La transformació sensible
El desig es mou. Eros és un verb.
Anne Carson
Produir bellesa és necessàriament revolucionari. I això, al seu torn, implica que un artista que produeix bellesa és un artista compromès.
Antonio Negri
La bellesa és un servei públic? Un dret social? Quin valor polític té la bellesa en el moment actual?
La transformació sensible es pregunta pel rol que exerceix la bellesa en el marc de les pràctiques artístiques i socials, i presenta diferents propostes amb què podem cohabitar la bellesa i fer-nos-la nostra com a pràctica vital.
Contràriament a la idea que es tracta d’una qüestió de gust individual o d’estetització de sistemes socials i de pensament, en aquest projecte la bellesa és entesa com a principi organitzatiu i com a força motriu de coneixement. La bellesa forma part de la naturalesa de les coses: no és als ulls de qui la mira, sinó que busca alterar per complet la percepció, i per tant conté implícitament un procés de mobilització social i polític.
La bellesa és una disposició que assegura la vida en comú amb espècies i agents de diferents tipus, però alhora és un atemptat contra qualsevol presumpció d’independència. El plaer sensual propicia el contacte entre els cossos. Aquesta és la via per la qual accedim i ens relacionem amb l’alteritat, encara que això ens faci irremeiablement dependents i, per tant, vulnerables: una vegada s’ha despertat el desig cap a l’altre, no hi ha autonomia que valgui.
El poeta i dramaturg Friedrich Schiller va proporcionar a la bellesa una primera significació política: tot i que el pensament il·lustrat l’havia deixat al marge, Schiller va assenyalar la bellesa com un component que és indispensable per a l’emancipació social enfront de l’escenari de terror en què va degenerar la Revolució francesa. Amb les Cartes sobre l’educació estètica de l’home (1795), la seva proposta es va concretar en una idealització de la bellesa, la qual el poeta emplaçava en un punt de sincronització perfecte entre l’acció dels sentits i la de l’enteniment.
Amb La transformació sensible, seguim pensant la bellesa com a condició necessària per a la consecució d’un món comú, malgrat que la síntesi schilleriana ja no s’estima avui en dia plausible: la bellesa facilita l’acció col·lectiva en tant que la desdobla, és un multiplicador de la libido, de l’energia afectiva, així com inclús de les possibilitats cognitives. Una política del comú haurà de reconèixer la bellesa en la mesura que és base material i un actor indispensable per a la vida, però sense que s’hagi de procedir, per aquesta raó, a la seva captura segons una forma de l’enteniment o ni tan sols una estètica política. Una política del comú ha de garantir, contràriament, la multiplicació exponencial dels modes de bellesa i, així, fer-ho també amb els d’existència.
_
Assemble (col·lectiu multidisciplinari format a Londres l’any 2010) aborda les qualitats sensuals dels ambients com a principi bàsic per al desenvolupament de la vida. The Voice of Children (des de 2016) és una investigació amb què es recull la relació que nens i nenes d’arreu del món mantenen amb els seus entorns. Es posa l’atenció en els modes d’autoorganització infantil que, basats en la creativitat i el plaer, desplacen l’adultcentrisme com a únic model per al desenvolupament de la vida humana. A la Fabra i Coats es mostra el treball realitzat en col·laboració amb MNNATSOP (Movimiento Nacional de Niños y Adolescentes Trabajadores Organizados del Perú), una associació horitzontal de nens i nenes autoorganitzats que compten amb el suport d’adults que ells mateixos trien (en bona part, exmembres de l’associació). L’organització està orientada a sostenir les vides dels seus membres, que tots són infants que treballen, tot articulant xarxes de suport i empoderament col·lectiu a través de l’educació, l’amistat i la conversa. En paral·lel a l’exposició a la Fabra i Coats, Assemble ha expandit aquest diàleg tot compartint l’experiència dels infants del Perú amb alumnes de 5è curs de l’escola Ernest Lluch de l’Hospitalet de Llobregat.
Patricia Esquivias (Caracas, 1979) estudia les implicacions colonials del treball artesanal i alhora evoca les possibilitats relacionals alternatives que es despleguen amb el fer manual. Copiar a Manuela (2021) incideix en la recuperació del llegat de la pintora Manuela Ballester (València, 1908), que, exiliada a Mèxic des de 1939, va contribuir a l’economia familiar amb la realització d’un estudi gràfic de la indumentària dels indígenes mexicans. S’organitza amb aquesta finalitat una itinerància de l’exposició que el Museo Nacional de la Cerámica y Artes Suntuarias González Martí va dedicar a la seva obra l’any 2015, tot introduint al respecte un doble desplaçament: per una banda, Esquivias ha convidat un grup d’infants que han col·laborat en projectes anteriors de l’artista a copiar els dibuixos de Ballester. Per l’altra, l’artista substitueix les teles que la valenciana va portar al seu retorn per huipiles produïts actualment per artesans de Mèxic, els quals els comercialitzen per mitjà de les xarxes socials.
Javier Peñafiel (Saragossa, 1964) i Rita Rakosnik (Barcelona, 1993) han establert una correspondència postal amb agents humans i no-humans que, implicats en diverses lluites, es reconeixen com a productors de bellesa a la vegada que de resistència política. Tot desmarcant-se de l’expectativa d’accés directe que en temps de pandèmia s’ha generalitzat amb les plataformes de videoconferència, Gir postal (2021) reivindica l’espai paradoxal de la carta com un requeriment per a la mobilització del desig: la carta vincula alhora que reconeix la distància com un element que és constitutiu d’Eros. La carta evoca la confidència a la vegada que la seva textualitat la desborda i la transforma en espai públic. La carta —tal com escriu Anne Carson, una de les figures en les quals s’inspira el projecte— conjura la diferència entre el que és i l’esdevenir, és un espai en potència. Peñafiel envia les cartes a adreces en trànsit que ja no existeixen i Rakosnik les envia al departament d’objectes perduts d’una oficina de correus anònima. Al mateix temps, amb el recitat ambdós s’adrecen a un oient que volen convertir en còmplice d’una teranyina de seducció en expansió.
Julia Ramírez-Blanco (Madrid, 1985) & Paula García-Masedo (Madrid, 1984) exploren els modes d’autoorganització a partir de les representacions que han generat de si mateixes comunitats que habiten els marges. En les societats capitalistes occidentals, basades en la sistematització de l’explotació, els modes de vida generats per la burgesia s’han identificat en tant que degradants i fins i tot mancats d’autenticitat. En les alternatives que s’agrupen a Back to the Land (archivo inacabado) (2021) hi batega, per tant, no sols una crítica social, sinó també una crítica amb fonament estètic i que té a veure amb l’adopció d’estils de vida orientats a la recuperació del sentit de la bellesa. Ramírez-Blanco i García-Masedo s’han fixat, per la seva vigència, en el retorn contracultural al camp i com aquest s’ha figurat com una antítesi de la vida urbana per mitjà de les recurrents referències iconogràfiques a l’Arcàdia i al Paradís perdut, així com a d’altres elements procedents de cosmologies orientals. Aquestes imatges responen a la necessitat d’autoafirmar-se de les comunitats al marge, que a la vegada també es descobreixen indefectiblement orientades cap a la seducció de l’altre.
