Barcelona Metropolis

GONZALO TORNÉ. (Barcelona, 1976). Escriptor, traductor, columnista i editor extern per a grans segells. És autor de quatre novel·les.

Crec que ens assemblem molt per una raó "equivocada": per a la majoria, la ciutat és tot just un escenari, una sèrie de noms prestigiosos. Clar que es pot escriure literatura magnífica sense que apareguin les tensions d'identitat, culturals i socials de la ciutat, però estaria bé que algú tingués una mirada més àmplia, que anés més enllà de l'informe sentimental de la pròpia experiència. L'elecció de l'idioma, la ubicació en el mapa literari (no és el mateix escriure de Barcelona si ets natiu que si vens de Reus), la forma de relacionar-te amb els col·legues de l'altra llengua, els sentiments d'inferioritat o de superioritat, els rancors, la mútua incomprensió... Tot plegat resultaria interessantíssim. I també que es manifestessin tensions de classe, d'educació, de poder adquisitiu...

Sí, tinc la percepció que hi ha poc contacte entre uns i altres. Però el que més em sorprèn és que sigui "a la ciutat"; em sembla més normal no assabentar-me del que s'escriu a Lleida o del que s'escriu a Castelló. I és un assumpte complex, perquè depèn molt de cadascú. A la presentació del meu últim llibre van assistir més escriptors en llengua catalana que en llengua castellana, i en la de Jordi Puntí érem uns quants escriptors en llengua castellana. L'elecció de les lectures és quelcom misteriós, una zona capritxosa. En el meu cas, em guia un interès afectiu: llegeixo persones amb les quals tinc algun tracte (de vegades molt distant) o em cauen bé, persones que amplien l'espectre de les teves lectures amb els seus propis interessos.

NORA CATELLI. (Rosario, Argentina, 1943). Escriptora, assagista i crítica literària que resideix a Barcelona des de 1976. Professora emèrita de Teoria de la Literatura i Literatura Comparada a la Universitat de Barcelona.

No només els novel·listes construeixen l'espai de la ciutat. Després de Baudelaire, ho fan sobretot els poetes i els periodistes. Una altra cosa és si resulta condicionant, en un context bilingüe, la llengua que escollim, en qualsevol gènere. La gran pregunta és: com es fa per ser un escriptor i triar una sola llengua, quan l'objecte és una ciutat on les dues llengües se sobreposen? Escriure exclusivament en una de les dues és un artifici necessari, jo diria que vital per al català, que molt poques vegades es pot eliminar. Alguns escriptors de les noves generacions volen barrejar registres. Veurem què en resulta.

Davant el mercat editorial, la posició d'uns i altres és completament diferent, i això fa que la societat literària barcelonina tingui circuits paral·lels. Seria interessant que hi hagués més crítica creuada, sobretot per part del castellà, que tendeix a no fer-se càrrec de la literatura catalana, mentre que aquesta és molt més receptiva. Però això depèn de les fortes pressions de les pròpies llengües nacionals, que a la península tenen una relació asimètrica, ja que el castellà és l'agulla de la balança.

JAVIER PÉREZ ANDÚJAR. (Sant Adrià de Besòs, 1965). Escriptor i columnista. Per les seves cròniques en l'edició catalana d'El País va rebre el Premi Ciutat de Barcelona de mitjans de comunicació l'any 2014.

La llengua em condiciona quan escric, perquè d'alguna forma escric per a l'idioma. Per a les paraules. Per a la frase. L'escolto, sento el seu so i el sento respirar, i faig d'ell la meva principal matèria de treball. No és un idioma allò que diferencia les novel·les de Barcelona. Només hi ha una Barcelona, la de cadascú, i cadascú la viu i l'explica a la seva manera. I totes juntes formen Barcelona. Des de Juli Vallmitjana fins a Juan Marsé. Des de Paco Candel fins a Quim Monzó. Des de Carmen Laforet fins a Najat el Hachmi. Des de Mercè Rodoreda fins a Manuel Vázquez Montalbán.

Tinc poca relació amb la vida literària, però dins de la relació —que sempre és més personal que d’anar de saraus—, hi ha escriptors i escriptores que s'expressen en les dues llengües. Potser antigament, quan les editorials i els diaris només publicaven en una o altra llengua, es podien crear compartiments estancs, però ara conviuen dins d'una editorial, una revista, un diari, premis, actes i festivals, escriptors d’ambdues llengües, i això els acaba unint. Després hi ha els grupets i les colles literàries, però això és la vida literària. No té cap altra rellevància i amb prou feines acaba definint una literatura.

M. ÀNGELS CABRÉ. (Barcelona, 1968). Escriptora, crítica literària i directora de l’Observatori Cultural de Gènere.

Una llengua local, en aquest cas el català, hauria de proporcionar una visió més propera de la realitat local, Barcelona. I una llengua de més ampli abast, diguem-ne més colonitzadora, el castellà, demanaria prendre distància. Em temo que la realitat contradiu la teoria. No, no crec que la visió de Barcelona que ofereix l’escriptora Roser Caminals, que escriu en català des dels Estats Units, sigui substancialment més propera que la de les obres de Marsé, que escriu en castellà sobre el Guinardó de Barcelona. Tampoc no crec que el castellà que escrivim aquí s'assembli gaire al de Pío Baroja o Carmen Martín Gaite. La diferència no resideix en la llengua, sinó en el lloc que cada escriptor o escriptora li atorga. Té més a veure amb el sentiment de pertinença a un territori, personal i intransferible, que amb l’elecció de l'idioma.

Les obres d'uns i altres sembla que existeixin en dos mons paral·lels que poques vegades es creuen. Sempre m’ha sorprès i preocupat: em sembla malaltís. No es tracta d’una realitat sorgida espontàniament —al capdavall són veïns, companys d’universitat, fins i tot amics— ni tampoc fruit de la desconfiança mútua, sinó conseqüència d'un món cultural que els divideix i els posiciona en dos bàndols. D’una banda el sistema editorial (amb equips diferenciats per llengües) propicia la segregació; i d'una altra les institucions (amb els ajuts públics, l’organització de festivals, etc.) rematen la jugada. Si les dues tradicions es creuessin més sovint, el nostre ecosistema literari seria intel·lectualment molt més ric i industrialment més poderós.

JENN DÍAZ. (Barcelona, 1988). Escriptora i diputada al Parlament de Catalunya. És autora de novel·les en castellà i català.

Si hi ha alguna diferència entre les autores i els autors barcelonins en català o castellà no crec que sigui tant per la llengua com pels referents que tenen cadascun d’ells. No parlaria de diferències per raó de llengua, i parlaria més de casos individuals. Com que mai abordo les ciutats a les meves novel·les, no sabria respondre. En tot cas, visc d’una manera absolutament bilingüe la meva vida i la meva escriptura, així que no sabria dir si m’afecta o no a la literatura: en tot cas, igual que a la vida.

Durant molt de temps el circuit literari català era minoritari i es movia com ho fan les llengües i les cultures minoritzades. El circuit castellà, com a llengua i cultura dominant, ocupava la majoria d’espais, i des de fa anys jo crec que hem seguit amb aquesta inèrcia, malgrat que la llengua i la cultura catalanes tenen avui en dia un nivell igual o superior que la cultura contemporània castellana. Penso, també, que hi ha pocs espais que ens obliguin a barrejar-nos. A Barcelona la llibreria La Calders organitza actes de tota mena, i molt sovint hi trobem gent de tots dos circuits. És la millor imatge que podem oferir de la ciutat: català i castellà amb naturalitat, sense complexos.

KIKO AMAT. (Sant Boi de Llobregat, 1971). Escriptor, periodista i crític musical. Des de 2011 codirigeix el festival Primera Persona al CCCB.

Crec que és diferent, sí. Em sembla que una majoria d'autors que escriuen en català tendeixen a no aprofundir en determinats paisatges i ambients (perifèria i barris xungos) com fan alguns autors en castellà, encara que amb comptagotes. Una notable excepció seria la Maria Guasch, que parla del delta del Llobregat i l'extraradi litoral. Aquests territoris em semblen, en general, inexplorats pels novel·listes de Barcelona, sobretot els que escriuen en català. La llengua pot condicionar, suposo, també a l’hora de plasmar-los. No pots ambientar una història a Sant Adrià i fer que tothom parli en català; seria absurd i poc realista. Reconec que tots els meus personatges parlen en castellà, que també és un artifici. En canvi, Carlos Zanón integra el català en les seves novel·les en castellà, però a mi no em surt de manera natural.

Els punts de contacte entre escriptors poden ser afectius o d'amistat, fins i tot maritals; ocasionalment ens podem trobar a saraus on es poden gorrejar canapès, però crec que artísticament és La Gran Rasa. El contacte per feina és gairebé nul entre els dos mons. Jo no tinc gairebé relació ni tan sols amb els autors en castellà, així que potser no soc el més adequat per parlar de la problemàtica ni puc assenyalar perquè passa això.

ÁLVARO COLOMER. (Barcelona, 1973). Novel·lista i periodista. Per l’obra Guardianes de la memoria (2007) va rebre l’Internacional Award for Excellence in Journalism.

No crec que els escriptors d’una i altra llengua parlin d’una ciutat diferent. Els autors en castellà han llegit més autors barcelonins en castellà que no pas en català, cosa que no passa al contrari. Els autors en català també han llegit els castellans. Tot i això, la Barcelona que jo percebo és la mateixa.

La llengua no condiciona la forma de descriure la ciutat, però sí la forma de percebre la realitat. La meva llengua materna és el castellà. El meu pare (que era català) va morir quan jo era molt jove, i vaig ser criat en un entorn castellà. De gran he sentit com una mancança no haver viscut la cultura catalana de petit. Amb els anys he tractat de solucionar-ho, però la infància és la infància i res no la pot suplir. Imagino que, d’una forma que no sé descriure, això condiciona absolutament tota la meva visió de Barcelona.

Fa un parell d’anys, quan la política ho va infectar tot, em preocupava molt que la literatura es veiés afectada pel clima polític i que els escriptors en castellà fóssim d’alguna forma rebutjats. Per sort, això no va arribar a passar. Durant un temps va semblar que sí, però ben ràpid els escriptors van demostrar que la literatura estava per sobre de la política, tot i els esforços de la Generalitat per separar-los. I això sí que ho tinc clar: el menyspreu que mostra la Generalitat cap a la cultura castellana a Catalunya podria haver estat un problema si els escriptors de totes dues llengües no haguessin donat l’esquena a aquesta actitud. En aquest sentit, em sento molt orgullós dels autors i molt decebut amb la Generalitat.

MARINA ESPASA. (Barcelona, 1973). Escriptora, crítica literària i traductora. Comissària de Barcelona Ciutat de la Literatura.

Més enllà d'orígens de classe o de barri dels escriptors, que a vegades vol dir el mateix, no crec que la llengua sigui la que dictamini de quina part o de quin estrat social de la ciutat parlen quan escriuen.

Podem llegir novel·les “de classe treballadora” tant en català (les de Sergi Pons Codina avui, o les de Juli Vallmitjana fa un segle, per exemple) com en castellà (la darrera de Cristina Morales, per no anar més lluny, o les de tota la vida de Juan Marsé, per citar un exemple paradigmàtic). I això per no obrir el meló de les altres llengües: només cal recordar la fascinació que va exercir l'antic Districte V, el barri “Xino”, per als escriptors francesos Paul Morand i Jean Genet, o l’imant que va suposar l'esclat de la Guerra Civil per als escriptors anglesos i nord-americans, que van deixar escrites pàgines memorables sobre la ciutat com les de George Orwell.

També trobaríem novel·les sobre les classes altes en totes dues llengües: les de Porcel en català, les de Gonzalo Torné en castellà. I un estol enorme d'exemples intermedis que ho barregen tot i que retraten moltíssims racons diferents de la ciutat: els contes de Pàmies i Monzó, les novel·les breus de Mercè Ibarz, el barri de Gràcia de la Rodoreda, els barris tant alts com baixíssims de les novel·les de Mendoza, etcètera. Hi ha una Barcelona fantàstica, també, en algunes de les novel·les que publica una editorial com Les Males Herbes, o en la novetat ultimíssima de Javier Pérez Andújar, que inclou el record d'un vell programa de televisió local sobre llibres i escletxes a altres dimensions.

MERCÈ IBARZ. (Saidí, Baix Cinca, 1954). Escriptora i periodista, viu a Barcelona des de 1971. Ha publicat narrativa i assaig.

Sobre Barcelona s’han escrit tantes novel·les i n’hi ha tantes que no he llegit que puc respondre poc. Escriure no condiciona la descripció de la ciutat ni de qualsevol altre hàbitat ni paisatge, la llengua de treball és una música interna que l’escriptor mira de traslladar al lector: per què hauria de condicionar més que no la visió que modela i conforma l’obra? L’idioma és també un document que informa, i que poetitza els estils, els matisos de cada època i dels propis escriptors, del medi literari i cultural. Potser la millor comunicació entre escriptors és llegir-se. Als estudiosos correspon mirar si les dues comunitats lingüístico-literàries ho fan.

JULIÀ GUILLAMON. (Barcelona, 1962). Escriptor i crític literari. Va rebre el premi Ciutat de Barcelona d’assaig de 2008.

No hi ha una Barcelona dels escriptors en català i una dels escriptors en castellà: n’hi ha moltes. Hi ha punts de contacte, temàtics o estilístics, entre llibres català-català, castellà-català, castellà-castellà, i també diferències.

En la meva joventut alguns escriptors en català i en castellà ens relacionàvem en alguns bars. Fa anys que miro d’anar a bars on no hi hagi escriptors, per tant no puc opinar. És més o menys com sempre, amb alguns autors que fan de llançadora entre els dos mons. El tema de la independència sí que és una frontera. Però això és un altre tema.

ENRIC GOMÀ. (Barcelona, 1963). Guionista, escriptor i divulgador lingüístic. Ha publicat el llibre de reflexió sobre la llengua Control de plagues. 92 paraules catalanes per fumigar (2018).

En escriptors coetanis, Barcelona és la mateixa ciutat, però sovint són diferents els ambients socials que s’hi retraten, segons els barris, els estrats econòmics, culturals, socials, etc. És diferent el Bagdad que La Formiga Martinenca (soc conscient que això no és cap notícia per a ningú). Ara bé, la literatura és un artifici i la llengua —estilitzada i alhora estireganyada— n’està al servei. Els escriptors s’aproximen a la ciutat segons les vivències, i la llengua vital (tant la familiar, social, com la cultural) marca algunes diferències. N’hi ha que se senten hereus dels tebeos de Bruguera i altres de l’amistat homoeròtica del Jep i el Fidel. El que condiciona són les vivències de cadascú (la llengua n’és només un aspecte) i els coneixements sobre la ciutat (perquè molts escriptors escriuen sobre èpoques pretèrites que no han viscut). Fa unes dècades es deia que algunes classes socials sense possibles només es podien reflectir en castellà. Actualment, no és ben bé cert, gràcies a l’ascensor social, que descendeix persistentment.

Les relacions entre escriptors en català i en castellà no responen a un model únic, depenen del caràcter, els criteris, els gustos, el càmping on coincideixen, etc. A grans trets, els primers aspiren a participar dels mecanismes de prestigi que afavoreixen els segons —encara que cada dia són menys, aquests mecanismes—, mentre que els segons aspiren a ser més apreciats per la Generalitat i que els aplaudeixin quan passegen per Ripoll.