Barcelona Metropolis

Rosalía va anar desenvolupant la seva idea artística adobant el terreny des de la senzillesa, sense postures altives. En la formació musical de Rosalía ha estat tan important el que es va anar coent a l’interior de les aules com a l’exterior, al carrer al qual em referia abans. Ella sabia mirar i escoltar, cosa que demostren les seves contínues preguntes a tothom qui estava vinculat al Taller. Admiro Rosalía perquè ha sabut aprendre de les mirades, les mirades exteriors, les que treuen el cap per les cantonades, les cantonades de la cruïlla dels carrers. De vegades, a l’interior del recinte acadèmic costa mirar i costa trobar el camí de les respostes. Com també costa molt transmetre la importància d’escoltar els altres, perquè escoltar-se un mateix pot amagar supèrbia, i aquesta pot menar al fracàs. Al seu torn, el Taller de Músics ha après del tracte amb Rosalía. Perquè, com deia Enrique Morente: “No hi ha mestres, hi ha deixebles”. I, com a deixebla, Rosalía va ser exemplar perquè la seva inquietud innata ens posava contínuament entre l’espasa i la paret. Calia respondre les seves preguntes, els seus dubtes, les seves cavil·lacions i aquelles immenses ganes d’amarar-se de totes aquelles connexions que hi ha en la música o en les músiques. Les paraules de Chicuelo també ho defineixen: “Al Taller s’hi aprèn música d’una manera diferent”.

És que potser Rosalía havia intuït que el Taller li podia oferir coneixement sense limitar-li la imaginació? Si hem estat capaços d’estar a l’altura en aquest aspecte em sentiria immensament feliç. El que sí que puc assegurar és que aquest lema l’hem intentat aplicar amb ella així com amb cadascun dels estudiants que al llarg de quaranta anys ens han fet confiança. Som conscients que les plataformes artístiques van per la corda fluixa, aquella on s’aferren els qui dubten. Dubtar és la base de l’evolució i de la renovació. Si no dubtéssim estaríem picant sempre la mateixa pedra i fent voltes a la mateixa era.

Rosalía coneix els codis del flamenc sense que això signifiqui que ella vulgui ser cantaora. Rosalía coneix les claus del jazz sense que això signifiqui que ella vulgui ser cantant de jazz. Des que vam fundar el Taller de Músics, els del grup impulsor, músics de jazz, flamenc, música cubana, pop-rock, vam voler que l’eclecticisme fos la nostra insígnia. Un eclecticisme ben entès i que els diferents gèneres musicals fossin un mitjà (el mètode pedagògic), no pas un fi.

Finalitzat el segon curs superior de música, Rosalía va proposar a la nostra direcció pedagògica un canvi d’expedient per continuar tercer, quart i redactar el treball final de titulació a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC). Davant de la seva sol·licitud, la meva actitud va ser d’assumir la seva decisió i comprendre que ella continuaria estudiant amb el seu mestre de cante, Chiqui (José Miguel Vizcaya Sánchez), ja que ell imparteix classes en tots dos centres. Un bon dia, Chiqui em va comentar: “Aquesta noia és molt especial, modula d’una manera que, de tant recordar els antics, la seva expressió és d’ara. Rosalía aixecarà polseguera”.

L’aura de Rosalía arrossegava al Taller una gran quantitat de joves de la seva generació que l’admiraven, l’adoraven i se l’estimaven, però ella necessitava aires nous i un ambient renovat. Els estudiants de l’ESMUC ja la coneixien, perquè havien coincidit en diferents espais comuns de Barcelona. Vaig trobar que el canvi li aniria bé, però qui podia imaginar que la jove artista volaria tan amunt fins al punt de convertir el seu treball de final de titulació en El mal querer?

Rosalía té una estrella que brilla molt. Potser el trajecte l’hauria pogut fer per si mateixa. Si ho hagués fet així, és probable que per arribar a les mateixes conclusions li hagués calgut més temps. I, sobretot, no hauria tingut l’oportunitat de contagiar-se d’un ambient dens en idees i de compartir-les amb tants músics i artistes. Rosalía va consolidar la seva carrera al Taller, el qual havia sorgit ara fa quaranta anys al barri del Raval, en un enclavament de carrers fronterer amb la plaça del Dubte. Des d’aleshores, Rosalía no ha deixat de preguntar per saciar la seva immensa curiositat. Perquè aprèn aquell qui dubta i pregunta. Espero que continuï preguntant, que dubtar i descartar li permetin tirar endavant i que, com fins ara, toqui de peus a terra.