Paraules d’Amor. Núria Güell
Com a text curatorial d’aquesta exposició, Núria Güell ha decidit fer públic el projecte Morir d’amor, que va presentar al Premi de Videocreació el 18 d’octubre del 2023.
MORIR D’AMOR
Assaig de desconstrucció de l’ideal de l’amor des d’allò teatral
Barcelona, Premi de Videocreació, 2023-2024
INTRODUCCIÓ
D’una banda, tenim la cultura i les seves representacions culturals: Fedra, Èdip, Medea, Antígona, Narcís, Adam i Eva, Els amants de Terol, Calisto i Melibea, Romeu i Julieta, Carmen, Tristany i Isolda, Juan Tenorio i Doña Inés, gairebé tots els boleros, les bachatas i, fins i tot, el perreo. La llista de representacions culturals al voltant de l’amor seria inacabable: des de la mitologia grega i les seves tragèdies, travessades pel catolicisme, passant per l’amor cortès, el Segle d’Or, el romanticisme del xviii i part del xix, fins a les expressions culturals més populars o alternatives dels nostres dies: també Bad Bunny, Rauw o Bad Gyal es pregunten pels estralls relacionats amb l’amor a la nostra època.
D’altra banda, tenim els kamikazes que oficien en nom de l’amor a Déu; tots els nacionalistes que continuen llançant-se a la seva mútua destrucció per amor a alguna pàtria; les adolescents que entenen els trets zelotípics —i la violència implícita— com a signes d’una passió cap a elles; la mare que mata els seus fills perquè no pateixin; donar la vida o treure-la per amor a una idea de revolució social; o l’amant que decideix matar l’estimat abans de perdre el seu amor.
Quina responsabilitat té la cultura en totes aquestes paradoxes? I les produccions culturals? Quins mites xiuxiuegen inconscientment als nostres discursos? Quina relació hi ha entre els ideals de l’època i les identificacions singulars de cada subjecte? Quins ideals ocults darrere de la màscara de les conviccions i les creences compartides al voltant de l’ideal de l’amor, es presencien per transformar la coacció en persuasió? Les fonts de l’amor es poden renovar?
PROJECTE
En aquesta ocasió, el nucli del qual sortirà l’estructura del videoassaig serà una acció escènica que faré al Teatre Nacional de Catalunya l’abril del 2024. L’acció consisteix a organitzar un recital de poemes d’amor escrits i llegits per subjectes que al·leguen haver matat per amor. Amb la producció d’aquesta acció com a eix, el videoassaig es proposa investigar la relació entre les produccions culturals occidentals al voltant de la passió amorosa i algunes de les conseqüències que aquestes representacions i discursos tenen sobre allò real dels cossos, tant en allò singular com en allò institucional.
Practicar una «política bonica», «que l’amor ens il·lumini» o «posar les cures al centre» són lemes que estan usant els polítics considerats més progressistes de l’Estat espanyol. També sabem que, actualment, la majoria de les institucions culturals i artístiques amb finançament públic fan bandera de les cures, diuen i defensen posar les cures al centre, i també sabem que les cures estan conduïdes per una mena d’amor al proïsme.
Al mateix temps, moltes són les veus que assenyalen l’amor —romàntic, neuròtic, obsessiu, sacrificial i/o passional— com la principal forma d’alienació a la nostra societat. És innegable que aquest producte ideològic ocupa un lloc d’honor entre els mandats interioritzats que la nostra cultura ens imposa. De fet, sembla com si fos una contradicció conceptual referir-se a aquest sentiment de manera crítica, assenyalant-ne les limitacions, les contradiccions, i ja no diguem la funció enfosquidora o directament enganyosa que sovint compleix l’apel·lació a allò amorós en el món actual.
REFERÈNCIES CONCEPTUALS
La Representació i la Cultura
Sabem que allò representat no preexisteix a la seva representació, les representacions creen allò que representen. Les civilitzacions humanes es fonamenten en representacions, el llenguatge dota l’ésser humà de la capacitat de representar alguna cosa com existint, i l’únic requisit perquè funcioni és que la majoria dels subjectes de la comunitat reconeguin allò representat com a existent. I la cultura és l’encarregada del manteniment i l’actualització de les representacions esmentades. És cert que les representacions es van crear i es creen amb la intenció d’adequar-se a allò real, però com que allò real, sigui el que sigui, és irrepresentable, els efectes d’aquestes representacions, quan es prenen per reals, solen provocar conflictes i malestars; un abisme insondable separa allò representat d’allò existent.
La idea que tenim de l’«amor» és també una representació, un fet cultural i, per tant, après.
El Llenguatge
Esmentàvem que hi ha un abisme entre la representació i l’existència. Sempre que som al camp de la paraula, som al camp de la ficció, ja que el llenguatge només pot ser binari, no dona per a més, i aquí comença el desajust.
L’humanisme va traslladar la veritat al camp de la paraula; es creu en la veritat dels significants, quan, d’alguna forma, aquesta és la que pot opacar el real, amb els mites, les creences, les atribucions i els judicis implícits en aquests significants. Petjades passades que continuen tenint els seus efectes avui dia.
La cultura occidental i les seves inscripcions
Carmen González Táboas, psicoanalista argentina d’orientació lacaniana, pensa que la llengua/cultura hispana habilita gaudis diferents de les altres llengües i cultures. És cert que la nostra cultura —de tradició grecoromana i judeocristiana— és plena de mites, d’ideals, de creences i de somnis. Segons ella, ho podem permetre perquè el paradís i l’eternitat estan promesos, encara que sigui a canvi d’amor sacrificial. El cristianisme porta al seu si el drama de la passió (de Crist), un acte «d’amor» sobirà: Déu sacrifica el seu fill i el seu fill se sacrifica per la humanitat. Les mítiques imatges de la crucifixió són a qualsevol fantasma on el patiment tingui lloc. L’amor a la nostra cultura s’estructura com la religió cristiana: amb condicions, et sacrifiques i vas al cel. I Déu, o l’altre, només demana amor incondicional, o sigui, fe.
Política cultural i cures
No fa gaires anys, els centres culturals i els centres d’art contemporani es van transformar en centres d’acollida de refugiats; pocs anys després, aquests mateixos centres es volien transformar en hospitals; i el que ara tenim, segons que diuen, són espais que posen les cures i els afectes al centre: les bondats de les pràctiques culturals no tenen fi. Reflexions al marge, el que m’interessa és investigar en quina mesura la institució, la qual s’autoprodueix i s’autolegitima, pot escapar de la repetició per permetre coherència entre la teoria i la pràctica, més enllà de la retòrica que impliquen els ideals.
L’ideal de l’amor
Tots aquests mites i relats sobre l’amor esmentats inicialment, construeixen un ideal d’amor a la nostra cultura que, com tot ideal, sabem que és de l’ordre de l’imaginari, encara que es presenti com a natural. L’ideal, per definició, anhela allò inabastable, somia amb allò que no hi és, no té equivalència en allò real. Si ens abandonem a la hipnòtica abraçada dels mites i els ideals, ens incitaran a confondre els signes amb les seves seductores il·lusions.
Morir d’amor
La passió amorosa, canviant en les formes per les modalitats dels temps, continua apareixent com una marca femenina per excel·lència. Morir d’amor, realment o psíquicament, concerneix també els homes, però a la nostra cultura es mostra com un paradigma femení. La tragèdia grega ja ho sabia: Fedra n’és l’arquetip.
Angoixa, depressió, desesperació són el revers de l’autonomia del subjecte, impliquen el sacrifici extrem en nom de l’amor —a l’art, a la mitja taronja, a la pàtria, etc.—. Igual que els testimonis d’aquelles i aquells que justifiquen el maltractament sofert com un signe d’amor per part de l’estimat, encara que sigui un signe nociu. Un maltractament exercit en nom d’un amor passional, desgraciat, degradat a l’odi.
La sortida del mite
Sorprèn, a cent anys dels descobriments de Freud, la quantitat de sociologia suposadament crítica que es desenvolupa com si la vida dels éssers humans transcorregués exclusivament en l’àmbit del que és explícit i transparent, del que és racional i conscient. Es fa urgent acceptar que l’ésser humà, sobretot, és un animal amb llenguatge i desitjant, guiat per pulsions de les quals, a priori, desconeix la causa —de vida i de mort, Eros i Thànatos—, pulsions obertes a la influència de la cultura administrada, és a dir, pulsions els objectes i les canalitzacions dels quals s’adapten a l’esperit de l’època.
Només en aquest enllaç entre el que és psíquic i el que és social podem penetrar en el secret de la «servitud voluntària», que també podria explicar els estralls que l’amor passional encara comporta en la societat «de l’amor líquid».
Núria Güell
-
Paraules d’amor. Un assaig sobre les passions, de Núria Güell, projecte premiat a la 10a edició del Premi de Videocreació. Una coproducció d’un projecte de videocreació entre els Centres Territorials del Sistema Públic d’ Equipaments d’Arts Visuals de Catalunya,* Santa Mònica, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i LOOP Barcelona.
El Premi de Videocreació es consolida aquest any amb una dècada de trajectòria al darrere. El premi té el propòsit de promoure el treball d’artistes que destaquin pels seus plantejaments innovadors en l’àmbit de les arts contemporànies i que incorporin el vídeo com a element únic o parcial en el conjunt de la proposta. Un dels objectius principals és dur a terme accions estratègiques perquè els artistes visuals, els centres i les institucions implicades puguin desenvolupar-se en xarxa i incrementin la seva visibilitat en el territori i la seva presència internacional.
* Els Centres Territorials del Sistema Públic d’Equipaments d’Arts Visuals de Catalunya són: ACVic Centre d’Arts Contemporànies (Vic); Bòlit, Centre d’Art Contemporani (Girona); Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona; M|A|C Mataró Art Contemporani; Mèdol – Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona; Centre d’Art la Panera (Lleida); Lo Pati – Centre d’Art Terres de l’Ebre (Amposta); i Centre d’Art Tecla Sala (l’Hospitalet de Llobregat).
-
En el marc del Festival LOOP
-
Núria Güell (1981, Vidreres) es va llicenciar en Belles Arts a la Universitat de Barcelona, en l’especialitat d’escultura, i va continuar els seus estudis a la Càtedra Art de Conducta de l’Havana (Cuba). La seva pràctica artística es caracteritza per la confrontació i el qüestionament d’evidències i convencions morals. Una pràctica que ella entén com a necessària des del punt de vista social i polític, i en la qual es posa en joc allò cultural i allò establert.
Entre les seves exposicions individuals, cal esmentar Confinements, Escape Plans and a Various Kinds of Jouissance, a Salle Principale (París, 2023); Tot ordre es vol pur. Una exposició retrospectiva, a Fabra i Coats (Barcelona, 2021); Nation State. Four Escape Strategies, a Biennale Warszawa (Polònia, 2019); Au nom du Père, de la Patrie et du Patriarcat, a CAC Brétigny (França, 2018); i Troika Fiscal Disobedience Consultancy, a Project Arts Centre (Dublín, 2016).
Ha col·laborat en exposicions col·lectives com The Museum of Arte Útil, a Van Abbemuseum (Eindhoven, 2013); Un saber realmente útil, a Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía (Madrid, 2014); Today Is Our Tomorrow, a PUBLICS (Hèlsinki, 2019); Coreografies del gènere, al CCCB (Barcelona, 2019); Un même monde, a Maison des Arts Georges & Claude Pompidou (França, 2021); “Everyone is an Artist”: Cosmopolitical Exercises with Joseph Beuys, a Kunstsammlung Nordrhein-Westfalen (Düsseldorf, 2021); i Palestina libre. Exposición de Apoyo al Pueblo Palestino y por el Fin de la Ocupación, a Espacio Tangente (Burgos, 2024).
Ha rebut, també, diversos premis i beques al llarg de la seva trajectòria, i col·labora regularment amb centres socials i educatius.
Més info: nuriaguell.com
