El Grec és una mica com un acordió: s'estira i s'arronsa segons qui el toca. Alguns directors han apostat per programar tanta oferta que era impossible, per molt bona intenció que hi posés l'espectador, anar ni a un terç dels espectacles programats; altres, en canvi, han estat de l'opinió que qui molt abraça, poc estreny i n'han reduït la quantitat en un intent d'apostar per la qualitat. Fins i tot hi va haver qui va tenir la sort de combinar qualitat i quantitat en unes edicions que quedaran en la memòria de molts barcelonins.

Segurament qui més notes va mirar de fer sonar de l'acordió de la programació del festival va ser Xavier Albertí, que ara és director del Teatre Nacional de Catalunya. I, segurament, l'any en què més espectacles va contractar va ser el 1997, amb 177 títols, que van estendre els seus tentacles fora dels límits de la ciutat per crear també un Grec Metropolità en el que hi van participar Santa Coloma de Gramenet, l'Hospitalet, Badalona i Sant Adrià del Besòs.

Aquell estiu de 1997, quan encara ningú intuïa la crisi d'una dècada després, Barcelona va viure un dels Grecs més intensos, d'aquells que queden en el record: es va obrir el teló amb un concert de Milva; Calixto Bieito va dirigir La tempestat; ens van visitar DV8 Physical Theatre, Wim Vandekeybus, Sasha Waltz, la Komischen Oper i la Societas Raffaello Sanzio; Enrique Morente va interpretar els temes del seu mític Omega amb Lagartija Nick; els de Kràmpack ens van dir Sóc lletja, les sales alternatives es van unir en un projecte conjunt, Hotel de mala mort; i El gegant de Royal de Luxe va passejar pels carrers de Barcelona. L'estiu de 1997 semblava que tot era possible, fins i tot un Grec amb 177 espectacles.