Barcelona Metropolis

La lluita per la sobirania digital hauria d’anar acompanyada d’una agenda política i econòmica coherent i ambiciosa, capaç de revertir el dany provocat pel gir neoliberal en la política urbana i nacional. Les intervencions pràctiques ben orientades poden tenir un gran impacte. Atès que la signatura de contractes per a projectes de ciutats intel·ligents requereix l’adquisició de llicències de programari, s’hauria de fer tot el possible per exigir programari lliure i alternatives de codi obert. Barcelona és pionera en aquest front, ja que ha establert un Pla de Ciutat Digital que es compromet a retirar els productes de Microsoft del seu sistema i invertir més del 80 % del seu nou pressupost de desenvolupament de TI en serveis de programari lliure i de codi obert, a més d’introduir clàusules de “sobirania de dades” en els contractes d’adquisició pública i de definir uns estàndards ètics digitals que han de seguir els funcionaris públics en el procés de digitalització.

És possible que calgui reformular el dret a la ciutat com el dret fonamental a gaudir de drets, ja que l’alternativa suposa arriscar-se que els gegants digitals continuïn redefinint tots aquests drets. Per exemple, què significa tenir dret a la ciutat en una ciutat gestionada per empreses tecnològiques i governada pel dret privat, amb uns ciutadans i unes entitats cíviques que no poden accedir de manera lliure i incondicional a recursos clau com ara dades, connectivitat i potència computacional, que els permetin aspirar a l’autogestió? I fins a quin punt la pèrdua del control sobre la metautilitat basada en la informació impediria l’èxit de les campanyes de remunicipalització, ja sigui per recuperar la infraestructura energètica, de transport o de subministrament d’aigua, i per permetre que aquests serveis públics facin una transició cap al seu propi model de consum “intel·ligent”, amb un nou conjunt d’intermediaris privats?

En definitiva, les ciutats valentes que vulguin implementar recursos clau i infraestructures digitals sota un model jurídic i econòmic diferent, que generi uns resultats beneficiosos per als ciutadans i la indústria local, han de demostrar que els models econòmics que proposen Uber, Google, Airbnb i altres no ofereixen els resultats promesos, almenys sense provocar un dany considerable en forma d’un augment de l’economia especulativa i de la gentrificació, de la precarietat laboral i d’un enorme bloqueig de la innovació social envers els que no tenen accés a les dades. Molts d’aquests experiments alternatius per aconseguir ciutats digitals sobiranes han de comptar amb la participació d’altres ciutats afins i amb sinergies més fortes a escala nacional, europea i mundial, com ho demostren projectes prometedors com ara l’Aliança de ciutats per protegir els drets digitals, iniciada per Barcelona, Nova York i Amsterdam.

Un nou acord: dades comunes de la ciutat

Canviar el règim de propietat de dades pot ser una opció assequible, encara que només sigui perquè no requereix uns enormes compromisos financers i representa una agenda amb un atractiu popular intuïtiu: les ciutats i els ciutadans, no pas les empreses, haurien de ser propietaris de les dades produïdes a les ciutats i haurien de poder-les utilitzar per millorar els serveis públics i posar en pràctica les seves polítiques.

A la quarta revolució industrial, les dades i la intel·ligència artificial (IA) són infraestructures digitals essencials, crítiques per a l’activitat política i econòmica. Les dades s’han convertit en la mercaderia més valuosa del món. Són la matèria primera de l’economia digital i el combustible de l’IA. Empreses de tots els sectors compten amb la intel·ligència artificial per impulsar el creixement en els pròxims anys i l’aprenentatge automàtic augmentarà la rendibilitat de la inversió entre un 10 % i un 30 %. Les dades no les poden controlar un grapat de gegants tecnològics. Els models de negoci que exploten dades personals per pagar infraestructures crítiques no funcionen. Hem de democratitzar la propietat de les dades i la intel·ligència artificial i passar de l’extractivisme de dades a les dades comunes o data commons.

Adoptar una postura ferma pel que fa a la propietat de les dades pot permetre assolir diversos objectius alhora. En primer lloc, faria molt més difícil l’especulació immobiliària desenfrenada que faciliten empreses com Airbnb: les ciutats i els ciutadans podrien comprovar ràpidament si és veritat allò que sovint afirma Airbnb en defensa pròpia, que els usuaris particulars són els seus principals beneficiaris. En segon lloc, que les ciutats controlessin les seves pròpies dades eliminaria una de les principals monedes de canvi que empreses com Uber tenen ara mateix a l’hora de negociar amb els reguladors: a Boston, per exemple, Uber va oferir a les autoritats l’accés a les dades del trànsit a canvi d’una regulació més permissiva. En tercer lloc, sembla molt improbable que les ciutats puguin estimular el creixement d’una economia digital alternativa d’abast local, potent i descentralitzada, sense un règim de dades alternatiu sòlid: si falta això és possible que aquests petits aspirants no puguin competir amb els gegants.

El projecte DECODE

L’enorme valor econòmic d’aquestes dades s’hauria de retornar als ciutadans. Ajudant-los a recuperar el control de les seves dades, podem generar valor públic en comptes de beneficis privats. Per posar un dels exemples més ambiciosos, Barcelona està apostant per un nou enfocament de les dades anomenat “city data commons”, que suposa un nou pacte social per aprofitar al màxim les dades, tot garantint-ne la sobirania i la privadesa. Les dades són una infraestructura clau de la ciutat i es poden utilitzar per adoptar decisions millors, més ràpides i més democràtiques, promoure la innovació, millorar els serveis públics i empoderar les persones.

Experimentem amb la socialització de les dades per promoure noves plataformes cooperatives i democratitzar la innovació. Aquest és l’objectiu de DECODE, un projecte que la ciutat lidera amb tretze organitzacions associades de tot Europa, i que inclou també Amsterdam. El projecte desenvolupa tecnologies descentralitzades (com ara blockchains i criptografia basada en atributs) per donar a les persones un millor control de les seves dades, en part establint regles sobre qui pot accedir-hi, amb quins fins i amb quines condicions. El nostre objectiu és crear “dades comunes” o data commons a partir de dades produïdes per persones, sensors i dispositius. Són un recurs compartit que permet als ciutadans utilitzar, a més de contribuir-hi i accedir-hi, dades com ara les relatives a la qualitat de l’aire, la mobilitat o la sanitat, com un bé comú, sense les restriccions dels drets de propietat intel·lectual.

Barcelona considera les dades com una infraestructura pública, al costat de les vies de comunicació, l’electricitat, l’aigua i l’aire net. Es tracta d’una metautilitat que ens permetrà construir uns futurs serveis públics intel·ligents de transport, sanitat i educació. No obstant això, no estem construint un nou panòptic. Els ciutadans establiran el nivell d’anonimat, de manera que no se’ls pugui identificar sense un consentiment explícit. I mantindran el control sobre les dades un cop les comparteixin per al bé comú. Aquesta infraestructura de dades comuna estarà oberta a empreses, cooperatives i entitats socials locals que puguin generar serveis centrats en les dades i crear un valor públic a llarg termini.

Implicant els ciutadans d’Amsterdam i de Barcelona, DECODE aborda els problemes del món real. Per exemple, està integrat amb la plataforma de participació decidim.barcelona, que ja utilitzen milers de ciutadans per configurar l’agenda política de la ciutat, amb més del 70 % de les accions de l’Ajuntament proposades directament pels ciutadans. En comptes d’utilitzar la informació personal dels votants (proporcionada per empreses com Cambridge Analytica) per a la manipulació, com fan altres, tenim la intenció d’utilitzar plataformes amb un ús intensiu de dades per potenciar la participació i exigir més responsabilitat als polítics.

Les dades comunes també poden ajudar les ciutats a desenvolupar alternatives a plataformes sota demanda depredadores com Uber i Airbnb. La introducció d’una regulació justa i d’una transparència algorítmica per controlar l’economia sota demanda és necessària però insuficient. Barcelona ha emprès diverses iniciatives per potenciar l’ús compartit d’alternatives econòmiques, com ara cooperatives de plataforma i experiments amb plataformes col·lectives d’última generació que treballen per a l’interès públic.

Començant des de les ciutats, podem desafiar la narrativa actual dominada pel capitalisme de vigilància amb filtracions de Silicon Valley i els models distòpics com el sistema de crèdit social de la Xina. Fa molt de temps que cal un nou acord sobre dades, establert en un marc basat en els drets i centrat en les persones, que no exploti les dades personals per pagar infraestructures crítiques.

Europa acaba d’aprovar una nova normativa de protecció de dades, basada en principis tan vàlids com ara la “privadesa per disseny”, la “portabilitat de les dades” i el “dret a ser oblidat”. Juntament amb els nous instruments normatius fiscals, antimonopolis i de comerç digital, aquestes intervencions audaces poden generar alternatives en què els ciutadans tinguin més poder sobre les seves dades i el futur que s’hi construeixi.

Ara que ens preguntem com podríem crear un sector financer al servei de l’economia real, hauríem de preguntar-nos també com podríem crear un sector digital al servei de les persones. Necessitem un nou pacte social per a la societat digital que aprofiti al màxim les noves tecnologies, l’accés a les dades i la intel·ligència artificial, tot garantint els drets fonamentals dels ciutadans, els drets dels treballadors, els estàndards mediambientals i la igualtat de gènere. Aquest nou pacte social requerirà repensar el model econòmic per a la societat digital tot garantint que pugui generar valor públic i no només beneficis privats, reconquerir infraestructures digitals crítiques, cedides des de fa temps a empreses com Facebook, Alphabet i Microsoft, i protegir la sobirania digital dels ciutadans. És una qüestió de democràcia, i ciutats com Barcelona poden mostrar el camí i obrir una via cap a una xarxa de ciutats digitals sobiranes que reclamin la governança democràtica de les infraestructures del segle xxi, incloent-hi la sobirania de dades i una IA ètica per als ciutadans. D’aquesta manera, configurarem un futur digital per a una majoria, no per a uns pocs.