L'últim treball del quartet barceloní tanca la programació del Grec i mostra en directe el so més nou, esquitxat de matisos electrònics, d'una banda que barreja l'herència de l'escena musical catalana dels anys setanta i l'avantguarda de l'indie-folk.
Segur que ja heu escoltat, com a mínim, Sabotatge, primer single de Jo competeixo, un disc que els molts seguidors dels Manel esperaven amb candeletes. I és que ja han passat gairebé dos anys des que els autors d'Els millors professors europeus (2008) i 10.000 milles per veure una bona armadura (2011) van editar Atletes, baixin de l'escenari (2013). Tots tres discos van ser enregistrats, com qui diu, en la intimitat, però en aquesta ocasió han comptat, per primera vegada, amb un productor nord-americà que se'ls ha endut a Woodstock i a Nova York per convertir en disc les seves cançons més noves. L'experiència ha servit per redefinir el so d'una banda que, en aquest disc, incorpora apunts d'electrònica i assenyala clarament cap als vessants més contemporanis del pop. El més nou d'una formació que ha esdevingut tot un fenomen musical més enllà fins i tot de Catalunya i de l'Estat i que, amb el seu so, dibuixa una història de la música catalana recent que arrenca en la nova cançó i acaba en l'escena musical independent dels nostres dies.
Una producció de Manel i Fina Estampa.
Guitarra i veu: Guillem Gisbert; Guitarra: Roger Padilla ; Baix: Martí Maymó; Bateria: Arnau Vallvé;
