“Alguna cosa per dir”: és, si fa no fa, el significat en llengua bàmbara, de Fenfo, el títol del nou àlbum de la maliana Fatoumata Diawara. És el segon després de Fatou, un debut que li va valdre adhesions entusiastes de publicacions de prestigi com The Guardian o Pitchfork i d’artistes de renom com Gilles Peterson. I és que amb el seu primer treball va demostrar que és una de les grans de la música moderna, representant d’un continent on l’experimentació i l’avantguarda combinen especialment amb la tradició. Modernes línies de guitarra conviuen a Fenfo amb les cordes de la kora y del kamele ngoni, mentre les caixes de ritmes es confonen amb la percussió tradicional. Tot això cerca recrear ritmes d’ahir i d’avui que van del blues, el punk i l’afropop a l’energia desbordant del rock. Acompanyen onze cançons, majoritàriament en llengua bàmbara, cadascuna de les quals explica una història, com si Fatoumata Diawara recollís així la rica tradició oral del continent. Respecte, humiliació, migració, amor, igualtat, família: són conceptes que apareixen en les cançons d’aquesta artista, una dona que viu a Como, però que té les arrels ben enfonsades a Mali, la terra dels seus pares, que visita sovint. Ha col·laborat o coincidit a l’escenari amb grans de la música que van des de Bobby Womack i Herbie Hancock fins al pianista cubà Roberto Fonseca, passant per Paul McCartney, Dee Dee Bridgewater o Cheikh Lô.
Aquesta dona entestada a ser la primera intèrpret africana a tocar la guitarra elèctrica de manera professional va néixer, de fet, a Abidjan, a Costa d’Ivori, però va acabar vivint a Bamako (Mali) amb una tieta actriu. I la influència de la tieta la va acabar portant a Europa, a fer d’actriu al cinema i en una companyia de teatre francesa i a fer sonar la seva veu en els discos de grans mestres de la música d’avui. És tota una lluitadora i la primera defensora d’un continent que, recorda, és ple de bellesa i no només de guerres, fam i violència, però que observa amb el necessari esperit crític i, per això, ha gosat prendre partit, en les seves cançons, en temes compromesos com la mutilació genital femenina.
Una producció de Montuno.
Veu i guitarra: Fatoumata Diawara Baix: Tito Bonacera Guitarra: Yacouba Kone Teclat i piano: Arecio Smith Bateria: Jean-Baptiste Gbadoé Producció: Montuno
