The late estate Broomberg & Chanarin
Durant els últims vint anys, la parella de fotògrafs formada per Adam Broomberg i Oliver Chanarin han treballat en un interrogatori paranoic del mitjà fotogràfic, a la recerca de tot allò cultural, polític, emocional i econòmic que envolta les imatges.
Provinents de famílies jueves emigrades a Sud-àfrica, es van conèixer a Johannesburg. Van començar a treballar junts com a editors i fotògrafs de la revista COLORS, viatjant per tot el món per rebatre els tòpics del fotoperiodisme en la seva missió suposadament fidel d’informar i conscienciar l’opinió pública. Amb la intenció d’explorar la complexa relació entre fotografia, poder i catàstrofe, aviat van decidir desdibuixar la tradicional frontera entre pràctica artística i documental, però evitant qualsevol estil característic. Sigui retratant persones i contextos travessats pel dolor, indagant en arxius o apropiant-se d’obres d’artistes i escriptors compromesos, han rastrejat totes les expressions de la violència (de la guerra i la tortura a la segregació o la censura) fins a l’absurd (el joc o l’accident). La seva mirada crítica, irònica i subversiva es mou entre l’etnografia i l’art conceptual, per encarar la realitat i alhora desmuntar-la, mostrar amb cruesa i simplicitat frontal qualsevol conflicte o entrar-hi en profunditat i descobrir-ne l’abstracció.
Com a bon duet d’artistes, és inútil distingir on comença l’un i acaba l’altre. I això es trasllada a la seva obra, feta a base de capes i versions, collages i cites, pròpies o alienes, que adopten diferents formats o s’encavalquen en projectes successius. Fins avui, que han decidit posar fi a la seva col·laboració. Broomberg & Chanarin ha mort, diuen, amb un somriure als llavis, mentre encarreguen el seu obituari perquè diaris i revistes internacionals el publiquin el dia de la inauguració. Un somriure que afegeix més llenya al foc, perquè no només amplia el debat sobre el control de les imatges, sinó que ara, a més, posa a prova la institució que les gestiona. La desaparició de l’autor fa aparèixer la institució i el lector com a garants de la seva pervivència. Però mentre l’arxiu o la sala expositiva es volen hereves de la seva autoritat, el lector la dinamita, i assenyala que el problema del llegat artístic no es limita a la custòdia legal i la conservació física, sinó que afecta també, o sobretot, l’accés i la interpretació del seu missatge –en termes de memòria històrica o patrimoni cultural, fins i tot nacional.
«Vostè premi el botó, nosaltres farem la resta», deia el famós eslògan de Kodak quan el 1888 va treure la primera càmera portàtil. Tota l’obra de Broomberg & Chanarin examina l’abast d’aquesta «resta» que actua de manera callada però incisiva: a base d’interrompre els automatismes de la màquina i els seus canals de difusió, desprogramen la nostra mirada per fer-nos conscients de tot el que, desbordant-les, dona forma i relat a les imatges. L’instant decisiu d’Henri Cartier-Bresson i el punctum de Roland Barthes que han forjat la teoria fotogràfica queden suspesos. En canvi, restablir el diàleg entre l’experiència del moment viscut i la posterior construcció de la imatge implica fugir del fetitxisme del document com a record d’allò perdut i distanciar-nos de la postal com a testimoni d’allò que ha estat, per trobar tot el que encara és possible, tot allò que pot ser una col·lecció d’imatges.
Aquest és, doncs, l’anunci d’un final obert en canal. Una última exposició que és, alhora, la seva primera gran retrospectiva a escala mundial. Com un adeu a la seva celebrada carrera, amb obres emblemàtiques i treballs inèdits, però sense nostàlgies. Perquè no es tracta de mirar enrere per buscar en les imatges el sentit d’una vida, ni d’embalsamar el que en queda en una urna, sinó de resseguir i continuar aquest cadàver exquisit que és la seva trajectòria. Per això no hem volgut ensenyar-la com un tot tancat i fix, sinó de mica en mica, per capes, obrint el treball de catalogació que té lloc a la tercera planta i, en coherència amb la seva obra, introduint el procés de descoberta i anàlisi tan propi dels artistes.
Fotografia i museu han compartit la creença que hi ha un temps uniforme i una realitat compacta que podem capturar i exposar amb una instantània. Però ni la fotografia és l’evidència d’un fet (o no només), sinó més aviat el testimoni d’una trobada polièdrica i esbiaixada; ni la sala és un dispositiu d’ensenyament neutral que atresora i comunica, sinó una eina d’aprenentatge des d’on estudiar i imaginar múltiples lectures. Si entenem que no estem davant d’un inventari de records ni d’un dipòsit d’objectes, sinó d’una xarxa d’interaccions que participen del present des d’una estructura discursiva que ens implica, cal que ens preguntem pel discurs que ens (re)presenten. Quina és i quina volem que sigui, avui, la capacitat representativa de les imatges i de l’espai d’exposició?
Fent referència (no sense ironia) a la mort de l’autor, que va de la teoria literària a la legislació vigent, els artistes moren per dir-nos que el passat mai està tancat, que el mitjà fotogràfic va més enllà de l’artista i de l’objecte, i que les restes patrimonials s’actualitzen constantment. Aquí, la fotografia és la pràctica on analitzar el final d’una manera d’entendre el temps i d’ordenar la realitat, per repensar els seus usos i explorar el seu potencial transformador en el si de la institució. I això suposa revisar el vincle entre el document, l’exposició i la societat, buscar maneres radicalment democràtiques d’accedir i generar pensament crític per ampliar l’esfera pública de les imatges i la sala expositiva.
-
Les obres exposades canviaran cada dues setmanes. Detallem el calendari d’aquesta transformació quinzenal, així com les sèries/obres previstes (subjecte a canvis).
20 de febrer al 14 de març
Poor Monuments, 2011 // War Primer 2, 2011 // Divine Violence, 2013 // Holy Bible, 2013
17 al 28 de març
People in Trouble Laughing Pushed to the Ground, 2011 // The Story of My Death, 2013 // Humans and Other Animals, 2014 // Rudiments, 2015 // The Follies, 2015
30 de març a l’11 d'abril
Ghetto, 2003 // Yasser Arafat, 2004 // Trust, 2000 // Caesars Palace Casino, South Africa, 2004 // Portrait of Hutu and Tutsi, 2000 // Dora Fobert, 2011 // Spirit is a Bone, 2013
13 al 25 d'abril
Fig, 2006 // Nudniks and Dodgers, 2012 // To Photograph the Details of a Dark Horse in Low Light, 2012 // The Polaroid Revolutionary Workers Movement, 2013
27 d'abril al 9 de maig
Not for Sale and Distribution in Iran, 2017 // Prestige of Terror, 2010 // Afterlife, 2009 // Portable Monuments (London Suicide Bombers), 2011 // Every Piece of Dust on Freud's Couch, 2015 // The Bureaucracy of Angels, 2017
11 al 23 de maig
Chicago, 2006 // Red House, 2006 // American Landscapes, 2009 // Dodo, 2014 // The Day Nobody Died, 2008 // Bandage the Knife not the Wound, 2018
