Ciència i Innovació

Entrevista de Toni Pou per a Barcelona Ciència i Universitats i Núvol.

Judith Juanhuix treballa des del 2004 a la instal·lació científica Sincrotró ALBA, una de les més fascinants del país. Actualment és cap de la Secció de Ciències de la Vida i la Matèria Condensada. Doctorada en biofísica a la Universitat Autònoma de Barcelona. Aprofitem per parlar amb ella sobre el projecte i la seva trajectòria.

Com et vas interessar per la ciència?

Bàsicament, em va interessar perquè donava certeses i en el meu món res era cert. No acabava de trobar el meu lloc i tot tenia una certa pàtina d’irrealitat. I, concretament, la física em donava un ancoratge a la realitat. M’atreia molt que les lleis que governaven l’Univers fossin les mateixes que les que governaven el meu entorn. I a partir d’aquí, em vaig anar interessant per la complexitat de tots els fenòmens físics.

I en algun moment vas passar de la física a la biologia.

Curiosament, quan vaig trobar una mica més el meu lloc al món, em van deixar d’interessar tant aquestes coses tan absolutes i em vaig començar a interessar per les ciències de la vida. Llavors vaig descobrir que també hi havia una universalitat en la vida. Els mateixos principis bioquímics que ordenen un bacteri es podien aplicar als éssers superiors. I a partir d’aquí, com que tenia facilitat per conceptualitzar experiments, vaig tirar cap a la instrumentació científica.

Com és la carrera científica?

Molt incerta. No tens una estabilització fins al cap de molt de temps i, a més, com que tens una especialització molt i molt gran, no és allò que puguis canviar d’empresa i anar-te’n a la del costat, sinó que el laboratori que et pot anar bé potser és a Berlín. Realment, si no tens una capacitat de sacrifici important i una vocació molt gran, la ciència es fa difícil. I és molt trist. No hi hauria d’haver aquesta barrera tan gran per desenvolupar una carrera científica.

La barrera és la mateixa ara que fa vint anys?

La situació no ha canviat gaire. Amb la Llei de la ciència s’està intentant que la carrera científica no sigui tan complicada. Per fi les beques cotitzen a la Seguretat Social i també s’han eliminat els contractes d’obra i servei encadenats, però encara ens fa falta estabilització. Jo diria que hi ha consciència que la situació ha de millorar, però encara s’han de veure els resultats.

Com valores la Llei de la ciència?

Li falta desenvolupament, però la valoro positivament. És la primera llei de la ciència que té un caràcter social. Les polítiques d’igualtat hi són i estan bé. És una pena que no s’hi hagin inclòs polítiques en relació amb la diversitat LGTBI+. El que s’ha fet amb l’eix del gènere, s’hauria pogut fer en altres eixos. També s’ha fet algun avanç per evitar que hi hagi tanta endogàmia. Per altra banda, la Llei també estableix un límit mínim de pressupost, però és molt baix. Si fóssim realment ambiciosos, aquest mínim hauria de ser molt més alt per equiparar-nos amb altres països.

Com explicaries què és un sincrotró i per a què serveix?

Una instal·lació de llum de sincrotró és, essencialment, un gran microscopi. Generem raigs X de molta qualitat per fer experiments amb mostres que puguin ser vistes amb raigs X, és a dir… tot!

Tot?

Tot el que et puguis imaginar es pot estudiar amb raigs X, perquè tenen una oscil·lació de la llum, una longitud d’ona, que és comparable a la distància que hi ha entre àtoms veïns. Això fa que els raigs X siguin sensibles a l’estructura atòmica. I, és clar, tot té àtoms. Des d’un fàrmac fins a un semiconductor, una bateria o un polímer.

Com es generen aquests raigs X?

Els emet un gran accelerador de partícules (de fet, electrons). I com que els raigs X interactuen de diferents maneres amb la matèria, els adaptem segons la necessitat de l’experiment en estacions que anomenem línies de llum. Ara mateix en tenim onze d’operatives i n’estem construint tres més, una de les quals és la que porto jo.

El sincrotró ALBA es basa en un anell de 268 metres de circumferència per on circulen els electrons. El col·lisionador LHC de Ginebra fa circular protons en un anell de 28 quilòmetres i, tot i que té un principi de funcionament diferent, també es pot considerar un microscopi. Sempre m’ha semblat curiós que per veure les coses més petites es necessitin aparells tan grans.

Com deia Feynman en referència al món microscòpic, hi ha molt d’espai allà dins. Les coses petites són molt difícils de controlar i, per tant, es necessiten un piló de sistemes que ocupen molt d’espai. Ara bé, l’LHC en realitat és un «antisincrotró».

Per què?

És un accelerador amb dos feixos de protons que circulen en sentits oposats i que es fan col·lidir per reproduir les condicions inicials de l’Univers. Allà la protagonista és la col·lisió. A nosaltres, en canvi, ens interessa que les partícules donin voltes sense xocar a un 99,999998 per cent de la velocitat de la llum. I quan els corbem la trajectòria amb camps magnètics, van emetent els raigs X que fem servir. A l’LHC, en canvi, no els interessa que les partícules emetin raigs X perquè perden energia. Per això és tan gran: amb una curvatura petita se n’emeten menys.

Si al Sincrotró ALBA s’hi poden analitzar mostres de molts tipus, la recerca que s’hi fa ha d’abastar àmbits molt diferents.

Nosaltres la dividim en tres seccions: Ciències de la Vida, Ciència de Materials i Estructura Electrònica i Magnetisme. Podem estudiar com s’uneixen dues proteïnes, com s’uneixen amb l’ADN o com s’uneix un fàrmac a la seva diana i, a partir d’això, fer-lo més específic perquè realment s’uneixi en aquest punt i no en d’altres. Per exemple, hem vist els virions de covid a dins de les cèl·lules senceres quan s’infectaven. També podem veure com es degrada un elèctrode d’una bateria per fer bateries més eficients.

La recerca en bateries l’enteneu com estratègica?

Sí. De fet, aquí estem acabant de crear un laboratori especialitzat en materials de bateria, on estudiem els cicles de càrrega i descàrrega i com es comporten elèctrodes fets amb diferents materials. La idea és fer bateries que amb menys pes emmagatzemin més energia, que tinguin més cicles de càrrega i que no siguin tòxiques ni requereixin terres rares. Però és que, com deia, podem estudiar qualsevol cosa! Fins i tot col·laboro amb un grup de recerca que ha estudiat dents de nens ibers de fa 2.500 anys.

Què es pot descobrir a partir d’aquestes dents?

Es pot saber, per exemple, com s’alimentaven i inferir les seves condicions de vida i com van morir. A l’ALBA també fem arqueologia!

Què més heu estudiat amb professionals de l’arqueologia?

Els frescos de Sant Climent de Taüll. I mòmies egípcies!

Mòmies!

La idea era identificar els components de la pell de les mòmies per estudiar el procés de degradació.

Hi ha una cosa de les línies de llum per on circulen els raigs X per fer tots aquests experiments que és molt sorprenent: en tot aquest reguitzell d’aparells i sistemes de tecnologia punta hi ha molts components recoberts amb un simple paper d’alumini com el de la cuina de casa.

Com que els raigs X interaccionen amb l’aire, hem de fer el buit i treure l’aire per tenir els raigs X més purs possibles. Per fer-ho, escalfem les càmeres. Però com que són rígides, si es dilaten més d’un lloc que d’un altre es poden trencar. Per tant, hem d’uniformitzar la temperatura i això ho fem amb paper d’alumini, com si féssim una papillote.

El Sincrotró ALBA és una instal·lació consolidada a escala internacional. Com us en plantegeu el futur?

Estem treballant en un programa de millora cap a una instal·lació que es dirà ALBA-II. Canviarem el sistema d’acceleradors i millorarem les línies de llum i en farem de noves, cosa que ens permetrà fer experiments encara més punters i amb més resolució.

Deies que vau fer recerca sobre la covid. S’haurien d’investigar virus de risc permanentment i amb més intensitat?

Sí. A l’ALBA volem desenvolupar les eines per aconseguir que Catalunya i l’Estat tinguin més bioresiliència.

Bioresiliència?

Sí: ens cal estar preparats per a la propera pandèmia. Com a societat necessitem tenir els instruments adequats per reaccionar quan vingui la propera emergència.

Que vindrà és indiscutible, oi? La qüestió és quan?

Sí, i no sabem quan, però pot no ser una altra covid. També podria ser una pandèmia que destrueixi el blat, per exemple. Això també seria un problema mundial. Per respondre a aquestes emergències, que poden ser de salut humana o animal, climàtiques, per contaminació o alimentàries, necessitem eines avançades en un entorn de bioseguretat que ens permetin una reacció ràpida. Hem de poder explorar cèl·lules infectades, per exemple, amb raigs X, però també amb altres eines, totes elles integrades.

Parles de crear un nou centre de recerca dedicat a la preparació per a futures pandèmies?

Sí. Ens cal un centre interdisciplinari per reaccionar quan hi hagi la següent emergència i poder parar el cop el millor possible. Això costa diners, però l’alternativa encara en costa més. Ara mateix estem en converses amb diferents instituts per crear un nou centre amb un cert nivell de bioseguretat i que ens permeti assolir aquesta preparació. Això són plans de futur que tenim dins d’aquest gran projecte ALBA-II.

N’hi ha més, de plans de futur?

N’hi ha un altre de molt clar: la fabricació de xips. És un sector estratègic i la seva producció està controlada per països que potser no són prou estables des del punt de vista geopolític. Fa poc Pedro Sánchez i Pere Aragonès van anunciar la creació d’Innofab, una planta de producció de xips aquí, al costat de l’ALBA.

Abans de treballar al Sincrotró ALBA vas estar al European Synchrotron Radiation Facility (ESRF) de Grenoble. Amb quines diferències t’has trobat?

Hi ha diferències sobretot pel que fa al reconeixement i a la idea que la ciència necessita temps i estabilitat. No es poden demanar uns resultats per d’aquí a dos dies. La ciència no és periodisme ni política. És una activitat complexa, però necessària per millorar la societat i, per tant, s’ha de tenir clar que les polítiques han de ser a llarg termini. A l’ALBA hem tingut la sort de tenir un pla de vint anys, cosa que s’ha notat en la productivitat de la instal·lació, però, desgraciadament, no el tenen tots els centres d’investigació. Els canvis legislatius en les polítiques educatives i científiques no hi ajuden gens. I després hi ha una altra gran diferència: allà es reconeix que la ciència, sobretot, la fan els joves.

Aquí no es reconeix?

Jo crec que no tant. Evidentment, la ciència és de tothom, però qui hi posa les banyes, qui hi posa realment les hores són els doctorands o les persones que estan fent un postdoctorat. Crec que s’ha de promocionar molt aquest talent jove, que cada cop hi és més i que fa la major part de la ciència.

Com s’hauria de reconèixer aquest talent jove?

Un cop reconeguda l’excel·lència amb programes com ICREA, fa falta un programa més extensiu i seriós de mentoria. Un programa nacional de beques doctorals i de projectes que surtin regularment també ajudaria molt a la planificació de les persones. La gent que fa postdoctorats estan just al mig de la vida, decidint si comencen una família o no. I aquí hi ha un punt negre que perjudica especialment les dones, perquè sistemàticament tenen més càrrega familiar i més pressió social per formar una família. Tot això fa que després de la tesi o el primer postdoctorat, la taxa d’abandonament de la carrera científica sigui molt alta, sobretot en les dones. Aquesta imprevisibilitat no hi hauria de ser. L’aventura de la ciència hauria d’estar en els resultats, no en la paperassa. O sigui, la sorpresa hauria d’estar en els descobriments científics, no en el descobriment de si ha sortit el BOE o el Plan Nacional corresponent.

Què és el que més t’agrada de la teva feina?

El que més m’agrada —i més m’estressa— és la varietat i la imprevisibilitat. El mateix dia puc estar preocupant-me per un connector…

O posant un paper d’alumini…

O posant un paper d’alumini i al mateix temps preparant un projecte de molt abast. També m’agrada molt treballar amb científics que s’interessen per les tècniques que utilitzem i veure com podem compaginar les seves necessitats amb les nostres possibilitats. I a la vegada, parlar amb gent molt diferent. Al nostre equip hi ha químics, biòlegs, físics, enginyers mecànics, enginyers elèctrics, enginyers civils, enginyeres, tècnics… Tenim de tot i això m’encanta. M’encanta la diversitat.

Què li diries a una nena o a una noia jove que li interessa la ciència i que pensa que s’hi podria dedicar?

D’entrada, és molt important que tingui una visió de si mateixa. És molt important que s’imagini, que pensi si realment això és el que vol. Després, que no vagi sola. Que vagi acompanyada de qui pugui trobar, de qui es pugui refiar. I, finalment, que la ciència és una activitat social i, per tant, que ella també hi entra. Si és part de la societat, hi entra. Jo, que no tinc un perfil corrent, també hi entro. I com que la ciència és social, les xarxes que pugui fer són importants. Que vagi a parlar amb professores, investigadors i altra gent. Conèixer tot el que envolta la ciència és tan important com saber de ciència.

M’han dit que t’agrada molt Bach.

M’encanta.

Per què?

Perquè m’ordena. Bach m’ordena l’Univers.

O sigui que Bach fa el mateix que feia la física quan et vas sentir atreta per la ciència…

Mira, et diré una cosa: quan vaig estar muntant aquella línia de llum, el 2011, 2012 i 2013, cada dia em posava Bach quan venia cap aquí. Des de les «Variacions Goldberg» fins als concerts per a clavicèmbal. I entrava ordenada. Curiosament, a la tornada m’era impossible. No podia escoltar-lo. L’entropia era màxima, ja estava tot fet una merda [riu].

Tens alguna peça preferida?

El concert BWV 1060, però no per a violí i oboè, sinó per a dos clavicèmbals. I a partir d’aquí me n’he anat a Rakhmàninov. És curiós, però tothom que ha escoltat molt Bach, al final acaba a Rakhmàninov. I, mira, jo també.

També t’ordena l’Univers?

És l’últim romàntic, i això és una cosa… [es mossega el llavi i mira cap amunt].