Del dret a la ciutat al dret a la metròpoli
- Dossier
- abr. 19
- 8 mins
La majoria de la població mundial és urbana, i és a les ciutats on s’expressen avui totes les tensions i els reptes del segle xxi. Des d’un nou municipalisme podem reclamar el dret a la ciutat i redibuixar la geografia de la governança mundial: ciutats i governs locals com a alternatives polítiques als mercats globals. S’ha d’avançar amb determinació política i col·lectiva cap a un escenari on sigui possible a Barcelona la construcció metropolitana del dret a la ciutat.
Del dret a la ciutat...
Sota les llambordes de la primavera de París no hi havia arena de platja, però arrelaven llavors de llibertat. I de dret a la ciutat. Era 1968, i Henri Lefebvre publicava Le Droit à la ville, en què plantejava retornar les claus d’un futur millor als temps de la quotidianitat i als espais de la proximitat. La proposta implicava cartografiar la transformació sobre carrers i places des de les relacions urbanes. Anys després, al tombant del mil·lenni, es desplegaven nous mapes de revolta: els moviments socials polititzaven la globalització i les ciutats emergien com a espais de fraternitat. David Harvey publicava Spaces of Hope, una crida a traçar geografies urbanes d’esperança, a construir somnis a peu de barri. Avui, el dret a la ciutat retorna amb força, i ho fa de la mà de tres coordenades globals molt potents: l’era urbana, la rellevància de l’espai en els processos de canvi d’època i el nou municipalisme.
La societat industrial va cristal·litzar en l’àmbit dels estats; el temps nou que vivim és urbà. Després de la gran recessió, les ciutats es van consolidar com a espais clau en la configuració de la societat líquida i l’economia digital. A la cimera Habitat III de Nacions Unides (Quito, 2016) es va constatar que la majoria de la població mundial és urbana. Les ciutats del 2019 expressen totes les tensions i els reptes del segle xxi: són tan vulnerables a l’especulació com innovadores i cooperatives, carregades de tantes debilitats socials com energies comunitàries, responsables del canvi climàtic i referents alhora de les transicions ecològiques més avançades. Avui es fa tangible l’hegemonia del fenomen urbà: les ciutats esdevenen l’epicentre de la quotidianitat, el lloc on s’organitza la disputa entre la por i l’esperança.
En el marc d’aquesta era urbana, el canvi d’època desplega una nítida dimensió espacial. Les lògiques del canvi sociocultural perfilen un escenari de complexitats i incerteses vitals —en les esferes familiar, laboral, afectiva, residencial...— que impulsen l’enfortiment de la dimensió de proximitat de l’estat de benestar (acollida, organització de les cures, cicles de vida...). Les lògiques del canvi socioeconòmic, d’altra banda, situen la financiarització de l’habitatge en el nucli de l’acumulació i dibuixen un escenari de bombolla immobiliària, risc d’exclusió en l’àmbit de l’habitatge, gentrificació i segregació residencial que criden a l’enfortiment de l’agenda urbana de l’estat de benestar (habitatge social i control de lloguers, regulació d’usos turístics, millora de barris amb eines de defensa del veïnat...). El dret a la ciutat, com a dimensió quotidiana i comunitària de tots els drets bàsics, guanya força com a espai de reconstrucció d’una ciutadania per al segle XXI.
El canvi d’època genera les condicions per a un model social menys jeràrquic en les seves polítiques. I també més municipalista en la seva arquitectura: el municipalisme com la dimensió institucional de la nova espacialitat. Vivim un temps en què la política té problemes per processar els canvis; apareixen lògiques d’involució i escenaris estatals de replegament autoritari. Però avança també, en el camp progressista, l’alternativa municipalista: governs de proximitat —en interacció amb pràctiques d’innovació social i moviments urbans— com a àmbits d’apoderament col·lectiu, ampliació democràtica i recuperació de les institucions. Prenen relleu xarxes globals (CGLU, Eurocities, C-40, Sharing Cities, Cities for Housing...) on les ciutats van teixint aprenentatges i agendes municipalistes que aborden qüestions estructurals (desigualtats, migració i drets humans, canvi climàtic...). El municipalisme redibuixa la geografia de la governança mundial: ciutats i governs locals comencen a esdevenir subjectes polítics que vehiculen alternatives als mercats globals i a les fronteres estatals. Les ciutats del segle xxi com a projectes de cohesió on poder articular vincles amb diferències; el nou municipalisme com a projecte humanitari, on poder generar alhora comunitat i acollida, i els territoris possibles de trobada entre obertura i protecció, on poder construir equitat i reconèixer identitats.
A la metròpolis es produeix el combat entre habitabilitat i especulació, entre justícia social i gentrificació, entre por i esperança.
... al dret a la metròpoli
La majoria de la població del planeta viu a les ciutats, i la majoria de la població urbana ho fa a les metròpolis, en assentaments humans policèntrics per sobre del milió d’habitants i en ràpida expansió. Construir el dret a la ciutat, per tant, no pot deixar d’implicar processos a escala metropolitana. I en aquest àmbit es produeix avui el combat entre habitabilitat i especulació, entre justícia socioespacial i gentrificació. Es desplega la disputa entre exclusió econòmica i formes cooperatives de producció i consum, entre el canvi climàtic i el respecte als límits ambientals del planeta (mobilitat sostenible, emissions zero, agroecologia urbana...). Al segle xxi, el dret a la ciutat és també el dret a la metròpoli.
Hi ha en marxa, com hem vist, un procés d’enfortiment del govern local, de construcció municipalista del dret a la ciutat. Els àmbits metropolitans, tanmateix (i a diferència dels municipis), mostren encara mancances clau en les seves capacitats de govern, així com grans fragilitats en la seva arquitectura institucional. Estem davant d’una paradoxa: vivim l’era de les metròpolis, però aquestes arrosseguen febleses d’agenda i democràtiques difícilment explicables. Si bona part dels reptes de futur s’expressen avui en l’escala metropolitana, semblaria coherent definir una agenda àmplia de polítiques de resposta. A més, resulta clar que aquesta agenda no és ni serà un ventall de serveis proveïts en clau tecnocràtica. És un marc de valors en conflicte, de construcció de models. És una realitat de naturalesa política, per la qual cosa no hauria de quedar al marge de la lògica democràtica. Es perfila així el repte: caldria transitar cap a una esfera de democràcia metropolitana amb capacitat política per construir el dret a la metròpoli.
Creix l’acord sobre la necessitat d’un salt endavant que impliqui elaborar noves polítiques metropolitanes de redistribució social, justícia urbana i canvi ecològic.
A Barcelona es desplega una realitat metropolitana vibrant. En el terreny institucional, la trajectòria ha estat complexa. Després de l’abolició de la Corporació l’any 1987 es va instaurar un model d’agències (mobilitat i medi ambient) i una mancomunitat de municipis, fins que el 2010 el Parlament va restaurar la plena institucionalitat. L’actual Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB) és un ens territorial amb un conjunt de competències, on els òrgans i les majories de govern es configuren a partir de les eleccions municipals (sense mecanismes propis d’elecció directa). En el terreny substantiu, la metròpoli ha travessat un cicle de crisi dur i afronta ara nous reptes. Tenim una xarxa de barris i ciutats dinàmiques, però amb fractures urbanes persistents i nous eixos de vulnerabilitat social lligats a l’habitatge i a la precarietat laboral. I tenim un espai metropolità amb processos de transició ambiental i econòmica en marxa, però amb esquemes persistents de mobilitat insostenible, gestió privada dels béns comuns (aigua i energia) i fragilitat en les dinàmiques d’innovació tecnològica i cooperativa. La metròpoli del 2020 és un territori que ha superat l’esquema de jerarquia espacial entre Barcelona i una corona crescuda amb lògica de perifèria. L’AMB és avui una comunitat de municipis interdependents que han forjat els seus propis projectes de ciutat i que han dotat l’àrea d’una estructura policèntrica. És un dens entramat d’identitats i relacions que cal reconèixer i governar.
Creix avui l’acord sobre la necessitat d’un salt endavant que impliqui elaborar noves polítiques metropolitanes de redistribució social, justícia urbana i canvi ecològic. Fer-ho possible, tanmateix, fa ineludible plantejar una qüestió clau: la necessitat també d’un nou esquema de governança que faci possible construir el dret a la metròpoli. Des de l’actual AMB, es podria avançar cap a un model amb capacitat política, cooperatiu, obert a la participació i d’elecció directa. Un model articulat, d’una banda, per la hibridació de components supramunicipals (àmplies competències metropolitanes) i intermunicipals (relacions horitzontals i coproducció de polítiques entre municipis). I basat, d’altra banda, en un fort vincle democràtic: elecció metropolitana directa i instruments de participació. La dimensió democràtica, a més, pot esdevenir palanca per enfortir el demos metropolità —un subjecte col·lectiu que s’autogoverna i genera actors metropolitans— sobre la base d’identitats de barri i de ciutat que cal també preservar i projectar cap al futur.
Es tracta, en síntesi, d’avançar amb determinació política i col·lectiva cap a un escenari on sigui possible a Barcelona la construcció metropolitana del dret a la ciutat. O, dit d’una altra forma, la construcció democràtica, cooperativa i comunitària del dret a la metròpoli. No és fàcil. Però no hi ha cap raó per a l’immobilisme. A Barcelona, més d’hora que tard, s’haurà d’activar i organitzar l’esperança metropolitana.
Publicacions recomanades
Desobeir l’octubre Pagès Editors, 2017
El municipalisme del bé comú Icaria, 2016
El butlletí
Subscriu-te al nostre butlletí per estar informat de les novetats de Barcelona Metròpolis