Barcelona Metropolis

El llibre Un trajecte pels feminismes fílmics, de Marta Selva i Anna Solà, que commemora els 30 anys de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, documenta la tasca immensa i essencial que ha fet aquest festival per donar a conèixer les cineastes pioneres i nombroses directores internacionals i locals increïblement marginades del cànon.

Al documental Delphine et Carole (2019) apareix el fragment d’un programa televisiu que va reunir Marguerite Duras, Chantal Akerman i Liliane de Kermadec a propòsit del fet que el 1975 cadascuna havia realitzat un film (India Song, Jeanne Dielman i Aloïse, respectivament) amb una mateixa actriu: Delphine Seyrig. Aquesta actriu, també present al documental, havia emprès un activisme feminista que va dur-la a formar part del grup Insoumuses amb la voluntat de realitzar vídeos col·lectius que, en paraules seves, mostressin “les dificultats que les dones afronten”. En un moment del fragment televisiu reproduït al documental —dirigit per Callisto McNulty—, com un homenatge a la tasca de Delphine Seyrig i Carole Roussopoulos, Duras diu: “El cinema de dones forma part d’un cinema diferent, i aquest, per definició, és polític”; una afirmació que Akerman, amb un somriure, corrobora: “Això és veritat.” L’escriptora hi afegeix: “Els mitjans financers, els diners dels quals disposen les dones que fan cinema, fan que els seus films ja siguin polítics.”

Aquesta declaració de Duras se m’ha fet molt present en llegir el llibre amb el qual Marta Selva i Anna Solà fan memòria dels 30 anys de la Mostra Internacional de Films de Dones de Barcelona, de la qual van ser fundadores des de la cooperativa Drac Màgic. Van ser-ne codirectores durant els deu primers anys, i del 2011 al 2015 hi van seguir implicades com a assessores. Elles, de fet, són el testimoni actiu d’una experiència de la qual sempre han format part. El cas és que, si he pensat en el comentari de Duras, és perquè aquesta mostra és una acció política que ha contribuït de manera essencial i immensa a fer visible a Barcelona un cinema diferent realitzat per dones, que, per això i en la seva diversitat, és polític. Ho és perquè va fent present la lluita per la igualtat de drets, en contra de la discriminació per gènere, i alhora, a través de la solidaritat del feminisme. També és cinema polític per moltes altres raons: per les seves maneres diferents de representar els cossos de les dones i de construir personatges femenins a banda dels arquetips creats pels imaginaris masculins; per la seva denúncia de la violència contra les dones, que tantes vegades resta impune; pel fet d’abordar la sexualitat amb una complexitat dissident amb els patrons heteropatriarcals; per ser l’expressió d’una subjectivitat i d’experiències que fan present que allò personal és polític, cosa que també es podria dir a la inversa.

Tal com va comentar Duras, abordar temes nous o tractar-los d’una altra manera està relacionat amb un cinema diferent en la forma (tot i que no sempre), que, des del finançament mateix, pot restar al marge dels circuits comercials. Per aquest motiu, l’aportació de la Mostra és incommensurable, i respecte d’això, només cal llegir la relació de totes les pel·lícules programades. Fer una llista de noms seria interminable; només diré que els films de Chantal Akerman i Agnès Varda, dos noms fonamentals de la modernitat cinematogràfica, van arribar a Barcelona a través de la Mostra. Tanmateix, en les últimes dècades, algunes cineastes —a vegades amb resultats prou interessants— formen part de la indústria i del circuit comercial, cosa que fa que no necessitin l’atenció de la Mostra.