Floquet de Neu, la Monyos, l'alcalde Pich i Pon... Barcelona reviu la seva història en forma d'una sàtira poètica que convoca a escena alguns dels seus personatges més cèlebres.
La “gran encisera” de Joan Maragall, la Rosa de Foc sacsejada per les bombes a principi del segle XX... Barcelona és totes aquestes coses i algunes més però, per retratar-la, res millor que donar veu a alguns dels qui hi han viscut. Tots passen per un cafè atrotinat on la parròquia endormiscada segueix de cua d’ull les actuacions que se succeeixen en un petit escenari. No és la Monyos aquella que canta les seves penes? I aquells que interpreten “Qué bonita es Barcelona” a ritme de foxtrot no sonen com Los Clippers? Ells són alguns dels molts personatges que visiten el local, on podríem trobar des de l’alcalde Joan Pich i Pon —famós pels seus esgarrifosos lapsus verbals— fins a un goril·la albí o un senyor en gavardina fent salts d’alegria. Tots són fantasmes del passat i del futur que dibuixen, plegats, el retrat col·lectiu d’una ciutat i els seus habitants.
Autoria: Joan Ollé; Direcció: Joan Ollé; Direcció adjunta: Iban Beltran; Intèrprets: Joan Alavedra, Eduard Altaba, Joan Anguera, Ivan Benet, Paula Blanco, Salvador Boix, Oriol Camprodon, Laura Guiteras, Jerôme LaVoix, Oriol Genís, Enric Majó, Xavier Maureta, Victòria Pagès, Jordi Vidal.; Direcció musical i arranjaments: Lisboa Zentral Cafè; Escenografia: Eugenio Szwarcer; Coreografia: Andrés Corchero; Moviment escènic: Andrés Corchero; Vestuari: Míriam Compte; Disseny d'i·luminació: Lionel Spycher; Disseny de so i sonorització: Damien Bazin; Caracterització: Núria Llunell; Producció executiva: Lola Davó;
