Tothom té un nom. Tothom té una història. La Lola i la Maria van patir part de la seva història a Argelers fa ja 80 anys. L'Ahmed Alhmasho, en canvi, la va sofrir a Grècia fa només uns mesos. Les seves històries, totes tres històries de tristor, gana, set, por i desesperança, es van encreuar al Centre Cívic Urgell, escenari que va acollir la representació de l'obra Rastres_Argelers, d'Aina Huguet, i després la lectura d'un breu monòleg escrit per l'Ahmed (Per què els arbres no es cansen mai?) com a prèvia a un debat sobre la situació dels refugiats (els que van fugir de la Guerra Civil espanyola i els que ho fan de la violència que ara viu Síria) amb els espectadors que van voler quedar-s'hi.

El monòleg de l'Ahmed termina reivindicant el nom i la història que tots tenim. Aina Huguet ha posat fi a la història que narra a Rastres_Argelers en el moment en què per la megafonia del camp d'Argelers criden a Lola i Maria pel seu nom, quan les permeten recuperar-lo, quan tornen a ser tractades com a persones després de mesos de penúries a aquesta platja del sud de França on van ser tractades com qualsevol cosa menys com a persones: quasi sense menjar i sense aigua potable, sense latrines on poder refugiar-se de la mirada dels seus guardians quan havien de fer les seves necessitats, envoltades de malalties que les mataven a elles i als seus fills només néixer.

Rastres_Argelers és una d'aquelles obres necessàries perquè ens ajuda a fer memòria, a recordar qui van ser els nostres avis i quines històries van haver de patir. Igual que ho és el monòleg de l'Ahmed, perquè la memòria de poc serveix si no ens ajuda a entendre el patiment dels altres, a posar nom a les seves misèries i cara, a les seves pors, siguin viscudes a una platja francesa o a una grega.