Barcelona Metropolis

Des de mitjans del segle XX, l’agricultura ha patit més transformacions que en els darrers 10.000 anys. Ha deixat de ser un bé comú per convertir-se en una mercaderia. La producció intensiva es concentra cada cop més i el medi rural queda despoblat. La solució vindrà del diàleg entre el coneixement científic i el tradicional, de l’agroecologia.

El cultiu d’aliments, és a dir, l’agricultura, és una activitat mil·lenària que ha permès a la humanitat garantir, entre d’altres, la seva pròpia reproducció. També ha permès l’intercanvi entre diferents regions del món i generar les bases del que avui coneixem com a desenvolupament. Però en els darrers 60 anys —sobretot a partir de la introducció del mercat agrícola a les regles del lliure comerç—, l’agricultura ha patit més transformacions que en els 10.000 anys anteriors. Aquestes transformacions venen derivades de múltiples processos, però en destaco dos de fonamentals: per una banda, el naixement de la societat industrial, que no hauria estat possible sense altres transformacions prèvies que van facilitar l’“acumulació originària”, tal com la descrivia Karl Marx: el tancament de les terres comunals d’ús agrícola i la seva posterior privatització i mercantilització; i, per altra banda, el paper que ha tingut el coneixement científic en una societat industrialitzada en la qual el progrés s’identifica amb l’avenç tecnològic i l’ésser humà —en particular, “l’home”— es percep capaç de controlar la natura des d’una perspectiva absolutament antropocèntrica i androcèntrica; una societat que rebutja, per considerar-los endarrerits, la resta de coneixements que coexisteixen amb el científic, i que són aquells que ens han permès evolucionar, fins avui, en sintonia amb la natura.

L’últim informe del Comitè d’Experts de Seguretat Alimentària de les Nacions Unides (HLPE, 2021) alerta d’aquesta problemàtica. Les i els joves abandonen el medi rural, no tenim relleu, i aquells que volen començar en l’activitat s’enfronten a grans problemes, el més apressant, potser, l’accés a terra. S’abandona el camp, el medi rural queda despoblat i les persones ens amunteguem a les ciutats, un espai amb un metabolisme social i ecològic insostenible, depredador de recursos, altament dependent del medi rural i els recursos naturals, però venerat per la nostra societat com la imatge del progrés. Les polítiques hi contribueixen, beneficiant les ciutats en detriment del medi rural.
 

Bloc tecnològic

Els reptes tecnològics als quals s’enfronta l’agricultura són diversos, però potser el més gran és el de la perspectiva. La nostra civilització, tal com dèiem en paràgrafs anteriors, entén que el progrés i l’avenç científic resoldran tots els nostres problemes, uns problemes que, no ho oblidem, hem generat nosaltres mateixos amb la participació d’una perspectiva científica basada en la productivitat i la supremacia de l’“home”.

En aquest context, el futur de l’agricultura passa per la digitalització i nous desenvolupaments tecnològics. Però si aprenem de tot el que ha passat en les últimes dècades, i tinc l’esperança que l’ésser humà aprengui dels seus errors, la perspectiva de més modernització ha contribuït als reptes ambientals i socials que plantejàvem més amunt. Quan parlem de més tecnologia i digitalització, hauríem de plantejar-nos a qui beneficien aquestes tecnologies, si són necessàries, si ja hi ha pràctiques, gestions i sistemes per resoldre aquests problemes, si són un element més de generació de dependències de les i els agricultors o si, per contra, incrementen la seva dependència d’altres actors o la seva alienació per aquesta agricultura productivista altament insostenible.

Per això s’hauria de reflexionar sobre si la ciència mateixa, almenys en el context agrícola, necessita reinventar-se. De fet, l’evidència científica mateixa ens adverteix de la necessitat de recuperar, respectar, valorar i construir solucions als problemes a partir del diàleg entre coneixement científic i coneixement tradicional, diàleg que és el pilar sobre el qual es construeix l’agroecologia. El repte és que, en el nostre context, aquest coneixement tradicional —aquell que va desenvolupar les varietats i races locals que coneixem avui dia (i que estan desapareixent) i va garantir una evolució en equilibri amb els nostres territoris— es troba en perill d’extinció. Les persones que posseeixen aquest coneixement són molt grans i, sense la seva saviesa, perdem opcions de futur.

Bloc polític

En tot aquest context, el que observem és que hi ha un problema de legitimació política de l’agricultura i l’alimentació, en diferents nivells. Per exemple, la Política Agrícola Comunitària (PAC), considerada per alguns autors com una de les principals causants de la descapitalització del camp europeu, és qüestionada no només per la societat (a la qual se li ha d’explicar en cada nova reforma per què és una de les polítiques europees amb més pressupost), sinó també pels mateixos agricultors i agricultores. Aquests es pregunten per què els grans terratinents i agents corporatius són els que s’emporten la major part de les ajudes de la PAC, o com la PAC és la causant dels baixos preus que perceben, cosa que genera una dinàmica de dependència de la qual els és impossible sortir.

Arreu del món observem altres processos de deslegitimació. Un exemple seria el de la Cimera de la Seguretat Alimentària de les Nacions Unides prevista per a la tardor del 2021, la qual, segons algunes organitzacions de la societat civil i organitzacions agràries, està sent cooptada per les grans corporacions, que substitueixen els actors legitimats per actuar en aquest nivell, com són el Comitè de Seguretat Alimentària de les Nacions Unides o la mateixa FAO (Organització de les Nacions Unides per a l’Agricultura i l’Alimentació).

En definitiva, són els reptes que plantegen la internacionalització, la industrialització i la concentració de poder en uns pocs actors de l’agricultura i l’alimentació, i que es deriven, alhora, de la transformació de l’aliment en una mercaderia. En un article recent (Jackson et al., 2021) mostràvem la importància de les perspectives i narratives en el desenvolupament de les polítiques, en particular en l’estratègia de la granja, a la mesa de la Unió Europea. Si en els últims anys les polítiques s’han desenvolupat amb una narrativa productivista en la qual l’aliment es considera una mercaderia, alhora sorgeix la necessitat de veure l’alimentació com un dret humà o un bé comú (SAPEA, 2020). Així doncs, considerar-la un dret humà comporta desenvolupar polítiques que garanteixin l’accés a la terra, en particular de les persones joves, o garantir que les persones amb pocs recursos puguin accedir a aliments sans i sostenibles. I la perspectiva del bé comú exigeix desenvolupar models de governança que garanteixin la participació de tots els actors, en particular d’aquells marginats i subordinats pel sistema alimentari industrialitzat mateix, les i els productors a petita escala i les persones consumidores.^[1]