L’arqueologia urbana a Barcelona s’inicià amb l’excavació de la plaça del Rei a principis dels anys trenta. Des de llavors s’ha excavat de forma més o menys constant, per bé que els interessos científics han anat variant segons l’època. Durant dècades el coneixement de la ciutat romana va ser l’estímul principal de les recerques. Posteriorment, als anys vuitanta, hi va haver una eclosió de l’arqueologia urbana, que va prendre interès també per la ciutat medieval. Actualment, i tal com il•lustren les excavacions fetes a l’antic mercat del Born, al barri del Raval o al mercat de Santa Caterina, els interessos científics s’han eixamplat de nou, i també s’estudien amb metodologia arqueològica vestigis dels segles XVIII i XIX, i fins i tot de la guerra civil espanyola. En qualsevol cas, l’aportació de l’arqueologia al coneixement històric de la ciutat de Barcelona és inqüestionable.
EL PLA DE BARCELONA EN LA PREHISTÒRIA
L’augment del nombre d’intervencions arqueològiques a la ciutat en els darrers 30 anys ha propiciat la descoberta del passat prehistòric del pla de Barcelona, fins llavors pràcticament desconegut del tot. Actualment es pot afirmar que durant la prehistòria aquest territori va estar també intensament ocupat. El descobriment del jaciment de sant Pau del Camp, a finals dels anys 80, és un dels esdeveniments més importants de la prehistòria de Catalunya. Es tracta d’un assentament estable del Neolític i de l’edat del Bronze, amb poblat i necròpolis, que ha proporcionat molta informació de tipus econòmic, tecnològic, social i paisatgístic.
LES MURALLES DE LA CIUTAT
Prop de 2.000 anys fortificats.
L’ABASTIMENT D’AIGUA A BARCINO
A Barcelona el subministrament d’aigua en època romana es feia mitjançant pous, cisternes i dos aqüeductes que confluïen al costat de la porta noroest de la muralla i que transportaven l’aigua des de dos punts diferents de captació, un situat al riu Besòs i l’altre a la serra de Collserola. Un cop dins de la ciutat, i gràcies a una xarxa de dipòsits i canalitzacions de plom o de terrissa, l’aigua portada pels aqüeductes era distribuïda a fonts, termes, altres equipaments i cases privades privilegiades, que disposaven així d’aigua corrent. Paral·lelament la gestió de l’aigua residual es feia per una xarxa de sanejament sota la trama urbana de la ciutat. Els vials principals disposaven d’una claveguera general que recollia els desguassos domèstics per desaiguar, al seu torn, fora de la muralla.
LES DOMUS DE BARCINO
Les cases benestants en època romana.
EL CRISTIANISME A BARCINO
Al segle IV d.C el cristianisme va ser un factor de canvi general. A Barcelona el poder de l’església va alterar el paisatge urbà amb la construcció d’edificis pel nou culte i, sobretot, amb l’inici de la reforma urbana, progressiva però total, del quadrant nord de la ciutat. Aquí s’hi va establir el primer nucli cristià, que gradualment va anar agafant importància fins a la configuració d’un important nucli episcopal, amb la residència del bisbe i els principals edificis de culte, singularment la basílica i el baptisteri.
EL PAISATGE AGRARI BARCELONÍ EN ÈPOCA MEDIEVAL I MODERNA
En època medieval i moderna els camps i els horts del pla de Barcelona proveïen de fruites i de verdures els seus habitants. Però dins el clos emmurallat hi havia força espais sense edificar també dedicats a la producció hortofrutícola. Camps, hortes, pous, molins, sínies i sèquies foren per tant el paisatge habitual de Barcelona, compartit però amb zones urbanes molt cosntruïdes i poblades. No és fins la segona meitat del segle XVIII que la ciutat es densifica i s’urbanitza la totalitat de la superfície intramurs, singularment el barri del Raval, fins llavors molt poc edificat.
UNA CIUTAT DE CONVENTS
Entre els segles XI i XIII Barcelona va desenvolupar una eclosió urbana sense precedents. Fora dels límits de la muralla romana, encara plenament vigent, s’articularen zones urbanitzades que naixien al redós dels camins, dels mercats, del port o d’edificis religiosos. Aquests barris d’expansió van quedar integrats dins la ciutat quan s’aixecaren nous circuits de muralles, a finals del segle XIII i en el segle XIV. Barcelona, com la majoria de ciutats catòliques, va esdevenir una ciutat de convents. Al segle XIII es van fundar alguns dels més grans i importants. Però la intensitat màxima en la implantació de nous cenobis es va registrar durant la segona meitat del segle XVI i primera meitat del segle XVII. Aquest fenomen va modificar de forma important el teixit urbà de la ciutat, especialment la zona nord del Raval i la Rambla, àrea on de forma preferent s’hi instal·laren.
MESURES I PATRONS ALS MERCATS DE LA CIUTAT EN ELS SEGLES XVI I XVII
NOVES DADES SOBRE LA TERRISSA FABRICADA A BARCELONA AL SEGLE XIII
L'any 1999 es va localitzar al solar del carrer sant Honorat num. 3 un abocador de peces de ceràmica, algunes defectuoses, que probablement eren el rebuig d'un obrador de terrissa. És un conjunt nombròs amb formes molt variades, que corresponen a dos tipus de produccions diferents però coetànies: la pisa arcaica decorada en verd i manganès o en blau, desconeguda fins ara a Barcelona, i la ceràmica vidrada monocroma, generalment en verd. La datació del conjunt és força precisa i se situa entre 1230 i 1260. A Itàlia i a França s'han identificat també aquestes dos tipus de ceràmica del segle XIII, de manera que les peces identificades a Barcelona, tot i ser fetes en tallers locals segons indiquen els estudis arqueomètrics realitzats, s'inscriuen en una moda més general, estesa pel sud d'Europa occidental.
JOCS I JOGUINES A LA BARCELONA DELS SEGLES XVI I XVII
LA PRIMERA PEDRA DEL MERCAT DE SANTA CATERINA
10 d’octubre de 1844.
BARCELONA, PORT I COMERÇ
El caràcter portuari de Barcelona ha estat un element fonamental en la constitució de la personalitat de la ciutat i en el modelat del temperament dels seus habitants. Des d’antic, el port de la ciutat ha estat la porta d’entrada i de sortida de les més diverses mercaderies que viatjaven pel Mediterrani primer, pels oceans després i finalment cap arreu del món. La ciutat ha estat sempre un aiguabarreig de gent de procedència diversificada. I amb el comerç viatgen també les idees i entren en contacte maneres diferents de fer i realitats distintes, cosa que està en la base del progrés material i social. L’arqueologia proporciona informació sobre l’activitat comercial de la ciutat i esdevé la font principal de coneixement dels intercanvis en època antiga, quan els textos escrits són escassos o inexistents. Després esdevé una font complementària de gran utilitat.