Quines regles haurien d'imperar en un món virtual? Les mateixes que al món real o unes de diferents? Un assassinat comès pel nostre avatar ha de ser jutjat com si fóssim nosaltres els que empunyem la pistola? I un cas de pedofília? És necessari imposar límits a les noves tecnologies o podem deixar-nos portar pels seus cants de sirenes? De tot això en parla L'inframón, un espectacle dirigit per Juan Carlos Martel (i interpretat, entre altres, per Andreu Benito, Joan Carreras i Mar Ulldemolins) a partir d'un text (The Nether) escrit per la nord-americana Jennifer Haley, que es va presentar primer en el Royal Court (2013) i després al West End (2014) envoltat per una certa polèmica.

Podríem dir que l'obra existeix, gairebé literalment, en dos mons. En un hi veiem una dona policia interrogant un ric home de negocis, Sims, acusat de crear un món virtual en el qual els adults hi alliberen els seus desitjos més foscos. Això provoca un debat fascinant sobre si els mons virtuals legitimen o sublimen les fantasies mòrbides de la gent. Però l'obra succeeix també en un altre món: l'Inframón, una extensió futurista d'Internet, on Sims hi ha creat un regne imaginatiu en el qual els adults que canvien d'identitat contacten amb l'avatar d'una preadolescent, Iris, explicava Michael Billington a The Guardianper explicar les raons per les quals trobava la peça de Jennifer Haley profundament pertorbadora.

Poc després, i coincidint amb l'estrena de L'inframón al Lucille Lortel Theater, Ben Brantley també hi deia la seva des de les pàgines de The New York Times: És cert que qualsevol muntatge que presenta una nena bonica com a objecte de desig obligatòriament provoca la incomoditat i la crítica. Ajuda saber que la nena no és real, que es tracta d'un avatar d'un adult que ha consentit? Aquesta pregunta n'alimenta d'altres, que es plantegen, implícitament o explícitament a L'inframón, una peça tan intelligent com inquietant. Jennifer Haley, escriptora de Los Angeles especialitzada en l'ètica a la tecnologia, ha plantejat l'obra com un debat sobre què és delicte en un món de realitats relatives.

La veritat és que més enllà de la imatge d'una lolita virtual, com apunta Juan Carlos Martel, es tracta d'una obra de suspens, enginyosament construïda i ferotgement intelligent, que ens obliga a afrontar preguntes profundament inquietants sobre els límits de la realitat. Que no existeixi no significa que no sigui real. La xarxa també és això, la web: vides alternatives en un futur que ja és aquí..

Malgrat les òbvies diferències de format, el punt de partida de L'inframón no difereix en excés del d'Oficina per a una vida postidèntica, una òpera contemporània que es planteja quins són els límits de la llibertat al nostre món, cada vegada més virtual i globalitzat, i que situa l'acció a les oficines d'una misteriosa corporació transnacional. El projecte, dirigit per Matthias Rebstock (qui treballa també en una òpera que estrenarà el teatre Real el 2017, La ciudad de las mentiras), parteix de la partitura de Raquel García-Tomás, una compositora especialitzada en creació multidisciplinària i collaborativa que fa una recerca doctoral en aquest camp al Royal College of Music de Londres, i que ha collaborat amb l'English National Ballet, la Royal British Society of Sculptors, la Royal Academy of Arts, el Dresdener Musikfestspiele i L'Auditori de Barcelona en el marc del festival de música contemporània Sampler Sèries 2015/16. També va treballar a DIDO Reloaded, que va produir el festival Òpera de Butxaca i Nova Creació que, en aquesta ocasió, s'ha aliat amb la Neuköllner Oper de Berlin.