Barcelona Metropolis

La inseguretat objectiva està relacionada amb els fenòmens delictius que afecten la població, mentre que la subjectiva té a veure amb les opinions de la ciutadania sobre aspectes com el grau de seguretat en entorns quotidians o l’eficàcia de l’acció policial. Les enquestes de victimologia mostren que sovint la inseguretat objectiva i la subjectiva tenen ben poca relació.

La seguretat sempre ha estat un tema controvertit. Ignorat (irresponsablement) per l’esquerra i explotat (irresponsablement) per la dreta, la preocupació per la seguretat i la inseguretat ha determinat campanyes polítiques, monopolitzat l’agenda pública i protagonitzat una part important de la despesa de l’Administració a tots els nivells.

No fou fins als anys vuitanta, però, amb la generalització de les enquestes de victimologia, que començà a observar-se que la inseguretat objectiva i la subjectiva sovint tenen poca relació. És a dir, els habitants d’una ciutat o país poden tenir una percepció d’inseguretat molt aguda fins i tot en èpoques de reducció sostinguda de la inseguretat objectiva. De la mateixa manera, una societat pot sentir-se segura sense que les dades de victimització disminueixin, o tenir pors que poc tenen a veure amb la realitat. En els darrers quaranta anys, per exemple, la sensació d’inseguretat està molt vinculada a l’àmbit local i prové de la petita delinqüència comuna (robatoris, assalts), mentre que els temors vinculats als grans desastres naturals o ambientals tenen poca presència quotidiana.

Aquest divorci entre la seguretat objectiva i la subjectiva ha estat explotat profusament. L’exemple més citat és el de Rudolph Giuliani, alcalde de Nova York entre 1994 i 2001. Giuliani conquerí l’alcaldia després d’una campanya política centrada gairebé exclusivament en el problema de la seguretat. L’èxit d’aquesta campanya suposà un canvi significatiu en l’abordatge de la delinqüència tant en l’àmbitl legal com en l’operatiu. L’èmfasi i els esforços policials se centraren en els petits delinqüents i en els predelinqüents, col·lectius de joves d’origen humil als quals es començaren a aplicar polítiques de tolerància zero. Teòricament, les actituds desviades d’aquests grups (consum de cànnabis, robatoris sense violència, etc.) eren l’avantsala d’una vida de delinqüència major que calia avortar com més aviat millor. Resulta que el govern de Giuliani coincidí amb uns anys de descens continuat de la delinqüència, de manera que aquest enfocament centrat en la “mà dura” s’acabà aplicant a tot el país i a tots els nivells, malgrat que molts experts assenyalaven que el descens de la delinqüència als Estats Units havia estat un fenomen generalitzat i s’havia produït també a ciutats on no s’aplicava la “recepta Giuliani”.

Malgrat les dades, la utilització de la seguretat amb fins polítics continua essent un recurs rendible que aprofita aquesta dissociació entre realitat i percepció; això suposa, per exemple, que sovint la ciutadania projecti temors per situacions poc probables, mentre que ignora altres riscos més quotidians. Als Estats Units, per exemple, els pares i mares declaren que pateixen, sobretot, per la possibilitat que els seus fills i filles siguin segrestats, la qual cosa els porta a limitar les activitats en espais públics i sense supervisió, i prefereixen fer recorreguts en vehicle privat com a mesura de seguretat, quan en realitat una de les primeres causes de mortalitat accidental entre menors en aquell país són, precisament, els accidents de cotxe. En una mena de paràbola macabra, el remei contra la inseguretat subjectiva es converteix en el responsable de la inseguretat objectiva.