Aina Huguet va contemplar la platja on hi va estar el camp de concentració d’Argelers al final de la Guerra Civil espanyola. I no va trobar cap rastre de les persones que havien patit allà. I va decidir que els volia retornar la veu i així recuperar un tros de memòria que s’està perdent. Que tots estem perdent. I d’aquesta necessitat de lluitar contra la desmemòria va néixer Rastres_Argelers, una obra que ha escrit, dirigeix i coprotagonitza.

-Per què vas voler escriure un espectacle de memòria històrica? I per què sobre el camp de concentració d'Argelers?
D'entrada, en el moment que vaig decidir que volia tirar endavant un projecte teatral propi, no tenia ni idea de quina temàtica tractaria. Va ser arran d'un viatge a la Catalunya Nord -on vaig passar per diferents llocs de la retirada i l'exili republicà, com la platja d'Argelers- i de la lectura del llibre Els vençuts, de Xavier Benguerel, que precisament narrava aquest episodi de la nostra història, que em vaig adonar que de tot allò que llegia, de tots aquells camps de concentració de refugiats, de tota aquella barbàrie que s'hi havia viscut, pràcticament no en quedava cap rastre. I això em va empènyer a buscar més informació sobre el tema i, finalment, vaig tenir clar que volia donar veu a totes aquestes víctimes silenciades.

-Creus necessari recordar el passat per poder ser conseqüents en el nostre present?
Sí. És absolutament necessari. De fet, l'obra Rastres_Argelers, més enllà d'explicar un episodi de la nostra història, apel·la precisament a això: al drama humanitari de les persones refugiades, perquè la història es va repetint una vegada i una altra arreu del món.

-Creus que patim de desmemòria?
Sí, totalment. Però la memòria col·lectiva es construeix, i hi ha estats (l'espanyol, el francès...) que han fet i fan tot el possible per silenciar la memòria dels vençuts. Per això, en aquest sentit, subscric una per una les paraules de Manuel Vázquez Montalbán quan deia «Hay que hacer lo posible para salvar estos testimonios con el mismo afán con que se lucha para salvar un patrimonio de la humanidad. Hubiera sido irreparable que estas voces hubieran ido a parar a la fosa común del tiempo. Entonces el crimen hubiera sido perfecto.»

-Què és el que més et va sobtar quan vas fer la teva investigació sobre el que havia passat a Argelers? I què és el que sabies abans de començar a treballar el tema?
Quan vaig començar a investigar sobre el camp de concentració d'Argelers, em va sobtar el gran desconeixement que hi havia sobre el tema, començant per mi mateixa, que en sabia coses generals però en desconeixia el veritable abast. Si preguntes pels camps nazis, tothom, més o menys, en té una idea; però dels camps de concentració francesos molt poca gent en coneix l'abast. També em va impactar conèixer tants i tants familiars de refugiats a Argelers que em van obrir les portes a la memòria.

-Com vas treballar tot el material que vas trobar en la teva investigació per dotar-lo d'una dramatúrgia?
Per escriure Rastres_Argelers em vaig basar en múltiples testimonis orals i escrits dels camps de concentració francesos i vaig crear una trama basada en dos personatges femenins. La trama, doncs, és inventada, però tot el que hi passa parteix de fets reals. En aquest sentit hi ha una mirada documental que permet que, sense sortir de la ficció teatral, l'espectador pugui mirar la crua realitat cara a cara.

-Com són les dues dones que pugen a l'escenari? Què tenen de personatges reals?
Les dues dones són, d'entrada, dos pols oposats: una té conviccions polítiques fortes, l'altra no; una sap llegir i escriure, l'altra és analfabeta; una ve d'un entorn urbà obrer molt polititzat, l'altra ve d'un món rural...
Encara que els dos personatges siguin inventats ho tenen tot de personatges reals; és a dir, en cada una d'aquestes dones -la Maria i la Lola- i he vehiculat l'experiència real de tantes i tantes dones testimonis del camp de concentració d'Argelers.

- És difícil ser autora, directora i actriu? Per què ho vas voler fer així?
És difícil en el sentit que he de tenir el cap en tot i això és molt intens i molt esgotador alhora. Però ho vaig voler fer així perquè aquest és un projecte molt personal, que havia nascut de la meva necessitat de donar veu a tota aquesta gent silenciada, i em vaig adonar que això només ho podia fer des de mi, des de la meva mirada.