Barcelona Metropolis

El trap es planta a Espanya a través d’aquest col·lectiu barcelonès. Malgrat que la primera aparició musical de la P.A.W.N. va tenir lloc el 2012 amb el senzill “A-Kuatra Set”, no va ser fins al 2016 que va arribar el primer dels seus tres àlbums, Al final es asho, considerat encara avui el disc fundacional del trap espanyol i, sobretot, el replantejament de les regles del mercat de la urbana en català. Els seus integrants —Teuma Thug, Monrra Straps, Lil Guiu, Good Jan, Yung Mare i Willfree— militen en la inconformitat a través de la rima, una decisió innovadora, ja que fins aleshores el català no semblava una llengua apta per a aquest gènere. Good Jan parla amb tota naturalitat de l’ús del català: “És el nostre idioma de tota la vida. A més, les rimes en castellà ja estan totes gastades. En català, en canvi, tot estava per fer.” El fenomen P.A.W.N. Gang ajuda a entendre l’emergència posterior de grups, col·lectius i artistes en solitari que seguiran els seus passos. “La música urbana s’ha acabat integrant a la cultura catalana, però nosaltres veníem de la segregació”, diu Teuma Thug. A més, hi ha un orgull darrere aquesta posició. A propòsit del recopilatori Oli d’uliba (2020), Willfree assegura que és un títol que resumeix molt bé la seva denominació d’origen. “Som de la terra, som catalans”, diu.

Alguns dels membres de la P.A.W.N. han provat sort fent carrera en solitari. Una de les més celebrades ha estat la de Teuma Thug, un bon exemple de la gran llibertat creativa. La seva música és més sofisticada en l’aspecte instrumental i incorpora líriques que apel·len a les preocupacions generacionals. L’artista busca la controvèrsia, trencant tabús i escrivint sense pèls a la llengua, malgrat les crítiques que puguin comportar les seves lletres. Segons el cantant: “La controvèrsia depèn del punt de vista. Un mateix contingut que als Estats Units no és percebut com a masclista aquí sí que ho és, però la P.A.W.N. Gang no som masclistes”, declarava a Enderrock.

L’esclat metropolità de la música urbana

Barcelona ha estat un niu de talent emergent i alhora testimoni i espai de cultiu per a un seguit de generacions que fa anys que treballen per normalitzar la seva música i fer-se un lloc en el circuit comercial i nacional. Podem dir que ho han aconseguit.

No podem oblidar altres noms més mainstream i de projecció mundial com Rosalía, Nathy Peluso, Sofía Gabanna o Bad Gyal. L’última, amb la seva estranya però efectivíssima barreja de la música urbana, amb estils com el dancehall, el reggaeton, el trap o l’R&B, ha esdevingut un referent de feminisme desacomplexat. Des del 2016 ha publicat quatre discos i diversos senzills que s’han situat a les llistes, com ara “Indapanden”, “Internationally”, “Pussy”, “Tu eres un bom bom” o “Zorra”. Bad Gyal explica que al principi va haver de protegir la seva música amb “una energy” a la defensiva, en què havia de justificar i explicar els seus missatges. Això il·lustra molt bé com la urbana va entrar a casa nostra, d’una forma violenta davant un públic que primer es va haver d’aclimatar. Malgrat la virulència, Bad Gyal es presenta com una “tia supernormal”, encara que la gent la vegi representada com una diva.

De Vilassar de Mar també ha sortit Katta Lana, integrant del segell autogestionat i feminista El Pecado Records, que va editar també en els seus inicis La Queency, nom artístic de la terrassenca Francina Gorina, que acaba de publicar en solitari el seu primer EP, Pussy Roig (2021). La Queency és una artista satèl·lit, en el sentit que triomfa des dels marges i fora dels circuits més comercials. La rapera, que no renuncia a tenir èxit des de la contracultura, reivindica el seu compromís social quan diu que “ser de barri no és parlar de certa manera, sinó tenir consciència de barri: anar a manifestacions i aturar desnonaments. El discurs de classe podria haver calat d’una forma coherent aquí, a Catalunya, a través del trap, però tinc la sensació que s’està agafant la part més superficial i s’està perdent el sentit més genuí i autèntic”.

A Terrassa també ha sorgit un dels noms més rellevants de la música urbana en català en el seu vessant més comercial: Lildami, nom artístic de Damià Rodríguez, que és graduat en Enginyeria de Disseny Industrial i va irrompre a l’escena el 2017. Ara el terrassenc pot presumir d’una trajectòria intensa i frenètica, amb cinc àlbums i una desena de senzills i EP. L’últim disc, Viatge en espiral (2021), sintetitza el mestissatge entre gèneres musicals (un clar exemple és “Ramiro”, en què s’atreveix amb una havanera). La música de Lildami i els seus escuders (Mariona Batalla i Sr. Chen) encarna tot el potencial del trap i els ritmes ballables, i alhora manté la consonància amb el hip-hop més clàssic, el rap o altres subgèneres, amb un so genuí, flexible i canviable. Per construir el seu so s’ha inspirat en grups catalans com Manel o Oques Grasses, però sobretot en música dels Estats Units, d’on treu referències.

I parlar de Lildami és fer-ho també, en gran mesura, de Sr. Chen, productor i artista amb carrera en solitari que ha esdevingut una espècie d’artesà de cançons. És un dels responsables de la sonoritat de Lildami, però també de noms com Yung Rajola o el Noi de Tona. De procedència lleidatana, Rajola ha estat clau per entendre una nova fornada de rapers en català que s’han forjat un estil peculiar i atípic. Ha publicat l’àlbum Cor trencat (2021) i el 2022 ha llançat “La cançó + bonica que he escrit mai”. Per la seva banda, el Noi de Tona (que no és de Tona, sinó de Valldoreix, Sant Cugat del Vallès) pren el nom artístic del personatge i pregoner noucentista i treballa en un producte musical en què fusiona els nous corrents urbans amb el hip-hop més old school. També de Sant Cugat, i seguint amb aquest llinatge que situa el Vallès Occidental com un punt sísmic de la urbana en català, hi ha Spxxn P, artista que s’autodefineix com a multidisciplinari i que enguany publicarà l’àlbum Demà el món s’acaba (de moment podem escoltar un avançament del disc: “Mermelada”). Al single “Travis”, Spxxn P rima amb Pol Bordas, raper gironí que acaba de publicar l’EP El dia més curt de la setmana, i es desmarca a través d’un so original i sofisticat amb samplejos, ambients instrumentals contraposats i guitarres elèctriques.

Menció honorífica mereix el macarrisme de Baya Baye, que escup un trap català de barri, pur, punyent, sense filtres i molt gangsta. Malgrat el seu compromís social, no es considera un raper polític: “La meva política és anar contra la política. No vull ser el so dels independentistes.” I també destaquen Queralt Lahoz, que no deixa d’encisar amb la mescla de sons flamencs i el hip-hop, i a través d’un compromís social que l’apropa a la cançó de protesta: “Jo tinc una necessitat ara d’explicar coses que em fan mal i que em molesten”, explica. La barcelonina Cooba (Carolina Costa) entra en l’escena urbana amb una aposta ferma, arriscada i peculiar i una tonalitat més nostàlgica, en què les bases de pop dialoguen amb ritmes llatins i predominants en gèneres com el rap i el trap. “2000” és un dels seus temes insígnia, i fa poc va publicar Pirineus (2021). Orbitant en l’escena catalana també sobresurten noms com Caldo, Noxtorn, Massaviu, Kharnassein, La Tia Figa, Lluc, Will.x.o o La Clika Pika.

Sabadell: epicentre de l’escena amb 31 FAM, Santa Salut i Flashy Ice Cream

La cocapital del Vallès Occidental ha estat la punta de llança en la música urbana gràcies a un conjunt d’artistes, agrupacions i sinergies que han generat tot un moviment. Així, Sabadell pot presumir d’haver donat grups com els Flashy Ice Cream. Els seus àlbums Brillar o morir (2019) i Don Gelato (2020) han connectat amb el públic jove. Al reflex generacional en les seves lletres s’hi afegeix una posició ferma respecte al conflicte nacional, el desencantament polític i la necessitat de l’ús de la llengua catalana: “Hem viscut una de les crisis més grans. Cal un replantejament econòmic, social i cultural per part de les noves generacions”.

La sabadellenca Santa Salut, nascuda el 1998, es va formar escoltant rap i hip-hop durant la seva adolescència, uns moviments que assegura que eren molt presents fa anys, fins i tot massificats. El 2019 va publicar l’EP Conversaciones internas i actualment és una de les veus més esperades, aclamades i esperançadores de l’escena urbana actual. Es tracta d’una artista que destaca per un missatge clarament feminista, antifeixista i en defensa de la classe obrera, amb cançons en què diposita “l’agressivitat i la frustració que senten les noves generacions.”

Sense sortir de Sabadell, però en una altra línia, els 31 FAM entren en la primeríssima divisió de la urbana, combinant dancehall, R&B, trap, reggaeton i beats llatins, i compartint les seves cançons, que de seguida esdevenen virals a les xarxes. 31 FAM és el combustible que necessiten els adolescents, i així ho van demostrar des del moment que van debutar, el 2017. Jetlag (2021) és el seu últim treball discogràfic, i pistes com “Nens del barri”, “Valentina” o “Inseparables” exposen fins a quin punt són importants per entendre la seva influència. Lil Didi, integrant de 31 FAM, sosté que el seu èxit respon al fet que “hi havia gent que no estava contenta amb el trap que es feia en català, necessitaven alguna cosa millor”. El poder de la música urbana no només serveix per evidenciar els obstacles dels més joves, sinó per apropar-los i connectar-los.