Substrat comú. Una nova arqueologia de la matèria

És matèria allò que hi ha a sota de tot canvi, allò que anticipa transformació i moviment. La matèria precedeix la forma i la representació, articula el temps, allò que ve després: fa possible el que ha de venir. La pregunta per la matèria és comuna en molts dels processos i debats al voltant de l’art actual, sovint des d’un punt de vista temàtic, però també és possible abordar el materialisme com a mètode. Aquesta exposició mostra les obres finalistes de la convocatòria Miquel Casablancas 2024, juntament amb els tres projectes desenvolupats al llarg del 2023 a través de les residències SAC-FiC. Si bé donant compte de diverses inquietuds, hi trobem complicitats metodològiques. A través de l’escultura, la instal·lació i l’audiovisual, aquestes obres ens conviden a explorar els seus propis processos de construcció i a fer una arqueologia del substrat que comparteixen.

La reflexió sobre el concepte de matèria s’ha donat des d’èpoques antigues, especialment quan va sorgir un pensament que, en oposició a la metafísica de les idees, va reivindicar que tota realitat està fonamentada pel material. Ja a l’interior de les lluites polítiques de la modernitat, el materialisme històric va sorgir com un mètode per imaginar el pas del temps d’una manera complexa, desacreditant una visió lineal de la història i apostant per la convicció que la matèria és la causa de tota transformació, és a dir: l’estructura fonamental de tota possibilitat. Avui dia, encaminades a la recerca d’altres possibilitats de vida, es multipliquen les especulacions al voltant d’una mena de «nous materialismes», i això convoca directament els processos artístics que tenen com a focus la matèria mateixa i la seva transformació.

Des de Sant Andreu Contemporani entenem la convocatòria Miquel Casablancas com un termòmetre de les preocupacions del context emergent de l’art. Havent advertit una insistència en molts dels projectes d’aquesta edició, i en altres d’edicions recents, a desenvolupar processos des del material, sens dubte val la pena aturar-nos a reflexionar-hi aprofitant les complicitats que hem trobat en la selecció de finalistes a càrrec del jurat d’aquesta edició (les curadores Bendetta Casini, Margot Cuevas i Blanca del Río). De fet, el context emergent podria ser considerat el substrat a partir del qual es desenvolupa l’ecosistema artístic, el lloc on es genera la seva matèria primera. En lloc de l’horitzontalitat cartogràfica, aquesta substància comuna ens anima a aprofundir en la dimensió vertical de la geologia a la recerca dels seus principis constructius.

Ara bé, caldria preguntar-se com, en plena era digital, acostumades a navegar en fluxos electrònics, a emmagatzemar les nostres dades «al núvol» virtual i a relacionar-nos amb entitats cibernètiques, encara és possible tenir una consciència material. Diversos projectes d’aquesta exposició ens confronten amb aquesta paradoxa. És el cas del vídeo for here am i sitting in a tin can far above the world (2024), de l’artista Gala Hernández López, que, des d’una perspectiva especulativa, articula un relat no lineal a partir d’imatges d’arxiu i animacions entorn de l’entusiasme pel fenomen financer de les criptomonedes i la criogènia. El qüestionament d’una suposada cultura immaterial també ens ve al cap amb la instal·lació de Natalia Domínguez (Lack of - Ambient soundtrack, 2024), resultat de la seva residència SAC-FiC el 2023, i en la qual escoltem exhalació, manca d’alè i asfíxia en una situació d’opressió, cosa que ens evoca una coneguda consigna crítica carregada de materialisme: tot allò sòlid s’esvaeix en l’aire.

Mitjançant tecnologia d’escaneig en 3D, fotogrametria i edició digital, Lola Zoido reprodueix a Portable Landscape (2022) un fragment de terreny imprès en polipell que penja a la sala d’exposicions. Aquesta contradicció entre allò digital i allò terrestre, entre allò suspès en l’aire i en la terra que trepitgem, ens permet qüestionar el mite d’una tecnologia virtual que, tanmateix, depèn de la materialitat física —com ara granges de dades i recursos naturals— perquè es pugui donar. De lado a lado (2016), de Marc Anglès, també ens situa davant d’aquesta conjuntura, ja que en la seva investigació sobre el pas del cinema analògic al digital i els canvis tecnològics que això ha comportat, també fa una arqueologia dels mitjans com la que proposa Jussi Parikka a l’hora d’abordar els canvis radicals en les condicions materials de la vida al planeta.

Pensar la cultura com una activitat lligada a un territori suposa, per tant, una visió materialista del món, com també ho és el qüestionament de determinats mites. Tant una cosa com l’altra estan presents a la investigació El miracle del Sol, que Albert Gironès va desenvolupar durant el 2023 com a part de les residències SAC-FiC, materialitzada en aquesta exposició a través d’un vídeo. Aquest projecte ens suggereix que, més enllà de creences i sense arribar a desacreditar-les, la construcció de la realitat està necessàriament intervinguda per la nostra pròpia percepció i experiència sensorial. De la mateixa manera, Isabel Bonafé qüestiona els límits entre allò material i allò immaterial en la instal·lació (Sin título). Desde fuera, la percepción resbala sobre las cosas sin tocarlas (2024), reivindicant la nostra pròpia experiència i el nostre moviment al voltant de la llum i els objectes.

Donna Haraway i Paul B. Preciado van apostar per un transhumanisme queer que va portar a estats de somni entorn del concepte ciborg i la incorporació de la pròtesi com a forma de vida. Visions alimentades per imaginaris digitals que, tanmateix, no han implicat un despreniment de la consciència material, com ara a l’obra Reconstruir lo blando (2023), de Lucas Marcos Barquilla, on els elements protètics remeten als processos de construcció, articulació i moviment de materials des d’una arqueologia paleontòloga o, fins i tot, forense. En el seu Manifiesto de las especies de compañía (2016), Donna Haraway partia de la importància d’un gra d’arròs, i és precisament arròs, entre altres materials, el que Marina González Guerreiro posa en valor en la seva escultura totèmica Un deseo (2021). Tal vegada el desig, tot i que intangible, pot ser també considerat una matèria que ens habita. Aquesta interrogació sembla fer-se-la, a més, Hodei Herreros Rodríguez a À mon seul désir (2023), a través d’un dispositiu escenogràfic que adquireix sentit per mitjà dels seus propis materials i, especialment, per l’ombra d’ulls que dona color a la base de la peça, al·ludint al tapís que n’ha inspirat el títol.

Els darrers anys hi ha hagut una important revisió de la tradició escultòrica basca cap a noves maneres d’entendre l’objectualitat i la matèria, i no és casualitat que aquesta exposició tingui una presència destacada d’artistes d’aquest context. Entre elles, el treball Alrededor de una cabeza (2023), de Claudia Rebeca Lorenzo, ens remet a aquest replantejament que s’ha donat al voltant de l’escultura i les relacions d’aquesta amb l’experiència de l’espacialitat que experimenten els nostres propis cossos. També Mikel Escobales hi reflexiona a Untitled, in a holding pattern (2024), donant compte d’una dialèctica entre aquesta societat de la imatge i el discurs que caracteritza la cultura immaterial que ja hem esmentat i la cultura material de l’objecte.

Però reconsiderar la matèria implica també reconsiderar-ne el moviment, ja que, des de la perspectiva de la física actual, la matèria no és més que àtoms en moviment. Laia Ventayol ha explorat aquest dinamisme a través de balanços i equilibris en el projecte Balancí, desenvolupat durant la seva residència SAC-FiC el 2023. Per a l’artista, aquestes relacions dinàmiques entre els cossos serien el paradigma de la circulació d’afectes. L’exploració del moviment també es materialitza en el vídeo de Jara Roset dobleembrague (2022), on l’escena d’un vehicle derrapant és dinamitzada per un muntatge vertiginós de plànols successius que ens remet a la construcció mateixa del dispositiu audiovisual. Un dispositiu audiovisual que, lluny de testimoniar una cosa ja passada, n’articula una altra que encara ha de passar. És així com ho entén Abel Jaramillo a Los fuegos (2023), un vídeo que és fruit de la seva residència a la Real Academia de España en Roma i que funciona, més aviat, com «una primera pedra» per a una cosa que encara no té imatges. Una matèria en potència o un «substrat comú», si ens remetem a la definició que feia Carl Jung de l’inconscient col·lectiu. També Walter Benjamin pensava que la matèria tenia a veure amb allò somiat, ja que és una cosa que encara no té una forma clara, que no s’ha aclarit, però que es troba en un substrat que compartim. 

Diana Padrón

-

​​Artistes: Marc Anglès, Isabel Bonafé, Natalia Domínguez, Mikel Escobales, Albert Gironès, Marina González Guerreiro, Gala Hernández López, Hodei Herreros Rodríguez, Abel Jaramillo, Claudia Rebeca Lorenzo, Lucas Marcos Barquilla, Jara Roset, Laia Ventayol García, Lola Zoido

Dossiers
​Projecte: Raquel G. Ibáñez, Sergio Monje, Leo Pum, Laura San Segundo i Alejandría Cinque
Mediació: Antonella Medici, Fabiana Vinagre i Camilo Mutis, Massa Salvatge (Teresa Mata Ferrer i Alba Oller Benítez)
​Comunicació gràfica: Josep Lozano Añon, Clara Pessanha, Belén Soria