Els Barrocs. Una pel·lícula de començament de segle (Pel·lícula) - Juan Domínguez amb María Jerez

Els Barrocs. Una pel·lícula de començament de segle

Al començament del segle xxi, la pandèmia de la COVID-19 va forçar a un confinament global.

Milions de persones van viure tancades a casa seva durant mesos. Milions més van haver de sortir a treballar en plena pandèmia.

Molts projectes de diferent van ser posposats o cancel·lats.

El format de videotrucada que faciliten programes com Zoom, Skype o Jitsi, entre altres, va ser un dels mitjans amb què moltes d’aquestes persones van poder comunicar-se, teletreballar i continuar desenvolupant projectes des dels seus tancaments.​

Durant aquest període, la noció del temps es veia sovint distorsionada, s’incrementava l’atenció sense que te n’adonessis, les situacions quotidianes tenien una rellevància sobredimensionada o es convertien en una cosa totalment absurda.

El desconcert, la incertesa, l’ansietat, l’oci, la hiperactivitat… Van sorgir emocions de tota mena. La desconfiança: fins i tot es podia arribar a sospitar del picaport d’una porta que havies estat mirant des de feia una bona estona.

Depenent del caràcter i, com sempre, de la situació econòmica, cadascú va viure aquest estat d’alarma de manera diferent.

Després dels primers moments de desconcert, María i Juan van continuar treballant en la distància, a través de la pantalla, des dels seus respectius confinaments a Berlín i Madrid.

Les imatges d’aquesta pel·lícula van ser gravades des de l’interior de casa seva incloent-hi objectes més o menys quotidians i materials de treball, a més d’imatges que es veien a través de les seves finestres i patis.

Al cap d’un any van decidir reunir-se per editar aquestes converses visuals.

Una producció de Juan Domínguez.

Realitzada i interpretada per María Jerez i Juan Domínguez.​

Juan Domínguez és creador i organitzador en els àmbits de la coreografia i les arts performàtiques. El seu treball advoca per la completa dissolució entre ficció i realitat: utilitza aquesta per produir aquella, i viceversa. La seva obra promou sempre la participació i cerca noves vies per entendre el compromís i la coautoria. Entre els seus treballs més recents hi ha Rhythm Is The Place (2023), This Is Not Normal i This Is Still Not Normal (2021-2022), en col·laboració amb Arantxa Martínez, així com Tálamo (2020). Va ser director artístic del festival In-Presentable (La Casa Encendida, 2003-2012), codirector del Living Room Festival (2010-2017), codirector, al costat d’Arantxa Martínez, del Festival Avant-Garten (Internationales SommerFestival Kampnagel, 2017)… 

María Jerez (Madrid, 1978) situa el seu treball entre la coreografia, el cinema i les arts visuals. Més enllà de l’interès, en les seves primeres peces, per les convencions teatrals i cinematogràfiques, i la comprensió implícita de l’espectador d’aquestes convencions, en els seus últims treballs busca qüestionar aquesta relació obrint espais de potencialitat a través de trobades amb allò que trobem estrany i aliè. El seu treball més recent insisteix en la performativitat de la trobada com a espai de transformació. En aquest procés de transformació, «l’altre» s’allotja en un mateix, establint vores difusos entre allò conegut i allò desconegut, l’objecte i el subjecte, allò animat i allò inanimat. El seu treball intenta escapar de les lògiques logocèntriques i antropocèntriques, on el mateix coneixement humà es converteix en una cosa vulnerable davant d’altres ecosistemes enigmàtics i complexos. María Jerez combina la producció del seu treball artístic amb projectes pedagògics, curatorials i editorials.