La muralla medieval de Barcelona

Tenim constància de l’existència de portals a diferents punts de la trama urbana fora de l’antic recinte fortificat d’origen romà a partir d’aquest moment. És lògic: calia controlar d’alguna manera l’accés de les persones i de les mercaderies, i s’havien d’establir els límits físics i administratius de la ciutat. Hi ha documents del segle XIII que esmenten diversos portals, com el del Pont d’en Campderà, el del Pou d’en Moranta, el que estava al costat de les cases de Berenguer de Vilar-Joan, el de la Boqueria, el de la Drassana i el del carrer del Born. D’aquests portals, no se’n ha trobat cap resta arqueològica i no se’n coneix la ubicació exacta, però s’han pogut arribar a establir hipòtesis sobre la seva ubicació.D’altra banda, cap dels documents que fan referència a l’existència d’aquests portals no explica com eren ni quan es van fer, ni tan sols si definien un perímetre emmurallat. Ara bé, tenint en compte que aquells anys la dinàmica de creixement urbanístic i d’expansió econòmica de la ciutat era alta, possiblement cap d’aquests punts d’accés no tenia una estricta funció defensiva. Més aviat devien ser indrets amb una finalitat administrativa, de cobrament de taxes i d’impostos. En funció d’això, probablement cap d’aquests portals no tenia una estructura arquitectònica important, que requerís unes grans obres i una gran despesa. En la seva concepció es devia optar per un criteri funcional que fes possible adaptar-se amb rapidesa als canvis urbanístics. Només una situació militar compromesa hauria obligat a abandonar aquest sistema, i això no es va produir fins a finals del segle XIII

L’any 1285, les tropes del rei de França van entrar a Catalunya i van assetjar la ciutat de Girona. Aleshores el monarca català, Pere II el Gran, va ordenar que Barcelona es fortifiqués adequadament des del punt de vista militar. La crònica de Bernat Desclot narra l’episodi amb gran precisió quan diu que el rei va ordenar que es fes “[...] un vall en gir de la ciutat, [...], ab mur de terra [...], tot traucat de ballesteries. E de vint en vint brasses féu fer cadafals de fusta riba lo vall”. Es tractava d’una construcció d’urgència que dotava la ciutat d’una cosa que en aquells moments no tenia perquè la qüestió defensiva no havia estat una prioritat fins aquell moment, tot i l’existència dels portals. D’altra banda, hi havia edificis, entre els quals alguns de religiosos, que quedaven fora del sistema de portals. És probable que aquest fet influís en la concepció del nou perímetre per tal que aquestes construccions quedessin dins de la zona protegida.Un cop passat el moment de perill, les obres van continuar. Van deixar de ser una intervenció d’urgència i es va començar a fer una muralla pròpiament dita, amb murs i torres de pedra. Aquest perímetre va incorporar alguns portals que ja existien, com el de Jonqueres o el de la Portaferrissa. Altres portals, com el del Pont d’en Campderà o el del Born, potser per les raons que s’han explicat, van ser substituïts per noves construccions situades més enfora. En aquells moments la direcció de les obres va ser assumida pel Consell de Cent, el govern municipal de la ciutat, creat el mateix segle XIII. Cal remarcar que aquesta va ser la primera obra de gran envergadura i d'interès públic que va estar sota el control de la municipalitat.De l'avenç específic de les obres, no se'n sap res, i també es desconeix amb quin ordre es van construir les defenses. L'única dada que tenim és la làpida en què es dóna fe de l'acabament del Portal Nou l’any 1295, conservada al Museu d’Història de la Ciutat. Tampoc no es coneix amb precisió si el recinte es va arribar a concloure i quin perímetre seguia. És segur que tot el front marítim es va deixar sense fortificar, mentre que pel costat de terra es devia descriure un arc que anava des d’on avui hi ha el parc de la Ciutadella fins al capdavall de la Rambla. És possible que alguns sectors d’aquest arc, inclosos els extrems, no s’acabessin del tot.

L’any 1357 la ciutat de Barcelona va demanar autorització al rei Pere III per refer i millorar les defenses de la ciutat. El rei de Castella havia fet incursions a les fronteres d’Aragó i de València i eren a l’inici d’una llarga guerra. Una de les primeres accions del Consell de Cent va ser l'adquisició de diverses pedreres a la muntanya de Montjuïc, cosa que indica que els treballs que es volien dur a terme tenien certa envergadura. Les obres van començar simultàniament a tres punts del recorregut: als dos extrems del perímetre a tocar de mar –coneguts com esperons–, i a un sector de mur a prop de Santa Anna, al capdamunt de la Rambla. Els treballs es van executar els anys següents, fins que es va completar la totalitat del circuit plantejat a finals del segle XIII, amb la modificació d’alguns trams. Per això es pot parlar de “refortificació”.Els anys 1360-61, les activitats es van centrar al front de la Rambla i a Sant Daniel. L'any següent es van iniciar les obres al sector de la Boqueria. Es van haver de dur a terme treballs complexos, perquè a més de la muralla, es va canviar el curs de la riera d’en Malla. A més, en aquesta etapa el Consell municipal va ordenar que fossin enderrocades totes les cases i altres construccions que estiguessin a menys de 37 metres del mur per la part de fora, i a menys de 3 metres per la part de dins. Aquesta ordre es va executar i es va mantenir com a normativa a complir a perpetuïtat: de fet, l'amplada de l'actual Rambla s’adiu amb allò que establia aquesta disposició.L'any 1363, es van fer nous treballs als murs de Framenors i de Sant Daniel. Al mateix temps, es van iniciar les intervencions a la zona de Jonqueres i de les palissades de Sant Pere, que els dos anys següents es van estendre tant cap al Portal Nou com cap al Portal dels Orbs (és a dir, l’actual zona que va l’Arc de Triomf, passant per la Ronda de Sant Pere, fins a l’avinguda del Portal de l’Àngel). Des del mes de febrer de 1364 es van buscar solucions que permetessin actuar amb certa efectivitat en l'excavació del vall. Bernat Roca, un dels arquitectes més destacats de la ciutat i responsable de les obres de la catedral, va concebre una excavadora amb forma de sínia, artefacte que es va construir però amb el qual no va reeixir en els seus propòsits. Per tant, els anys següents la feina de l'excavació del vall la van fer els homes i dones de Barcelona, a força de braços i aportant-hi ells les eines.Mentre continuaven els complexos treballs a la Rambla, entre 1366 i 1367 es va enllestir una bona part de les obres dels murs i es va avançar en l’excavació del vall. Part de la terra que es treia del fossat es posava a l'interior dels murs, la resta, a la part exterior de la rasa. El 1366, també es van emprendre nous treballs als murs dels portals de Jonqueres i de Santa Anna, als sectors de Sant Daniel i de Framenors, al Portal Nou i, finalment, a la Portaferrissa, on es va començar la construcció d'un pont de pedra. A partir de 1367 i fins a 1370 es van aixecar noves torres a diferents punts del perímetre i es van començar les obres dels ponts que salvaven el vall davant dels portals de Jonqueres, Santa Anna i la Boqueria. A partir de 1368 es va treballar en l'obra dels merlets i de la coberta de les torres, i el 1371 es van iniciar treballs al sector de Trentaclaus, on es va construir un mur nou. Per fer front a totes aquestes obres, el Consell va adquirir més terrenys a Montjuïc per obrir-hi noves pedreres

El dia 9 de juny de 1359, un estol de naus castellanes i genoveses es va situar davant de Barcelona amb la intenció d’atacar-la per mar. No es recordava que ningú ho hagués intentat mai. De fet, es creia que era una empresa força complicada, pràcticament impossible, a causa de l’existència de bancs de sorra i d’esculls. Estaven convençuts que només els navegants barcelonins tenien els coneixements i la perícia suficients per esquivar-los i arribar a la platja. Per aquesta raó tot el front marítim s’havia deixat sense fortificar. Però aquest atac de 1359 va demostrar que també era necessari protegir la ribera de la ciutat, malgrat que les obres encara van trigar uns anys a concretar-se.Durant l’estiu de 1367 es van iniciar uns primers treballs en la construcció de la muralla que havia de protegir el front marítim. No era una obra senzilla. La nova muralla no podia esdevenir un obstacle per a totes les activitats vinculades amb el mar, algunes de les quals, com l’activitat mercantil, tenien un caràcter fonamental per a l’economia de la ciutat. Al Consell de Cent li va costar arribar a concretar un projecte que tingués en compte aquestes qüestions, i els treballs definitius no es van iniciar fins al 1370. Aquest projecte preveia que tot el front marítim quedés dividit en tres parts. La part central, on es concentrava la major part del trànsit de mercaderies, quedaria completament oberta. Les dues dels extrems tindrien una muralla on s’aixecarien torres i s’obririen diversos portals i portelles. Tots aquests accessos havien de garantir el trànsit de persones, de mercaderies i d’embarcacions petites.A mesura que les obres avançaven, el projecte es va simplificar. El sistema de portelles només es va respectar pel costat del barri de Ribera, perquè en aquella zona és on vivien la majoria de mariners, de pescadors i la resta de gent de mar a Barcelona. Durant el segle XVI es va refer tot aquest tram de muralla. Aleshores es va decidir tancar completament el front marítim, inclòs el sector central, on es va construir un portal d’estil renaixentista i aspecte monumental, el Portal de Mar

Quan van començar els treballs als murs de la ciutat, el 1358, el barri del Raval ja existia, però no es va contemplar que quedés inclòs dins de l’àrea fortificada. Així doncs, la decisió de fortificar aquest barri es va prendre més tard i va néixer del compromís que havia adquirit el Consell de Cent amb els qui hi vivien. El govern de la ciutat va requerir la seva col•laboració en els treballs que es duien a terme a la Rambla, i ells van acceptar. A canvi, van demanar que el seu barri quedés inclòs dins de la zona fortificada. Aquesta ampliació del traçat, prou important, no es va concretar fins al 1368. Preveia només la construcció d'un vall, amb estructures de tàpia i/o palissades, i d’alguns portals, que s’havien d’ubicar amb relació als punts d'accés que ja existien (com el Portal d'en Godai) o a punts nous (per exemple a l’extrem inferior del carrer d’en Robador).Aquest projecte va ser modificat entre 1372 i 1375. Després d'unes complexes negociacions amb el rei, el Consell de Cent va acceptar canviar el traçat i ampliar el perímetre. En aquest moment es va decidir que les Drassanes havien de quedar incloses dins de l'àrea defensada. També a partir d’aquest acord, s’havia de construir una muralla pròpiament dita, amb torres, tot de pedra. El canvi de projecte va significar un increment considerable de la superfície protegida, la qual incloïa grans àrees de camps i d’horts.Els treballs de construcció del vall del Raval segons el projecte de 1368 es van iniciar simultàniament en els seus extrems: pel sector dels Tallers i al carrer de l'Hospital (en direcció a les hortes de Sant Pau, a l'altra banda de la Rambla). Mentre que el tram dels Tallers va quedar incorporat al nou projecte, les estructures al carrer Hospital van quedar inutilitzades. Seguint la nova proposta, el 1377 ja s’havia construït el Portal de Sant Antoni, amb les torres anomenades de Sant Iu i de Sant Urbà que el flanquejaven. Els treballs van continuar i la documentació indica que l’any 1389 el recinte s'havia tancat en la seva totalitat, malgrat que quedaven alguns trams on l’obra encara no era de pedra. Les obres de construcció al Raval van continuar el segle següent fins assolir l'aixecament de murs i torres en la totalitat del recinte

El conjunt de la muralla de Barcelona tenia uns murs d’un gruix que variava entre els 2,20 i els 3 metres (fins i tot una mica més), segons els sectors. A partir de les dades aportades per l’arqueologia, sembla que a la major part de l’obra es van fer servir carreus petits o mitjans, de forma regular i desbastats, lligats amb morter de calç al qual se solia donar una pàtina de color ataronjat. Algun sector presenta un treball més acurat, amb l’ús de pedres més grans i més ben treballades.Pel que fa a les torres, se’n podien trobar de planta quadrada, poligonal i semicircular o ultrasemicircular. L’explicació d’aquesta varietat de solucions rau en la durada de les obres. Tot i això, les dades arqueològiques de què es disposa posen de manifest que les torres de planta quadrada i poligonal van ser emprades al recinte de la ciutat, tant a les obres començades el 1285, com en bona part de les campanyes constructives iniciades el 1358. Les torres de planta semicircular i ultrasemicircular es van imposar a partir de finals del segle XIV, tenien un aspecte més monumental i eren les majoritàries al sector del Raval, excepte en el tram de les Drassanes. El nombre de torres va variar amb el temps. Ja s’ha vist que a les campanyes constructives de la segona meitat del segle XIV es van afegir noves torres al recinte de la ciutat.Els portals presenten diverses solucions seguint el mateix esquema de tipologies que s’ha vist amb les torres. Alguns portals, com el de la Boqueria, el de Santa Anna, el de Sant Antoni, el Portal Nou i el de Sant Daniel, estaven flanquejats per dues torres de planta poligonal. Altres estaven oberts en torres que podien ser de planta quadrada (és el cas dels portals de Santa Madrona, que s’ha conservat, i el de Sant Pau), o també de planta circular (com el de Sant Sever, obert a una de les torres de Canaletes, al capdamunt de la Rambla). Sembla que també hi havia alguns portals que més aviat van ser portelles, és a dir, accessos oberts directament al mur

L’aparició i l’evolució de les armes de foc, cada cop més potents i efectives, va fer canviar les tècniques constructives relacionades amb la fortificació. Les torres van passar a ser un destorb, perquè sobresortien i eren un blanc fàcil per als canons. De cara a la defensa era molt més eficaç construir grans superfícies terraplenades davant dels portals i també als punts més crítics del perímetre. A Barcelona aquests canvis es van concretar entre els segles XVI i XVII, sense que això signifiqués una alteració del traçat de les muralles. A inicis del segle XVIII es va construir la Ciutadella, una fortalesa militar que seguia els models de l’escola d’enginyers militars francesos. Aquesta obra va tenir un fort impacte en la trama urbana i va representar l’alteració més significativa en el sistema de defenses de la ciutat.Cap a la meitat del segle XIX, quan Barcelona estava en ple procés d’industrialització, les muralles es van enderrocar. La seva desaparició es considerava una necessitat imprescindible per garantir el creixement urbanístic de la ciutat. Tot l’arc de la muralla de terra va desaparèixer l’estiu de 1854. El 1868 va ser el torn de la desaparició de la Ciutadella, on es va construir un gran parc urbà, i tot seguit es va eliminar la muralla de mar. Del conjunt de les muralles medievals de Barcelona, l’únic fragment que va quedar en peu va ser el que estava associat a les Drassanes. La raó de la seva conservació és que en aquells moments el conjunt d’aquest edifici històric era una caserna militar i per això no es va tocar.