Capitol II. Fugides. La ficció com a rigor

ROSA BARBA / HARIS EPAMINONDA/ LILLI HARTMANN / ANTONI HERVÀS / MARLA JACARILLA / OLIVIA PLENDER / FRANCESC RUIZ / ARIEL SCHLESINGER

+ Constant / Carlos Pazos / Zush

Comissariada per David Armengol i Martí Manen

Capítol II. Fugides. La ficció com a rigor és el segon capítol d’El text: principis i sortides, el programa d’exposicions i activitats de Fabra i Coats - Centre d’Art Contemporani de Barcelona per a la temporada 2013-2014. Després d’una primera anàlisi de la crònica com a format d’escriptura, aquesta segona entrega s’acosta a les possibilitats narratives de la ficció. Situacions de fugida en què la realitat deixa de ser l’únic paràmetre i la invenció, la fantasia o la simulació atorguen a allò narrat una altra veracitat possible i particular.

Vies d’escapament, capes superposades, relectures, fascinació pels detalls, construcció de personatges i situacions insòlites… En definitiva, una mirada cosmogònica que comporta una alteració d’aquella temporalitat —l’esperada, l’assumida— que ens defineix cada dia. Futurs desitjats, passats perduts, presents per esquivar. La solució, on és la solució, en cas que n’hi hagi alguna. A II. Fugides. La ficció com a rigor hi trobem treballs artístics en què la generació de mons implica, paradoxalment, ser ben conscients del punt de partida: el sistema econòmic, el pes i significat de l’objecte, l’empremta del llenguatge, la construcció conscient del nosaltres com a personatges públics i medials.

Jugar amb la realitat per capgirar-la, buscar el que no podem trobar, gaudir d’un procés que implica una separació continuada de la cruesa de l’avui. Gaudir, sí, gaudir. L’exposició ens presenta obres, ens presenta artistes que busquen tons i maneres per trobar altres opcions, per generar gramàtiques flexibles que serveixin —també— per tornar a la realitat, com si fos factible escapar-ne. “La ficció com a rigor” implica endinsar-se en sistemes de treball seriosos, però a la vegada sostinguts per objectius borrosos. Donar consistència a un missatge aliè a la realitat per convertir-lo —ja sigui per més o menys temps— en una altra realitat possible. I un cop existeixi, creure-la com a certa, sense dubtar, sense necessitat de justificar-la.

D’aquesta manera, II. Fugides. La ficció com a rigor és una exposició en què els personatges es construeixen i no s’amaguen, en què el futur i la fascinació per aquests espurneigs de llum de la infantesa —que queden en la memòria com si fossin taques cinematogràfiques— es barregen sense que la lògica sigui un problema. Una exposició en què els objectes i les imatges s’erigeixen a través d’imaginaris capaços d’oferir un altre tipus de lectura. Sortides, fugides, desitjos. Fragments amb els quals compondre històries, sons amb els quals desmuntar situacions, mirades creuades, transformacions i especulacions sobre la realitat. Al cap i a la fi, la realitat sempre està molt present en qualsevol fugida.