Quin interès hi pot haver avui en un itinerari urbà sobre els gremis medievals i moderns a Barcelona?
En uns temps com els medievals, en què no hi havia llibertat d’associació, els gremis van néixer com a confraries religioses promogudes per l’Església i més o menys tolerades pel poder reial que, sota la base de l’advocació a un sant o a una mare de Déu, van acabar esdevenint veritables “associacions” professionals.
Les confraries d’oficis —o gremis— estaven formades la majoria d’elles (d’altres no) per gent d’un mateix ofici o de diversos del mateix ram, estaven força organitzades, tenien els seus càrrecs directius i tenien seus on trobar-se o reunir-se. Els gremis intentaven regular tots els àmbits que eren propis de cada professió i procuraven establir mesures per a la millora dels respectius oficis, mirant d’aconseguir avantatges per als interessos de tots els confrares. I tot amb una estructura clara de funcionament intern i d’accés al coneixement de cada professió, amb una divisió estricte entre aprenents, fadrins i mestres.
Però, a més de la seva funció econòmica, els gremis desenvolupaven una tasca social d’assistència solidària entre els seus membres: pagaven una quantitat als confrares malalts que no podien treballar, tenien cura del seu enterrament i de les misses per a la seva ànima, es feien càrrec d’assistir les vídues... Els gremis van tenir un paper fonamental en l’estructura social urbana des de l’edat mitjana fins als inicis del segle xix. La seva funció econòmica va ser la base del desenvolupament de ciutats com Barcelona.
Però, repetim, quin interès hi pot haver avui en un itinerari urbà sobre els gremis medievals i moderns a Barcelona?
Més enllà del coneixement sobre com eren les coses en el passat d’aquesta ciutat, la història dels antics gremis ens interpel·la com a barcelonins i barcelonines i, en general, com a persones del nostre temps actual.
Coneixent què feien i com funcionaven els gremis abans podem establir comparances i diferències amb la nostra societat d’ara en l’àmbit del treball i l’economia. Les actuals empreses i corporacions són hereves d’una manera de ser interna i externa i d’una manera de fer que històricament s’arrela amb els gremis, ja que hi ha constants que són, fins ara, les pròpies del món del treball en la nostra societat a través del temps.
Pel que fa a la seva tasca assistencial, trobem ara també col·lectius que segueixen exercint xarxes de solidaritat comunitària, ja sigui en tot allò on l’Administració pública no arriba, o emprenent-ne camins alternatius.
osaltres aquí us proposem un itinerari sobre els gremis i el món del treball i l’assistència mútua a Barcelona en les èpoques medieval i moderna. Un itinerari que, a través del coneixement del passat, permeti una reflexió i, alhora, un millor coneixement de la societat actual en què vivim.
La història es construeix a partir d’un present des del qual preguntem sobre el passat. Però també a partir d’un passat que ens ha de poder explicar el present. L’ofici d’historiar consisteix a mirar de saber fer-ho i saber transmetre-ho. Esperem aconseguir-ho.
L'Arbre dels oficis
Hem fet servir el recurs museogràfic creat per Joan Vila d’Ivori, encarregat per l’Arxiu Històric de la Ciutat i destinat al Pavelló de la Ciutat a l’Exposició Internacional del 1929. És una representació feta a partir de criteris de genealogia de devocions i patronatges dels gremis, i reuneix oficis de diverses èpoques, així com les subdivisions posteriors. Avui segurament no compartiríem els criteris historicistes a partir dels quals es va proposar i formalitzar aquesta il·lustració. Tanmateix, la representació és prou il·lustrativa i, amb cent dinou oficis, posa de manifest la riquesa del món del treball urbà.
La Ruta dels Gremis
Capella de Sant Miquel
del Gremi de Tenders
Revenedors
Església basílica de Santa
Maria del Pi
Plaça del Pi, 7
Ciutat Vella
Textos: Xavier Cazeneuve (barchinona.cat)
Locució: Xavier Cazeneuve i Elsa Rocher
Edició de so: Artau Cazeneuve Rubio
Imatge gràfica: La Japonesa
Programació: Common People
L’indret
La de Sant Miquel del Gremi de Tenders Revenedors és la segona capella del costat de l’epístola (costat dret des del punt de vista dels fidels, mirant cap a l’altar) segons s’entra al temple.
Hi destaca la gran escultura de Sant Miquel Arcàngel, una obra datada entre 1798 i 1800 de l’escultor Salvador Gurri i Corominas, un dels artistes de més anomenada de la Barcelona del moment, autor, entre d’altres, de la Font d’Hèrcules, situada en un inici al passeig de l’Esplanada i traslladada el 1929 al passeig de Sant Joan de Barcelona, on encara es troba ara.
El Gremi de Tenders Revenedors va encarregar aquesta sumptuosa obra neoclàssica a Gurri, que hi va treballar junt amb altres membres del seu taller. Se sap que ell n’és l’autor de les escultures principals; la resta d’elements escultòrics i el grup superior dedicat a Sant Martí va ser obra d’altres escultors del seu entorn i el disseny de l’arquitectura general és del seu deixeble i company a l’Escola de Disseny, Tomàs Solanes. El conjunt està considerat una de les primeres obres religioses clarament neoclàssiques de Barcelona, que destaca pel seu ús de la pedra i el marbre de qualitat, tarragonins i de Carrara, quan el que era habitual a Barcelona en aquestes obres era que fossin de fusta.
A diferència d’altres representacions tradicionals de Sant Miquel Arcàngel, sempre com a àngel guerrer, aquí s’apropa al model de la Niké, és a dir, de la Victòria.
La Confraria de Sant Miquel de Tenders Revenedors, fundada l’any 1447, ha tingut la capella a l’església de Santa Maria del Pi des de l’any 1452. El seu primer retaule, naturalment ja dedicat a Sant Miquel Arcàngel, el van encarregar a Jaume Huguet, un dels millors pintors del gòtic català, una obra actualment conservada al MNAC. L’any 1663 es va substituir aquell retaule gòtic per un de barroc. Posteriorment, a la darreria del segle xviii, aquell va ser substituït per l’actual.
Al fons, a mà esquerra de la capella, hi ha la porta que condueix a la primera seu de la confraria dels tenders revenedors, un ampli espai que ocupa tota l’amplada de la capella veïna, al seu darrere, i on se celebraven les reunions dels agremiats abans que iniciessin la construcció de la seva pròpia seu el 1678 a la casa situada a la mateixa plaça del Pi, davant del temple. En aquest espai darrere de la capella també era on conservaven part del seu arxiu i on guardaven la caixa de cabals i els llibres del gremi.
A la mateixa església del Pi, unes capelles més enllà, es conserva també el misteri processional del mateix gremi de tenders revenedors, utilitzat per a la processó anual de l’Arxiconfraria de la Puríssima Sang, l’esdeveniment social més important de la Setmana Santa a Barcelona. Es va encarregar el 1816 a Damià Campeny, l’escultor més important del neoclassicisme català, junt amb Antoni Solà, i estrenat ja en la processó del 1817, destacant-se de manera memorable respecte als altres misteris de la processó per la seva modernitat i factura. Tot i ser propietat del MNAC, com diem, està exposat a l’església del Pi. Es tracta de l’únic misteri processional conservat íntegrament de l’antiga processó de Barcelona.
Les confraries i els gremis en el passat
La Confraria de Sant Miquel de Tenders i Revenedors es va fundar amb l’aprovació de la reina Maria d’Aragó, esposa del rei Alfons el Magnànim, el 2 d’abril de 1447, a l’església de Sant Antoni Abat, a tocar del portal de Sant Antoni. Va ser el 25 de setembre de 1452 quan, amb l’aprovació de la reina, es va traslladar a l’església del Pi.
L’activitat del gremi era la pròpia de la resta de corporacions d’oficis i, per tant, també exercia una funció devocional, la de donar culte al seu patró, Sant Miquel Arcàngel.
El 29 de setembre se celebrava (i encara se celebra) la festa patronal. Segons els capítols fundacionals de la confraria, el dia abans, després de dinar, tots els confrares s’havien de reunir a casa del prohom principal i des d’allà anar junts al monestir de Sant Antoni (després va ser al Pi) per sentir les vespres. El dia de Sant Miquel, al costat de l’altar es posava una trona portàtil i se celebrava l’ofici solemne, davant de tots els confrares i les seves famílies, amb l’acompanyament de la capella de música del Pi. També hi havia el repic solemne de les campanes de Santa Maria del Pi. El vespre del dia de la festa començava l’exercici de la novena, cantada per l’escolania del Pi. La festa sovint implicava una processó que recorria els carrers de Barcelona. I, en ocasions, una tornaboda (festa que es fa l’endemà d’una festivitat important), que incloïa celebracions de caire menys religiós com ara balls, un moment de socialització per als confrares i les seves famílies.
La data de la festa patronal era la més important del calendari dels tenders revenedors, fins al punt que es considerava el 29 de setembre com el dia d’inici de l’organització interna de la confraria, és a dir, el dia d’inici del curs per al gremi.
També celebraven el 8 de maig, en què es commemora l’aparició de Sant Miquel, una diada sovint anomenada la festa de Sant Miquel de maig.
A més de les cerimònies pròpies del gremi, també participaven en d’altres de caràcter més general celebrades arreu de la ciutat de Barcelona, significativament, la del Corpus, que era la més important a Barcelona, perquè era la que marcava l’ordre de precedència de les corporacions, i també les de Setmana Santa o el dia de la Santa Creu, al maig.
L’any 1798 el gremi de revenedors va obtenir, del papa Pius VI, el privilegi de tenir reserva del Santíssim al seu altar, és a dir, l’honor de poder custodiar a la seva capella les sagrades formes per a les eucaristies, que normalment són al Santíssim a l’altar major.
Com la resta de confraries i gremis de l’època, també tenien un vas de la confraria, naturalment, en el seu cas, a l’església del Pi, on enterraven els confrares que morien. A més del Pi, a Barcelona, hi ha tombes gremials a la Catedral, a Santa Maria del Mar i a l’església de Sant Just i Pastor.
Una mirada des de l'actualitat
En una societat on, d’una banda, hi havia el poder polític i, de l’altra, el poder religiós, i en què el món del treball (el món econòmic) es regia a partir de la tensió entre ambdós poders, les confraries van ser patrocinades per l’àmbit eclesiàstic com a «delegacions laiques» de la seva visió del món a partir de la devoció a un sant (o santa, o advocació mariana, etc.), és a dir, a un model de comportament i expressió de la seva visió religiosa del món, que es convertia en intercessora davant la divinitat.
La religió i els seus postulats (és a dir, l’aspecte ideològic i doctrinal) regien la vida econòmica de la societat, des del calendari dels dies festius en què estava prohibit treballar —les festes de precepte— fins a la consideració d’oficis de primera i oficis de segona, passant pel concepte mateix de benefici econòmic, vinculat a la prohibició de la usura, etcètera. Tanmateix, aquest ordre de les coses va anar canviant de manera progressiva i es va veure substituït pels postulats propis de les lleis econòmiques i del mercat capitalista i la seva influència en el món polític i social. Fins al punt que, actualment, podem dir que vivim en una societat on encara hi ha dos poders predominants: el poder polític i, innegablement, el poder econòmic, amb el seu aspecte ideològic.
Amb tot, les actuals empreses i corporacions empresarials no deixen de ser col·lectius, agrupacions de persones (amb les seves jerarquies i relacions) que en certa manera són l’expressió d’una manera de fer, interna i externa, que històricament s’arrela amb els gremis. Així doncs, podem observar que les característiques que hem expressat sobre els gremis tenen correspondències amb les empreses actuals, ja que ambdues característiques (les dels gremis medievals i moderns i les de les empreses del món contemporani) tenen en comú unes constants que són, fins ara, en general, les del món del treball i les seves estructures bàsiques en la nostra societat a través dels temps.
En aquest sentit, i per començar, per exemple, podríem comentar el fet que s’hagi passat del concepte patró o patrona per referir-se al sant, la santa o l’advocació mariana erigida com a protectora i defensora, a que sigui el mot usat per identificar la persona propietària de l’empresa, tenint també una accepció que significa «model a partir del qual s’han d’originar la resta d’iguals».
Seguint el que acabem d’explicar dels gremis, avui encara totes les grans empreses celebren anualment la seva «festa major», una festivitat que ja no se li diu patronal (no cal tornar a parlar del concepte), però potser sí convenció, assemblea, junta…
Una convenció, per exemple, pot ser una trobada anual que sol durar, com a mínim, un dia sencer, en la qual en alguns casos es poden arribar a reunir tots els treballadors de l’empresa i de les seves delegacions per dur a terme reunions de posada en comú d’aspectes generals relacionats amb aquesta, però també accions avui anomenades de construcció d’equips, és a dir, per establir i enfortir els lligams entre els membres de l’empresa a fi d’assolir un millor clima que acabi repercutint en una millor producció i, finalment, en uns millors rendiments.
I vet aquí l’aspecte devocional de les actuals formes d’expressió i estructuració del món del treball en l’actual societat en què vivim: ja no, és clar, vers una figura intercessora amb la divinitat espiritual que ens irradiï beneficis transcendents, sinó en pro d’un model de realització i estratègia de rendibilitat que en produeixi beneficis econòmics. De la devoció religiosa, a la devoció econòmica. Els signes dels temps.
Textos: Xavier Cazeneuve (barchinona.cat)
Locució: Xavier Cazeneuve i Elsa Rocher
Edició de so: Artau Cazeneuve Rubio
Imatge gràfica: La Japonesa
Programació: Common People