El sorgiment d’un fràgil teixit social

Safareig col·lectiu instal·lat per l’Ajuntament al Camp de la Bota. Barcelona, 1967.
Pau Barceló. Col·lecció de Josep Maria Huertas Clavería

Barris amb identitat pròpia: estretes relacions de veïnatge i solidaritat
Lluita per la millora de les condicions de vida

Després de l’extrema precarietat dels anys de la postguerra i el racionament, algunes de les concentracions de barraques es convertiren en veritables barris amb identitat pròpia i amb una història diferenciada. La lluita per viure dignament en barris mancats de serveis i infraestructures bàsiques i l’ús del carrer com extensió de l’habitatge van constituir estretes relacions de veïnatge. La vida dels seus habitants va transcórrer entre la solidaritat i les tensions a l’interior d’uns barris que eren ignorats per la resta de la ciutat.

S’hi bastiren xarxes polítiques de lluita per millorar les condicions de vida i per un futur no barraquista, en els quals tingueren un paper important els assistents socials i les organitzacions en contacte amb els barraquistes. El risc que el reallotjament pogués comportar la dissolució de relacions humanes valuoses fou també tema de debat, tant entre barraquistes com en diferents àmbits professionals.