Ciència i Innovació

Ann Druyan és escriptora, guionista, activista, productora i directora audiovisual especialitzada en la divulgació de la ciència. Va ser la directora creativa del projecte de missatges interestel·lars Voyager de la NASA l’any 1977, un recull d’imatges i sons representatius de la humanitat destinats a informar a possibles civilitzacions extraterrestres sobre la cultura humana, i va coescriure amb el seu difunt marit, l’astrofísic Carl Sagan, la sèrie Cosmos, un viatge personal (1980), impulsant-ne dues temporades més: Cosmos, una Odissea d’espai i temps (2014) i Cosmos, mons possibles (2020). Durant 10 anys, va ser la secretària electa de la Federació de Científics Americans i, amb 75 anys ha estat guardonada amb el Premi Nat, en reconeixement de la seva tasca divulgadora i en l’impuls de les vocacions científiques. Conversem amb ella sobre la importància de fer-se preguntes, i la necessitat de la recerca per entendre el nostre paper en l’univers i en el nostre propi planeta.

Com et sents després de rebre el Premi Nat?

Em sento profundament honrada, espero merèixer-lo. Personalment, he tingut la fortuna de seguir el camí que em feia feliç. A més, és la primera vegada que vinc a Barcelona.

Sabies que a Barcelona existeix un ecosistema creixent de ciència i innovació?

M’emociona sentir-ho perquè crec sincerament que qualsevol societat que realment valori la ciència serà més humana, és a dir, més capaç d’estimar la natura tal com és i apreciar-la tal com la ciència ens la revela.

Per què no ens parles una mica de tu? Treballes actualment en algun projecte?

Ara estic produint dues pel·lícules. Una és un documental amb la National Geographic sobre la vida de Carl Sagan, que va ser el meu col·laborador i el meu marit, el pare dels meus fills. I l’altra és una dramatització de la creació del missatge interestel·lar Voyager emmarcada en la meva relació sentimental amb ell. Alhora, estic escrivint les meves memòries.

Poden coexistir la ciència i el romanticisme?

I tant! D’una banda, m’encanta la ciència perquè és desapassionada a l’hora de recopilar les dades i escodrinyar-les sense emoció, procurant mirar la informació el més objectivament possible. Tanmateix, una vegada fas una troballa científica, has de celebrar-ho i sentir alegria. Quin sentit té si no ho fas? No hi ha res dolent a agafar el poc que sabem de la natura i sentir-ho. Encara que recordis que no és una veritat absoluta, que és només una petita part de la realitat que has aconseguit guanyar. És com buscar or, quan després de sacsejar tot el que sobra, tot el biaix i el prejudici…, et trobes el petit tresor que queda.

En el teu llibre Cosmos, parles d’altres mons possibles formats per éssers diferents… Per què et fascinen tant?

Perquè hi ha la tendència a pensar que tal com són les coses és l’única forma en què poden ser, però cal donar-li la volta a aquesta creença. Em fascina, per exemple, llegir sobre exoplanetes tan diferents del nostre. Hi ha tants mons en l’univers… De trilions de planetes només hem aconseguit albirar menys de 10 000, així que, què en sabem? No podem descartar la possibilitat que hi hagi un altre món com el nostre. De fet, és més probable que n’hi hagi un. Sovint somio que algú troba el Golden Record (els missatges enviats en el Voyager) i, de fet, no imagino tant com serien els éssers extraterrestres, sinó més aviat quina seria la seva reacció. Per descomptat, en els meus somnis la seva reacció és positiva, però, qui sap…?

Creus que la intel·ligència artificial ens podrà ajudar a apropar-nos a aquests altres mons?

Segur que sí. És cert que la ciència i la tecnologia sempre poden ser mal utilitzades, però tinc edat suficient per a haver sentit dir el mateix de qualsevol altre avenç tecnològic: la televisió, internet… i m’entusiasma el que la IA pot fer per a ajudar-nos a respondre les nostres preguntes.

Quant a aquestes preguntes, quines són les que Carl Sagan i tu us vau fer fa dècades i que encara romanen en les nostres ments?

En primer lloc, “Estem sols en l’univers?”. A principis dels anys 60, un petit nombre de científics, incloent-hi Carl Sagan o Frank Drake, van arriscar les seves carreres científiques en formular aquesta pregunta, perquè la idea d’una vida extraterrestre i la cerca de vida intel·ligent o de qualsevol mena en l’univers era escandalosa. Tanmateix, és una pregunta que ens fem sovint. Una altra és: “Sobreviurem com a espècie?”  És a dir, superarem la nostra adolescència tecnològica, en la qual estem en guerra els uns amb els altres, amb poca consciència del que això fa al nostre planeta?  Ho aturarem a temps? O malbaratarem la nostra llar perquè la qualitat de vida dels nostres fills i nets es deteriori? Però per a plantejar-se aquestes preguntes, és fonamental pensar en les escales de temps que la ciència ens proveeix.

Quins avenços científics t’agradaria compartir amb ell, si poguessis?

Els diversos telescopis espacials, el James Webb Space Telescope, el Kepler, els milers d’exoplanetes que ara sabem que circumden altres sols. L’entusiasmaria la recerca que es duu a terme a l’Institut Carl Sagan de la Universitat de Cornell, a Nova York, consistent en desenvolupar escenaris interestel·lars per a identificar vida en mons distants. És tràgic que morís tan jove i es perdés tant del que ha passat. Poc abans de morir, Carl va cedir al llavors vicepresident Al Gore, antic alumne i amic seu, un full de ruta pels següents 20 anys d’exploració planetària que va tenir una gran influència a la NASA. Tant és així que The New York Times va publicar anys després un article amb el titular “Fins i tot mort, Carl Sagan dirigeix el programa espacial dels EUA”. Seria divertit poder compartir-ho amb ell també.

Després de la mort del seu company de vida i font mútua d’inspiració, va canviar d’alguna manera el que havia estat el seu projecte comú?

La seva absència va ser terrible durant un temps, però jo volia continuar la seva tasca, perquè també era la meva i m’encantava. Jo tenia una visió del que podrien ser les futures temporades de Cosmos i hi havia més històries de la ciència que volia explicar i vaig voler inspirar a altres joves perquè es convertissin en científics i científiques. Així mateix, tinc tres meravellosos fills, tots ells escriptors. Entre ells, Sam Sagan, que va participar en la segona i la tercera temporada de Cosmos, i ara treballem junts en altres projectes amb Brannon Braga, famós com a cocreador de la franquícia Star Trek.

Què els diria als científics i científiques actuals que treballen intensament en la seva recerca però de manera aïllada de la resta del món?

Bé, aquesta és una de les àrees en les quals la ciència pot créixer: començar a transmetre un sentit de comunitat. Aquesta és una cosa que a la religió li ha anat molt bé i, en canvi, a la ciència, no. Però hem de crear, penso, una comunitat que fomenti més la recerca de joves investigadors i investigadores, i que els ensenyi a comunicar-se amb la societat. La ciència no hauria de ser un petit sacerdoci, una elit, un grup minúscul que entengui el llenguatge i metodologia arcans. La ciència hauria de ser una democràcia. Compartir, compartir la ciència. Dir: “Això també és cosa teva”. Fins fa ben poc, la comunitat científica occidental estava formada essencialment per homes caucàsics. Per això vam escriure l’escaleta de la pel·lícula Contact protagonitzada per Jodie Foster i, més tard, vaig contactar amb Neil deGrasse Tyson (astrofísic i divulgador afroamericà) per a ser el narrador amfitrió de Cosmos: per canviar aquests estereotips. Hem de derrocar aquests murs que exclouen a les persones.

Diries que el coneixement científic està arribant a la societat?

Dissortadament, la gran majoria veu la ciència com una col·lecció de fets sorprenents, però que cal mantenir al marge, alhora que inconscientment porta a sobre tota una sèrie de creences que mai han estat sotmeses al mateix escrutini que exigeix la ciència. La realitat és que vivim en un diminut punt blau pàl·lid i el que hem de comunicar és que si destruïm l’entorn que necessitem per a prosperar, ningú vindrà a salvar-nos de nosaltres mateixos, i que per això és una emergència. Que hem d’actuar conscientment perquè els recursos no sols ens pertanyen a nosaltres, sinó també a la següent i a la següent i a la següent generació. Són les escales de temps que la ciència intenta mostrar-nos.

Com creus que estem educant en la ciència a les pròximes generacions? Els estem mostrant la curiositat, la capacitat de fer-se preguntes i de veure més enllà?

Crec que hi ha punts lluminosos. Els infants són científics nats que es pregunten “per què, per què, per què…?”. I penso que al jardí d’infants, de tant en tant, se’ls hauria de permetre quedar-se desperts fins molt tard (cosa que els encanta) en grupets, i mirar el cel nocturn, ensenyar-los les estrelles, explicar-los el poc que sabem sobre on estem i quan estem en la història d’aquest univers, i la possibilitat d’altres universos. De forma molt senzilla, molt amorosa. Perquè no els faci por la foscor, perquè entenguin que aquí és on vivim, a la Via Làctia: “Mira, ets aquí!”. Després, podríem mostrar-los l’emoció d’unir-se a generacions de científics i científiques, dient-los: “Ets una baula d’una cadena que es remunta a un parell de milions d’anys enrere, i fins i tot abans, formes part d’ella, som una espècie d’investigadors que intenten esbrinar on estem i quan estem en l’univers, tenim tantes preguntes i tan poques respostes, tu tens la capacitat d’ajudar-nos en aquest camí tan llarg i intricat, uneix-te a nosaltres, és una missió màgica.”

Això és el que m’agradaria veure, perquè tots i totes se sentissin a casa en aquest lloc, com a éssers crítics, éssers curiosos.