Ciutat Cuidadora

Amb motiu de l’exposició que el CCCB dedica a Agnès Varda (del 18 de juliol al 8 de desembre), hem preparat una selecció de quatre pel·lícules que dialoguen amb la vida, l’obra i el pensament de la cineasta, i que podeu visionar de manera presencial a l'Arxiu Xcèntric. L'entrada és gratuïta i us recomanem reservar plaça prèviament.

L’Arxiu Xcèntric és l'arxiu de cinema experimental del CCCB. Un punt de trobada per al visionat i la interpretació d’un cinema essencial, amb més de 1.000 pel·lícules d’autors destacats. Disposa de sala de projecció amb capacitat per a deu persones i una zona per a consultes individuals. Ofereix seleccions temàtiques com aquest programa entorn de la cineasta francesa.

Programa «Variacions Varda»

El mar peinó a la orilla , Valentina Alvarado Matos, Espanya, 2019, 5’

Tal i coms ens recorda Les Plages d’Agnès (2008), l’obra (i la vida) d’Agnès Varda comença i acaba al mar. Des de les platges de Sète (el poblet de pescadors que ambienta La Pointe courte (1955), el seu primer film) fins als molls de Le Havre de Visage Villages (2017), passant per l’experimentació amb el format instal·lació amb Bord de Mer, l’experiència vital i cinematogràfica de Varda ha resseguit la vora del mar. A El mar peinó a la orilla, una pinzellada pot fer aparèixer el Sol durant un dia ennuvolat i l’aigua de les onades pot esvair el seu propi retrat. Valentina Alvarado Matos proposa una intervenció lúdica de l’espai geogràfic i fílmic on pintura, cinema i elements naturals juguen entre ells tot alterant-se mútuament.

Histoire de ma vie racontée par mes photographies , Boris Lehman, Bèlgica, 2002, 210’ (Fragment: 185’ a 205’)

(Auto)retratista empedreït, Boris Lehman va reunir una col·lecció de milers de fotografies de familiars, amics i col·laboradors al llarg de la seva vida. En aquesta pel·lícula es reuneix amb alguns dels protagonistes d’aquestes fotografies i deixa que siguin ells qui el retratin amb les seves paraules. Al fragment seleccionat, la seqüència final del film, la immolació de la imatge del cineasta i un fragment de El Temps retrobat alliberen un flux de consciència fotogràfic que presenta indistintament retrats del mateix Lehman, dels seus amics, dels seus familiars, de col·laboradors, alguns anònims i altres de ben coneguts (com Chantal Akerman, Samuel Fuller, Jonas Mekas o Pedro Almodóvar).

L’Automne , Marcel Hanoun, França, 1972, 75’

Tot i que generacionalment se l’acostuma a emparentar amb el grup de cineastes de la Nouvelle Vague, Varda sempre va ser un vers lliure dins l’ecosistema cinematogràfic francès, influint-lo i sent influïda a parts iguals però mantenint sempre la seva autonomia. Un cas similar, però menys conegut és el de Marcel Hanoun. Hanoun va fonamentar la seva pràctica cinematogràfica en una posada en crisis i revisió dels elements que conformen el llenguatge fílmic com són el pla, el muntatge o la (de)sincronia so-imatge amb pel·lícules sempre situades a mig camí entre la ficció, el documental i el tractat cinematogràfic. L ’Automne (l’última pel·lícula de la seva tetralogia dedicada a les estacions de l’any) presenta un director de cinema i la seva muntadora en un únic espai: la sala de muntatge. Un film minimalista (aquí l’etiqueta és més justa que mai) sobre el fet de mirar i de fer mirar com a gest fonamental del cine.

My Tears Are Dry , Laida Lertxundi, Estats Units, 2009, 4’

A finals dels anys seixanta, Agnès Varda va viure temporalment a Califòrnia, on va descobrir un ambient polític, artístic i cultural que emergia més enllà de la maquinària de Hollywood i que va retratar en pel·lícules com Black Panthers (1970), sobre les protestes en contra de l’empresonament de Huey P. Newton;  Lion Loves (... and lies) (1969), sobre l’escena d’art underground americà, o Mur murs (1981), sobre la comunitat “chicana” de Los Angeles i els seus murals. Bona part del cinema de Laida Lertxundi també evoca les imatges, els sons i, sobretot, la llum d’aquests espais geogràfics i sentimentals californians. A My Tears Are Dry, un homenatge a All My Life de Bruce Baillie, la cançó homònima de Hoagy Lands uneix dues dones, una guitarra i un radiocasset amb el cel sempre assolellat de Los Angeles.