Instal·lada a les galeries 3 i 4 de l’Espai Memorial de la Model, l’exposició ha estat concebuda per la Regidoria de Memòria Democràtica i reflecteix l’extensa xarxa de refugis que va salvar milers de vides entre el 13 de febrer de 1937, data en què van començar els bombardeigs, i el 25 de gener de 1939.

Es tracta de 170 instantànies inèdites de la fotògrafa Ana Sánchez que revelen un patrimoni cívic, històric i arquitectònic únic a Europa. Les fotografies reflecteixen els túnels plens de runa, arrels, maons o cables rovellats, i també les llengües de ciment que en segellen l’entrada. S’hi poden veure refugis comunitaris, privats, fabrils i de dirigents polítics que mostren una Barcelona amagada a deu metres sota terra.

També s’hi exposen, gràcies a la col·laboració del MUHBA, una cinquantena d’objectes trobats a les intervencions arqueològiques realitzades en diferents refugis, que ajuden a prendre consciència de la vida sota les bombes. Serà la primera vegada que aquests materials, conservats al Centre de Col·leccions de la Zona Franca, es mostrin al públic.

L’exposició, comissariada per la mateixa Sánchez i l’historiador Xavier Domènech, recull imatges de quaranta refugis. Alguns seran mostrats per primera vegada, com és el cas del refugi de la seu de la Junta de la Defensa Passiva, situada al passeig de Gràcia, el de l’Escola Popular de Guerra, ubicada a l’Escola Pia de Sarrià, o el de la fàbrica Damm.

El nom de la mostra procedeix de la xifra de 1.322 refugis actualment inventariats pel Servei d’Arqueologia de la ciutat. Al web “La ciutat dels refugis. Catàleg dels refugis antiaeris de Barcelona”, fruit de quinze anys de documentació, investigació i recerca, es pot consultar una compilació d’aquests refugis.

Més de vint quilòmetres de túnels

Durant els gairebé dos anys d’atacs permanents contra la ciutat, Barcelona va rebre 1.903 impactes de més d’un milió de quilos de bombes, que van provocar més de 2.700 morts i 7.000 ferits. La ciutat va esdevenir un camp de proves i experimentació bèl·lica per a la Segona Guerra Mundial, però també hi va germinar una nova manera de resistir: foradar el terra amb un pic i una pala per teixir una eficaç xarxa de protecció inèdita de més de 20 quilòmetres de túnels.

Dels refugis inventariats, tan sols un 5% van ser construïts directament per les institucions, mentre que un altre 10% va rebre una subvenció pública. La resta van ser obra de la societat civil autoorganitzada, protagonista d’un moviment ciutadà sense precedents. De fet, la densitat de refugis no es correspon amb les zones més castigades per l’Aviazione Legionaria i la legió Còndor, sinó que està directament lligada al teixit associatiu.

D’aquesta manera, barris com les Corts, Sarrià o Sant Gervasi, que tenien menys densitat de població, disposaven proporcionalment de molts menys refugis que Ciutat Vella, Sants o Gràcia, on la cultura de cooperació entre els veïns estava molt arrelada.