Barcelona commemora el Dia Internacional de les Cures i el Suport el dissabte 26 d’octubre amb la jornada "A Barcelona, cuidem a qui cuida", una trobada per compartir, reflexionar sobre el dret a cuidar i ser cuidat, i retre homenatge a les persones cuidadores.
Les tasques de suport i cures generalment són assumides per les dones, tant a nivell familiar com professional, on destaca especialment el paper de les dones migrants. Parlem amb Sílvia Bofill Poch, antropòloga, professora de la Universitat de Barcelona i membre de la Xarxa pel Drets a la Cura sobre l’estat actual del sector de les cures i el canvi de model que proposen des de la Xarxa.
Per a tu, què vol dir tenir dret a la cura? Per què és important que es reconegui com un dret de tothom?
La cura és una necessitat bàsica per a la reproducció de la vida. Sabem que l’actual model de cura és insatisfactori i injust, en la mesura que no resol les necessitats de la gent i a més se sosté sobre profundes desigualtats socials. És urgent transformar-lo. Reconèixer el dret a cura suposa, per una banda, reconèixer el dret a rebre una cura digna i satisfactòria en distints moments del cicle vital, i per una altra, reconèixer el dret a cuidar, és a dir, el dret a tenir cura dels nostres éssers estimats (fills, pares, mares…) sense que això suposi l’empobriment, la sortida del mercat laboral o la renúncia a una vida pròpia. Parlar del dret a cura implica parlar també de dignificar el sector de la cura generant condicions de treball dignes i justes. El dret de les persones a cuidar i ser cuidades no pot anar en detriment del dret de cap altra persona o col·lectiu. Quan parlem de dret a cura parlem del dret a cuidar, del dret a ser cuidat i del dret a treballar en condicions dignes.
Què creus que caldria canviar perquè la tasca de cuidar fos més valorada i respectada? Què podríem fer cadascuna de nosaltres per contribuir a aquest reconeixement?
D’entrada cal un canvi de paradigma. Hem de donar valor a la cura. Històricament la cura no ha tingut valor, ni econòmicament ni socialment. Ni tan sols ha estat reconeguda com a treball i quan ho ha estat s’ha considerat un treball especial. Hem estat les dones de la família, mares, esposes, filles…, qui l’hem assumida sense cap remuneració ni reconeixement, per amor o per obligació moral. I això ha tingut, i encara té, un cost elevat en la mesura que ha precaritzat també la nostra inserció al mercat laboral i per tant la nostra autonomia econòmica i capacitat de decidir. Pensem en les residències, el servei d’atenció a domicili, el treball de llar i cures, o l’assistència personal. Quan la cura s’ha remunerat, s’ha fet de manera precària i sovint en la informalitat. Cuidar empobreix i no hauria de ser així. Per això cal reconèixer la cura com a treball de ple dret. Cal professionalitzar-lo. Cal dignificar els salaris i millorar les condicions laborals. Les treballadores de la cura són treballadores pobres, moltes vegades, usuàries de Serveis Socials. A nivell individual hem de posar en valor el treball de cura, preguntar-nos quina cura voldríem per a nosaltres…, no precaritzant més del que ja ho està el sector, per exemple negant-nos a fer un contracte laboral a la treballadora de la llar o a empadronar-la si viu a casa nostra. Tot i així, també és cert que el sistema ens aboca a la precarietat. Les famílies no sempre podem assumir el cost real de la cura. És el sistema el que hem de canviar, dignificant les condicions laborals de les treballadores, reconeixent la labor fonamental que fan les cuidadores familiars (reconeixent-li drets també), repartint millor les tasques de cura entre homes i dones, revertint la feminització del sector, potenciant la Llei de dependència, els permisos de maternitat i paternitat, els serveis de cura públics i de proximitat (llars bressol, centres de dia, atenció domiciliària, …)
Ens pots explicar en què consisteix la Xarxa pel Dret a Cura i quin és el model de cura que proposeu?
Es tracta d’una xarxa ciutadana que impulsem un grup d’acadèmiques, professionals i activistes en favor del reconeixement del dret a cura. El 2021, just després de la pandèmia, van organitzar a Barcelona un primer Fòrum social de la cura. Va ser un èxit. La gent necessitava trobar-se, expressar necessitats no cobertes, posar demandes en comú… A partir d’aquí ens constituïm com a Xarxa, per obrir un espai permanent de trobada de persones que cuiden i som cuidades, agents i organitzacions diverses, treballadores, cuidadores familiars… per fer un front comú i pensar estratègies per assolir el dret a cura. El sector de la cura no es reconeix com a sector, falta consciència de sector. Les cuidadores familiars ni tan sols es reconeixen com a treballadores. El 2023 ens van convidar al Parlament de Catalunya i allà vam exposar les raons per les quals demanem un Sistema Nacional de Cura, què és el que pensem que necessitem. Igual que en el seu moment es fa ver un esforç per la Sanitat, l’Educació o les Pensions, ara és el moment de la cura. Cal voluntat política. Demanem una aposta clara i decidida per la cura. Necessitem un sistema que permeti coordinar, articular i reforçar les polítiques de cura.
Com podríem trencar amb els rols tradicionals que fan recaure la responsabilitat de la cura principalment en les dones?
D’entrada hem de repartir millor les responsabilitats de cura entre homes i dones. Els homes no s’han implicat en la cura. És cert que les coses van canviant poc a poc. Avui parlem de noves paternitats, de masculinitats cuidadores… els homes comencen a fer-se càrrec de la cura dels fills, tenim uns permisos de maternitat i paternitat iguals i intransferibles. No s’hi veuen tants canvis, però, en la cura de persones grans o amb diversitat funcional. Aquí és on la desigualtat es fa encara més gran. Cuidar d’una persona en situació de dependència avançada sol suposar renúncies importants, de vegades absolutes. Costa més de portar els homes cap aquí. La càrrega la portem les dones. Tenim encara un llarg camí per recórrer. Les xifres laborals són aclaparadores. Continuem sent les dones qui majorment assumint jornades parcials o jornades reduïdes o sortim del mercat laboral per cuidar, no només fills, també pares i mares en situació de dependència. Cal democratitzar la cura i la implicació dels homes és fonamental, perquè deixi de ser un sector feminitzat, per revertir les bretxes salarials i de pensions. Cal la implicació dels mercats i per suposat de les administracions públiques.
Per què creus que és important que les persones cuidadores es cuidin a si mateixes? Què podrien fer la comunitat, les entitats i les institucions per assumir la seva part de responsabilitat en les cures i donar suport a les persones que cuiden?
Cal cuidar les persones que cuiden. En això estem totes d’acord. Pensem en dones grans que cuiden dones (o homes) encara més grans (mares, sogres…), dones que han hagut de renunciar a tot per seguir cuidant, que han desenvolupat patologies, que s’han quedat soles, que la cura les ha empobrit. El seu patiment, les seves necessitats i les seves renúncies no estan al centre del disseny de la política pública. Són invisibles. Cal desplaçar el focus també cap a elles. Arran de la pandèmia s’ha començat a parlar de desinstitucionalització. Tenim assumit que les persones majoritàriament volem ser cuidades a casa. Aquest és el nostre model cultural, encara vigent. Anem a la residència a contracor, quan no ens queda més remei, sovint davant situacions de claudicació familiar. Podem parlar d’envellir a casa, podem parlar de desinstitucionalitzar, però si no s’hi posen els recursos necessaris per acompanyar i garantir també el benestar de les persones que cuiden a casa, estarem tornant a reproduir un sistema injust, segregat per raó de gènere, classe i racialitat.
El Dia Internacional del Suport i les Cures se celebra cada 29 d’octubre. Quin missatge creus que hauríem de destacar per fer entendre a tothom la importància de cuidar i de cuidar-se?
Ara fa un any el Consell de Drets Humans de les Nacions Unides va aprovar la primera resolució sobre el dret a cura, on s’hi afirma la importància de la cura i la necessitat d’abordar-la des d’una perspectiva de drets humans. Aquesta és la perspectiva des de la que hem de treballar. Sense cura no hi ha vida. Tots i totes necessitem cura al llarg de la nostra vida. La cura és un dret humà fonamental. El context actual demana un canvi de model urgent. Les necessitats de cura augmenten (vivim en una societat envellida), i tanmateix la disposició de dones per a la cura seguirà reduint-se, perquè les nostres circumstàncies vitals han canviat, perquè les nostres aspiracions i disposicions són unes altres, perquè el pacte intergeneracional ha canviat. Calen canvis urgents i profunds per revertir un sistema insuficient, insatisfactori i injust. I som nosaltres, la ciutadania, qui ho ha de poder dir alt i clar.