Barcelona Metropolis

Una de les preguntes essencials que ciutats com Barcelona es formulen actualment és com conjugar l’èxit econòmic en termes globals amb la prosperitat i el progrés social a escala local. L'existència d’unes polítiques econòmiques metropolitanes degudament articulades podria ser la resposta.

Les estratègies i polítiques de suport a l’activitat econòmica i l’ocupació a l’entorn metropolità de Barcelona han estat tradicionalment en mans dels ajuntaments i consells comarcals, amb el notable suport econòmic de la Generalitat i de la Diputació. La dimensió metropolitana va entrar en joc amb el reconeixement de competències en aquest àmbit a la Llei de l’Àrea Metropolitana de Barcelona i ha portat a la recent creació d’una agència de desenvolupament econòmic (Metròpolis Barcelona). Tenim, doncs, un dispositiu més en la governança de les polítiques econòmiques en el territori metropolità. Però, això és equivalent a dir que disposem d’una estratègia econòmica metropolitana? O continuarem amb la superposició d’estructures que, en lloc d’adoptar noves i més efectives mirades sobre l’economia en el territori, es limiten a transferir recursos als ens locals perquè tothom pugui fer la seva?

D’entrada, limitar l’economia metropolitana als 36 municipis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) s’allunya força de la realitat, ja que deixa fora, per exemple, el gruix del teixit industrial —començant per la SEAT i el seu entorn— i no té en consideració els nombrosos desplaçaments per motius laborals existents entre vallesos o Maresme i la conurbació de Barcelona. No obstant això, no disposem de cap instrument d’execució de polítiques econòmiques metropolitanes fora de l’AMB, i per aquest motiu caldrà buscar fórmules de col·laboració entre l’Agència de Desenvolupament Econòmic i els territoris metropolitans que hi ha més enllà, com ara el Pacte Industrial de la Regió Metropolitana de Barcelona o el Pla Estratègic Metropolità de Barcelona.

A continuació es plantegen alguns elements per al debat en el pressupòsit que, per motius diversos, la inclusió d’una agència metropolitana de desenvolupament econòmic, sense un canvi important en la governança de les polítiques econòmiques, no aporti més eficàcia al conjunt.

L’economia metropolitana representa el 51 % del PIB català i el 80 % del comerç exterior, amb una força laboral de prop d’1,7 milions de persones treballadores a gairebé 120.000 empreses. L’any 2014 era la 12a ciutat europea i 72a del món en termes de PIB i, entre 2014 i 2016, va ser la 5a d’Europa i 65a del món en millor comportament de l’ocupació i del PIB per càpita, segons Global Metro Monitor.[1] Barcelona apareix, a més, en posicions molt rellevants en la majoria de classificacions globals que mesuren aspectes econòmics de ciutats, com es desprèn de l’estudi Barcelona in the Rankings.[2] En algunes ocasions es troba competint fins i tot amb metròpolis d’una dimensió molt més gran, com ara Londres o Nova York.

No obstant això, l’AMB va experimentar un retrocés notable en termes de desigualtats de renda a causa de l’impacte de la crisi de 2008. L’índex de Gini, que mesura de manera sintètica les desigualtats (en què 0 és el mínim i 1 el màxim) i que havia passat de 0,397 el 1985 a 0,293 el 2006, va pujar fins al 0,327 el 2011. En només cinc anys s’havien malbaratat 20 anys de reducció de les desigualtats. I encara el 2016, el decalatge era de 10 anys.[3]

En conseqüència, ens trobem davant de la pregunta essencial que metròpolis com Barcelona es formulen avui dia: com conjugar l’èxit econòmic en termes globals amb la prosperitat i el progrés social a escala local? La resposta és que unes polítiques econòmiques metropolitanes degudament articulades hi podrien contribuir notablement.

Tres dimensions de l’estratègia, tres escales

L’estratègia econòmica metropolitana té sentit en tant que aporta una mirada territorial específica a l’activitat econòmica i a l’ocupació, cosa que vol dir que el seu focus ha d’estar posat en la reducció de les desigualtats i la segregació en aquest territori. Des d’aquesta perspectiva, l’economia hauria de ser articulada en tres dimensions.

En primer lloc, caldria abordar la dimensió de participació en el desenvolupament econòmic global, cosa que significa entendre el territori metropolità i els seus recursos com una plataforma al servei de l’activitat econòmica globalitzada. Aquesta dimensió sol adquirir protagonisme en moments de crisi, ja que busca millorar la capacitat d’atracció d’inversions i de talent. En aquest cas, l’escala metropolitana és clau per portar a terme la planificació, l’ordenació i el desplegament de polítiques d’oferta de sòl, avançar cap a l’harmonització fiscal, i la projecció i promoció del conjunt de la metròpoli real. En cas contrari, s’entra en el cercle viciós de la subhasta al millor postor entre municipis i la competència a la baixa, empobridora per a tots i especialment per als qui parteixen en pitjor situació.

I en darrer lloc, tenim el desenvolupament local comunitari, que té relació amb la satisfacció de les necessitats quotidianes, que es mou fonamentalment dins de l’àmbit de la proximitat (comerç, petita indústria, reparacions, serveis personals i cures) i que està obert a les pràctiques econòmiques alternatives. En aquesta dimensió, que es correspon territorialment a la de barri o de vila, l’estratègia i les polítiques metropolitanes han d’intervenir en els territoris més desfavorits i vulnerables, per tal de reduir les desigualtats i la segregació que adquireixen la seva màxima expressió a escala metropolitana. Els programes econòmics vinculats als plans de barris ofereixen pistes per actuar en aquesta direcció.

La conclusió de tot plegat és que una estratègia i unes polítiques econòmiques metropolitanes haurien de deixar de tenir com a referència essencial el municipi i adoptar les tres escales funcionals rellevants per a l’economia: metròpoli, polaritats/eixos i barris.

La transició cap a un nou mainstream econòmic

Una altra de les missions importants de la intervenció sobre l’economia metropolitana té a veure amb la transformació del model productiu. La proposta és abandonar la perspectiva tradicional dels sectors (deixant-la, si de cas, per a les polítiques de la Generalitat i de l’Estat) i adoptar una perspectiva transversal que catalitzi el canvi a totes les empreses metropolitanes (de manera que cap d’elles quedi enrere), envers una economia més social i democràtica, més verda i circular, més col·laborativa i inevitablement digital. Vegem aquests quatre aspectes.

Una economia més social en els objectius i més democràtica en les formes, independentment del tipus d’organització empresarial que la desenvolupi, significa aprofundir en les pràctiques de responsabilitat social corporativa, fomentar la participació de les persones treballadores en la presa de decisions i en els resultats de les empreses i fer créixer les iniciatives d’economia social i solidària. Una economia més verda i circular consumeix menys energia (i de caràcter renovable) i contamina menys, sobre la base del tancament dels cicles d’energia i matèria en totes les activitats econòmiques i en totes les formes de consum. Una economia més col·laborativa, que posi l’accent en la cooperació entre actors econòmics i amb el conjunt de la societat metropolitana i, en particular, del barri o vila on s’ubiqui, promou l’associacionisme i les aliances de base territorial en esquemes de quàdruple hèlix. Una economia inevitablement digital passa per la integració de les tecnologies i la generació, el tractament i la utilització de les dades tot preservant els drets de la ciutadania i procurant causar el mínim impacte sobre l’ocupació i, en tot cas, prèvia preparació adequada dels processos de transició.

Així doncs, una estratègia i una política pública metropolitana de transició econòmica hauria de dirigir els seus recursos a afavorir les activitats i les empreses i organitzacions que encaixin en aquest nou mainstream i a acompanyar les que encara no ho facin en la seva transició. Cap recurs públic, doncs, per a qui no se sumi al canvi.