Futurs abandonats. Demà ja era la questió

Xavier Arenós, Anna Artaker / Meike S. Gleim, Joan Bennàssar Cerdà, Jordi Colomer, Eva Fàbregas, Claire Fontaine, Gustav Klucis, Jordi Mitjà, Dani Montlleó, Société Réaliste, Rirkrit Tiravanija, Todo por la Praxis i Oriol Vilanova.

Comissariada per Martí Peran

Futurs Abandonats.pdf​

L’exposició "Futurs abandonats. Demà ja era la qüestió" inaugura la temporada 2014-2015 de Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani.

Una història molt recent de la idea de futur, en arribar al darrer capítol, no pot esquivar una evidència: després d’una dilatada biografia i d’unes dècades ençà, la noció de futur ha caigut en una situació de sospita i descrèdit1. És veritat que en aquests darrers anys assistim a diferents moviments col·lectius que responen a aquesta circumstància amb la recuperació literal d’una política prefigurativa engrescada a anticipar noves pràctiques; però la seva emergència, al capdavall, també és el darrer i més evident símptoma de la magnitud del col·lapse que ha afectat la idea de futur. El millor prisma per discernir les causes que justifiquen aquesta dificultat per pensar un esdevenidor diferent és el que ofereix la seva principal conseqüència: la dictadura del present. En efecte, si es mesura la dimensió i les causes d’aquesta apoteosi del present, de retruc queden argumentades les motivacions principals que fan impossible aventurar-se a rumiar futurs. La llista no és pas curta. El triomf indecent del present es fonamenta en primer lloc en l’hedonisme del consum, en l’imperatiu d’una actualització constant basada en la lògica de l’obsolescència programada. D’altra banda, el consumidor compulsiu es veu abocat a una situació de precarietat generalitzada que impedeix encarar la vida com a projecte; tant l’esfera laboral com l’afectiva se situen en l’òrbita de la flexibilitat necessària per viure només en temps real. Al mateix temps, la política de la por incita a un replegament que instal.la el subjecte en una actitud astorada, aturada i tancada davant de qualsevol temptació de permetre experiències inconegudes. El consumidor, precari i espantat, no est. tampoc en condicions gaire òptimes per imaginar res diferent després que la coartada del benestar li hagi domat i estovat la imaginació Si a aquests motius, d’una incidència centrada en l’àmbit individual —mecanismes biopolítics, doncs—, hi afegim, en relació ara amb els relats col·lectius, que ja s’ha proclamat la fi de la política, la fi de la història i el fracàs de les utopies de masses, aleshores, sota tot aquest reguitzell d’arguments, aquella dictadura del present esdevé tan radicalment aclaparadora que no deixa cap marge legítim per somniar futurs prometedors. El futur ha estat cancel·lat en la cèlebre expressió thatcherista «No hi ha alternativa».

Pensar el futur s’ha convertit en anguniós, apareix convertit en l’espai de la reiteració, de la repetició insuportable d’un present que només es clona constantment. A l’altre extrem, una petita classe privilegiada ha desplaçat la idea de futur vers una extravagant idea d’immortalitat, refiant-se de la revolució biotecnològica, l’única acreditada. En aquest escenari es fa imprescindible reconèixer com un imperatiu reparar els estralls provocats per la dictadura del present i rehabilitar altres formes de conjugar el nostre temps. La reacció més comuna per reparar l’absència de futurs ha estat la nostàlgia. El passat i la memòria s’han convertit en els principals correctors davant de l’excés de present. Aquest impuls cap enrere s’ha traduït en una eclosió museològica; pertot hi ha museus de tot. Com s’ha assenyalat, aquest gir museogràfic, però, només aconsegueix complir una funció compensatòria. El museu afirma un ordre simbòlic de significacions que només amorteix la nostra pobresa d’experiència i que, sobretot, no garanteix l’articulació d’expectatives de futur. El gir historiogràfic ha infectat també, de manera molt especial, l’àmbit de les pràctiques artístiques, obrint de bat a bat la possibilitat d’elaborar històries paral·leles a l’oficial, especular sobre possibilitats històriques més o menys versemblants i, fins i tot, desconstruir la història per desvelar els rostres ocults de fets consignats 3. La figura de l’artista arqueòleg s’ha generalitzat tant que fins i tot s’ha proposat identificar-los com els artistes de la pala. 4 L’art de l’excavació, amb totes les seves virtuts —qüestionar els sistemes tradicionals de classificació, complementar o desvirtuar la història convencional…—, es limita a una extracció de la memòria en brut, tal com apareix en funció de la profunditat dels estrats explorats, i aquesta mena d’operació només garanteix desvetllar passats, amb prou feines s. teoritza el present i, sobretot, aporta ben poca cosa a la necessitat de pensar futurs. No n’hi ha prou de replicar al present absolut mitjançant la memòria. El passat en brut, sense filtres, no pot proveir-nos d’ell. Que no ens ofereix la idea del futur. En paraules d’Andreas Huyssen, potser ha arribat l’hora de recordar el futur en lloc de preocupar-nos pel futur de la memòria. 5 Recordar el futur significa destriar del passat aquelles línies de fuga que avui encara apunten cap endavant. D’aquesta manera, l’aproximació al passat ja no es produeix d’una forma desideologitzada, sinó que, al contrari, la memòria ara ja opera amb un filtre que li permet rescatar allò pertinent per respondre a l’imperatiu d’obrir horitzons. Per desenvolupar aquesta arqueologia de futurs, cal partir de la convicció que la història es pot modular de maneres diferents. En lloc d’una simple linealitat que s’ordena amb la seqüència passat-present-futur, el temps històric, combinacions de les tres unitats temporals, de manera que, això com hi ha un present present, també es pot rumiar des d’un futur passat —esgotat, doncs— o des d’un passat futur farcit de possibilitats pendents de desenvolupar.6 En efecte, aquesta pluralitat de conjugacions de la història és el que li permet discernir del passat on es produeixen acceleracions, retards i, entre altres possibles determinacions, on podríem localitzar del passat l’encara-no.  

Per Ernst Bloch, l’encara-no, més que un esdeveniment o una dada històrica que podríem rescatar per rehabilitar-la, és una pulsió de la consciència, un somnieig anticipatori que s’expressa arreu, en gestos de la vida quotidiana o en determinades creacions estètiques. 7 La confiança que diposita Bloch en la consciència anticipatòria, capaç de dibuixar les petges d’allò que encara no ha estat, avui és el que resulta ingenu. Tots els arguments amb els quals es justificava la dictadura del present impedien imaginar futurs, precisament perquè han aconseguit desactivar aquella consciència capaç de la qual es refia Bloch. L’encara-no, la línia de fuga cap a un futur altre, caldrà cercar-lo mirant cap enrere, en els futurs passats, aquells per als quals el demà ja era la qüestió.  Recordar el futur, cercar en el passat l’encara-no, té un primer focus d’atenció en una determinada ruïna. és veritat que la ruïna convencional és una xifra de la nostàlgia, una presència material evocadora de passat, talment com la utopia combina la seva textualitat present amb el futur que promet.

Entre el vestigi i la utopia hi ha una mena de simetria invertida que fa pensar que la ruïna no és el millor llindar per trobar futurs passats susceptibles de projectar-se. Però hi ha una altra ruïna, una ruïna premonitòria; la que detecta Robert Smithson davant les restes del passat industrial de Passaic, convertides en vestigis de memòria d’un joc de futurs abandonats.9 Aquesta ruïna és la que genera un panorama zero, un punt temporal en el qual apareix l’obsolet a l’inrevés, una promesa aparentment caduca que es torna a obrir endavant, atés que mai no es va consumar. La ruïna premonitòria és, en aquest sentit, una eina que desferma una veritable crítica de l’instant que reconeix que un passat no esdevingut encara pertany a un temps actiu i que, en conseqüència, conserva l’esperança del seu compliment. Les ruïnes prometedores —ja siguin de naturalesa material, textual, ideològica o política—, les que mantenen la història com un procés obert, tenen una dimensió política, atés que ens retornen el que va ser vençut i oblidat pel pensament dominant. Els somnis no acomplerts són sempre els vençuts, de manera que, en tornar-los a instal·lar en l’horitzó del present, se sacseja la història per donar-li l’oportunitat de complir el que encara no ha estat. Aquesta operació que s’escapa de la simple representació del passat i prova d’establir una relació amb les oportunitats perdudes és el que segons Walter Benjamin defineix el materialisme històric.10 Aquesta proximitat és ara molt pertinent per afegir una darrera consideració en aquest elogi de la potencialitat de les ruïnes prometedores o dels futurs abandonats. En efecte, tal com expressa Benjamin, malgrat la fascinació que pugui produir-nos qualsevol passat prenyat de possibilitats, l’impuls transformador ha de mantenir-se sempre obert, sense reconciliació amb cap model per atractiu que pugui ser. No es tracta de consumar expectatives irresoltes per celebrar un anacronisme rebel, sinó de provocar el xoc entre aquelles il·lusions i un present escàs d’expectatives pròpies. Només així l’escletxa del futur romandrà oberta, tant per avui com per demà.

Martí Peran

1. Lucian Holscher, El descubrimiento del futuro, Madrid, Siglo XXI, 2014.

2. Sobre aquest tema consulteu sobretot Andreas Huyssen, En busca del futuro perdido. Cultura y memoria en tiempos de globalización, Madrid, FCE, 2002. Vegeu també Jean Baudrillard, La transparencia del mal, Barcelona, Anagrama, 2001, i Marc Augé, Las formas del olvido, Barcelona, Gedisa, 1998.

3. Per a un resum general sobre la dimensió del gir historiogràfic, vegeu Miguel Àngel Hernàndez- Navarro, Hacer visible el pasado: el artista como historiador (benjaminiano), Madrid, Actas del Congreso Europeo de Estètica, 2010.

4. Dieter Roelstraete, «After the Historiographic Turn: Current Findings», a E-flux Journal, n.m. 6, maig del 2009.

5. Andreas Huyssen, op cit. Vegeu en especial l’apartat IV, «Utopías del pasado, recuerdos del futuro»

6. Aquesta invitació a repensar la història des de diferents conjugacions del temps ha estat l’aportació fonamental de Reinhart Koselleck, Futuro pasado. Para una semántica de los tiempos históricos, Paidós, Barcelona, 1993.

7. Ernst Bloch, El principio esperanza. Vol. 1, Madrid, Trotta, 2004. Vegeu especialment la .Parte segunda. La conciencia anticipadora., p. 71 i s.

8. Vegeu Fredric Jameson, La utopía hoy, a Arqueologías del futuro, Madrid, Akal, 2009, p. 12.

9. Robert Smithson, «Un recorrido por los monumentos de Passaic (1967)», a Robert Smithson. El paisaje antrópico, València, IVAM, 1993.

10. Walter Benjamin, Tesis de filosofía de la historia, a Discursos interrumpidos I, Madrid, Taurus, 1982, p. 188.