d’Argelers per rebre una part important del mig milió de persones refugiades que van fugir d’Espanya quan va acabar la Guerra Civil. Soldats, sí. Però també ancians. I infants. I dones. Alguns havien perdut la guerra, altres ni tan sols l’havien lluitada, però tots estaven vençuts, derrotats, abatuts...

A l’escenari podrem retrobar ara els rastres de dues d’aquelles dones, dues dones escrites a partir de moltes, dipositàries de les paraules de moltes. Dues dones dibuixades per Aina Huguet a partir dels testimonis que han quedat de les dones que hi van ser. Dues dones que no tenen res a veure l’una amb l’altra, res més que la guerra, la fugida i Argelers. Dues dones que són dues cares de les moltes que sempre té un conflicte.

Rastres_Argelers és un text construït per Aina Huguet a partir dels molts testimonis que ha trobat, en biblioteques i arxius, del que hi van viure milers de dones; és un text que neix de la necessitat de recordar, de la voluntat de no perdre el passat, de la determinació de no deixar que ningú oblidi que aquella platja que cada estiu s’omple d’estiuejants satisfets va viure, només fa 80 anys, negada de plors, asfixiada de ràbia i ofegada per 100.000 cossos que no tenien pa per calmar la gana, ni aigua per saciar la set, ni esperança per fer callar la por.

COM ERA EL CAMP DE CONCENTRACIÓ D’ARGELERS

El camp de concentració d’Argelers va ser un camp d’internament construït pel Govern de França en una platja de la localitat d’Argelers de la Marenda, molt a prop de Cotlliure, a només 35 quilòmetres de la frontera espanyola, per albergar una part dels 550.000 persones refugiades que van fugir d’Espanya a partir de la caiguda de Barcelona davant les tropes de Francisco Franco. La ciutat era l’últim bastió de la República i tres mesos després que caigués Franco es va declarar guanyador de la Guerra Civil.

França, que va haver d’acceptar l’entrada de refugiats espanyols davant la pressió internacional, va calcular que, setmanes abans d’acabar la guerra, ja havien entrat en territori francès prop de 440.000 persones refugiades, dels quals 170.000 eren dones, nens i ancians, 220.000 soldats i milicians, 40.000 invàlids i 10.000 ferits. Aproximadament 100.000 van recalar a la platja d’Argelers, sobre la sorra, sense barracons, sense latrines, sense aigua potable, sense electricitat, sense infermeria... I moltes van morir allà de disenteria, sarna, fred, fam i tifus.

Van ser les persones refugiades mateixes les qui van construir barracons, cuines i latrines, les que es van organitzar per cuinar amb aigua de mar quan els arribaven sacs de pa i llegums proporcionats per algunes organitzacions humanitàries, les qui fins i tot van inventar activitats culturals per mirar d’aixecar l’ànim de la gent internada.

El camp de concentració només va romandre obert sis mesos, perquè va començar la Segona Guerra Mundial. De nou, l’infern.

LA CRÍTICA HA ESCRIT:

“És un espectacle honest que recorda un dels èxodes més nombrosos del segle XX, el més important de la història de l’Estat espanyol i, alhora, poc conegut en l’imaginari col·lectiu.” (TERESA FERRÉ, NACIODIDIGITAL.CAT)

“Una proposta necessària i molt recomanable perquè la història no quedi enterrada per l’oblit.” (SANTI FONDEVILA TIMEOUT.CAT)

FITXA ARTÍSTICA

Idea original, dramatúrgia i direcció: Aina Huguet. Direcció de moviment: Andreu Martínez. Intèrprets: Bàrbara Roig i Aina Huguet. Composició musical / Espai sonor: Daniel Pitarch. Espai escènic / Vestuari: Elisenda Pérez. Veus en off: Berta Giraut, Bàrbara Roig, Ignasi Guasch, Ricard Serra, Sergi Torrecilla i Jaume Ulled. Il·luminació: Adrià Aubert. Fotografia cartell: Núria Gámiz. Creació audiovisual: Taller Estampa. Producció: Marina Marcos - El Maldà. Comunicació: Ester Cánovas. Tècnic de so i il·luminació en gira: Pol Queralt. Routmanager: Enric Romaní. Distribució: Montse Ferrer. Imatges dels camps d’Argelers de 1939: Fons Departamentals dels Pirineus Orientals (Fons Chauvin) i Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès (Fons Henry Buckley). Producció executiva: El Maldà. Amb la col·laboració del Departament de Cultura de la Generalitat.