Barcelona Metropolis

En el cas de Barcelona, si retrocedim només 60 anys, podem observar d’allò més bé com el creixement de les ciutats sempre exigeix aquest desmantellament de l’ecosistema rural. Segons l’interessant mapa interactiu elaborat pel projecte europeu BCN Smart Rural,^[1] en aquestes dècades, la província de Barcelona ha perdut cada any 2.000 hectàrees de terres fèrtils de cultiu, fins a acabar amb un total del 42% de la seva superfície agrària. El 60% d’aquest total s’ha convertit en bosc sense usos agrícoles i la resta s’ha urbanitzat. Té lògica, doncs, el que s’afirma en un segon estudi^[2] d’aquest mateix projecte: en la província de Barcelona, actualment hi ha unes 200.000 hectàrees de terres en cultiu amb les quals, segons els seus càlculs, es poden alimentar prop de 600.000 persones. És a dir, només el 10% del total de la població.

Sent conscients d’aquesta situació tan delicada, és exasperant observar que l’any en què Barcelona és reconeguda com la Capital Mundial de l’Alimentació Sostenible, només passejant pel Parc Agrari del Llobregat —epicentre de la producció d’aliments per a la regió metropolitana— es pot comprovar que no cessen les queixalades urbanístiques en els pocs camps de cultiu que resten. I encara és més irritant que, en un d’ells, situat al Prat de Llobregat, s’anunciï que a tocar d’uns blocs de pisos s’instal·laran “plaques solars per impulsar l’energia verda”. S’haurà d’explicar als governants i els seus assessors de màrqueting que l’agricultura que han lapidat ja era un procés per disposar d’energia gratuïta del sol. Verda i alimentària.

La sostenibilitat perversa

Però, si aprofundim en el funcionament de les infraestructures de la ciutat que hem esmentat, veurem que aquest anhelat creixement, a més d’urbanitzar terres agrícoles, suposa altres impactes ambientals, i de més magnitud, encara que el presentin verd i sostenible.

El Port de Barcelona declara, en el seu flamant Pla Estratègic per a l’any 2025, que passarà dels 65.000 milions d’euros actuals de comerç exterior a 75.000 milions. I, tot engalanant l’informe amb el logotip de colors dels Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) de les Nacions Unides, afirma que millorarà substancialment la seva sostenibilitat ambiental. Té poders màgics, aquest emblema? Només ens hem de centrar en un dels productes estrella que comercialitza el Port per entendre que, en el negoci de moure mercaderies, l’augment del trànsit sempre suposarà un augment dels costos ambientals. El darrer informe de l’organització Grain^[1] explica, de manera molt senzilla, que només la soja procedent del Brasil que entra pel Port de Barcelona —dedicada a engreixar els animals estabulats a les granges industrials catalanes— equival anualment a unes 230.000 hectàrees de desforestació i a un 2% del total de les emissions de gasos d’efecte hivernacle de Catalunya. Si està previst que creixin els negocis basats en la soja (tant per al seu consum com a biodièsel com per a la producció de la tan ponderada proteïna vegetal), estarem parlant, per força, de més superfície desforestada en algun punt del planeta. És fer trampes que, en la comptabilitat ambiental del Port, que diuen que volen millorar, no s’hi sumi aquesta contaminació deslocalitzada.

Passa una cosa semblant en el cas de Mercabarna, que demana més espai per créixer, però, alhora, explica amb satisfacció que els seus plans de sostenibilitat —també engalanats amb l’arc iris dels ODS— passen per ampliar el nombre de plaques fotovoltaiques i la connexió 5G per a tot el recinte. Però no es comptabilitza ni s’evita que, per exemple, més del 95% dels melons que s’hi comercialitzen arribin també del Brasil després de recórrer milers de quilòmetres.