Ciutat Cuidadora

Per a Antoni Tàpies, la música va ser una font d’inspiració: un recurs creatiu d’una riquesa infinita que omplia la seva maleta —literal i figurada— i que trobem reflectit en la seva obra plàstica de maneres sovint poc evidents però visualment gratificants. No només va ser un melòman apassionat, amb unes inquietuds interdisciplinàries immenses, sinó que també va col·laborar amb compositors i intèrprets de gèneres i estils plurals, amb entitats i artistes aparentment molt distints, però amb els qui va compartir camí vital, ideològic o, essencialment, humanista. N’és un exemple el mateix Jordi Savall i el seu llibre-disc Pro Pacem (Alia Vox, 2013), amb una coberta que reprodueix la pintura Per la pau I i tres postals a l’interior amb les versions II, III i IV de la mateixa obra. Tots dos defensaren –i defensen– un art que sigui útil a la societat, que «estigui estretament lligat a les lluites, a les alegries i a les esperances del poble»; un art compromès, que denunciï les injustícies i que advoqui per un món millor.

Per això resulta tan apropiat retre-li homenatge amb un programa que té com a eix vertebrador peces d’arrel ibèrica i origen humil, cançons i danses que podem associar amb pastors i pagesos, però que, durant segles, van resultar un punt de partida per a les improvisacions instrumentals de músics reputats d’arreu d’Europa i van dialogar amb les tradicions ameríndies i otomanes. És així tant en el cas de les follies (folías) —dansa popular d’origen ibèric—, de les romanescas —base melòdica i harmònica, de provinença potser espanyola o italiana— i dels canarios —una altra dansa popular, segurament sorgida de les illes Canàries—, obres estructurades en un patró harmònic obstinat sobre el qual s’elaboren melodies virtuoses. El resultat són peces de gran bellesa i sofisticació, fruit del domini tècnic i l’habilitat en l’execució dels músics que les fan reviure; per això, una lectura moderna ha de tenir en compte aquesta espontaneïtat lliure en la interpretació, el redescobriment inesgotable de la creativitat personal.

Començarem, així doncs, pel principi. Inaugurarem el programa pintant paisatges medievals que ens parlen de guerres i de paus, de conflictes entre religions i del passat que vincula de manera inapel·lable Orient i Occident. Ho farem acompanyats d’un trobador occità anomenat Marcabrú, que ens parla de la primera croada i insta els cristians a redimir els seus pecats davant de Déu. Dibuixarem aquest moment amb improvisacions al voltant de laments, però també amb danses lleugeres italianes i amb peces tradicionals sefardites que versen sobre l’amor. Aquestes darreres són melodies pròpies dels jueus que van viure a la península Ibèrica i que avui ens arriben d’Istanbul —La rosa enflorece— o de Jerusalem —Hermosa muchachica—; una primera part, per tant, que evoca un passat compartit que vincula cultures de cap a cap del Mediterrani.

Continuarem amb l’obra de dos compositors hispànics. D’una banda, un estudiós i teòric fonamental per a la guitarra barroca, Gaspar Sanz, i el seu llibre Instrucción de música sobre la guitarra española, que conté uns noranta arranjaments de danses espanyoles i melodies italianes escrites per a aquest instrument. De l’altra, Pedro Guerrero i una dansa de ritme quinari i uns forts aires àrabs, en una versió extreta del Cançoner de Medinaceli, compilat a la segona meitat del segle 12

I havent saltat i ballat enèrgicament, seguirem aquesta tradició continental d’improvisar de forma virtuosística sobre un obstinat, amb un peu a les illes angleses. Ho farem amb una peça anònima prou coneguda, Greensleeves to a Ground, una cançó estròfica amb un patró harmònic repetit, una romanesca profundament evocadora que respira aires cortesans de desig amorós.

Farem un salt cap al Nou Món amb un contrastat punt humorístic: una improvisació de Juan García de Zéspedes sobre una guaracha, ritme de dansa mexicana, aquí feta dels sospirs animats que provoca l’emoció de veure Crist acabat de néixer. Tornarem momentàniament a terres ibèriques a cavall de les tradicions basques i galaiques: una tendra cançó de bressol i un ball popular hispànic que a l’Amèrica del Sud es va fondre amb ritmes mestissos i avui es troba a les regions de Veneçuela i Colòmbia. Seguint aquesta mirada que travessa l’oceà Atlàntic, coneixerem la Tonada del Chimo, una peça precolombina que es troba en el Còdex Trujillo del Perú i que és l’únic testimoni escrit del que va ser la llengua, ara extingida, de la cultura chimú. També situem a allà les cachuas, danses col·lectives de les regions andines, que es ballaven en cercle i moviments suaus.

Havent recorregut el vell continent, les aigües mediterrànies i els pobles indígenes de Llatinoamèrica, arribarem a la cort de Lluís XIV amb Robert de Visée; n’escoltarem una peça musical per a tiorba, lenta i solemne, d’aires nobles, basada en la repetició i la variació d’un tema. Farem parada en una de les obres de música manierista més influents del seu temps, unes gloses sobre el cant marià Todo el mundo en general compostes per l’organista sevillà Francisco Correa de Arauxo. I acabarem amb l’italià Antonio Valente i la seva Gallarda napolitana ja a final del manierisme i a principi del Barroc. Cec des de la infantesa, Valente va ser autor d’un mètode que pretenia posar la tècnica del clavicèmbal a la disposició d’aquells que no haguessin tingut cap experiència musical prèvia. Clausurarem la vetllada, per tant, tornant a aquest fonament democratitzador de la música i, com no pot ser d’una altra manera, vinculant l’art amb la societat, amb les lluites, les alegries i les esperances del poble.