Anòxia. Un preludi constant

Adaptació musical de veu i dispositius electrònics de Fito Conesa i Claudia Schneider de l’obra Anòxia. Un preludi constant, de Fito Conesa, breu conversatori sobre el procés de creació de la peça musical i de la veu, i projecció de l’obra.

Anòxia. Un preludi constant*

Entendre la prohibició com a part de la norma converteix el conflicte en quotidià. Fa dècades que els metges recomanen no banyar-se al Mar Menor en algunes situacions. Des de fa anys, a la badia de Portmán (Múrcia) s’està expandint una capa de pedra negra que, en una mena de consens-dictadura, hem decidit batejar com a «negra pedra volcànica», per intentar submergir el record de la mineria en una alineació ambiental transitòria.

Els vaixells travessen el Mediterrani des de Barcelona unint punts en un entramat de capritxoses constel·lacions, com qui uneix números en un passatemps de manera reiterada, una vegada i una altra, fins que el paper s’esquerda. El negacionisme del capitalisme tardà és, en realitat, la conseqüència natural de la nostra por a no saber gestionar el col·lapse, el canvi, les males notícies. No som capaços d’entendre l’acció i el moviment més enllà de la culpa que ens bloqueja.

Anòxia. Un preludi constant és una òpera en tres moviments que proposa diferents acostaments a les problemàtiques actuals del mar Mediterrani.

Per una banda, ens aproxima a la degeneració ecosistèmica i a l’ecocidi imminent; per una altra, ens dibuixa la xarxa de carreteres de pagament que els grans creuers tracen sobre les posidònies; i, finalment, també és un cant que interpel·la l’espectador i l’acosta a una situació present de conseqüències ja sabudes però mal gestionades. En resum: Anòxia. Un preludi constant és una òpera que, de manera gradual, va relatant algunes de les problemàtiques més evidents a les quals s’ha sotmès el mar Mediterrani; un cant visual que expandeix la nostra qüestionable convivència i narra en glissandos tèrmics les foscors que s’esdevindran, però que no s’embassa en la fatalitat com a única melodia possible. És un treball audiovisual construït en diverses fases, amb veus diverses, sensibilitats múltiples i complicitats reals; una naumàquia en tres actes. 

Anòxia. Un preludi constant va guanyar la 9ª edició del Premi de Videocreació, una coproducció d’un projecte de videocreació entre Centres Territorials del Sistema Públic d’Equipaments d’Arts Visuals de Catalunya**, Santa Mònica, el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i LOOP Barcelona.​​

Fito Conesa (Cartagena, 1980) és artista i programador. Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, ha treballat impartint i elaborant tallers per al departament educatiu de la Fundació ”la Caixa”. Va formar part de l’equip tutorial de la Sala d’Art Jove (2012). Els seus treballs han estat exposats en diferents museus i festivals, com ara Oslo Screen Festival 2010, Fira LOOP Barcelona 2009-2012, Festival Internacional de Poesia de Barcelona, Centro Cultural de España en Santo Domingo (República Dominicana), Matadero Madrid i CaixaForum (Lleida, Tarragona, Barcelona).
Ha participat en diverses publicacions, com Zeitgeist: variations & repetitions (Save as… Publications, 2010), Unique Window Display (Loft Publications, 2009) i Suite for Ordinary Machinery (Save as… Publications, 2008). Amb aquesta última va passar a formar part dels fons de les biblioteques de la Tate Modern (Londres), el Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía i el MACBA.
Des del 2014 fins a la tardor del 2017 va dirigir i coordinar l’Habitació 1418, el projecte del CCCB i el MACBA per a joves de 14 a 18 anys.

Claudia Schneider és llicenciada en Arquitectura per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Paral·lelament, va estudiar música a l’Acadèmia Marshall de Barcelona, i la seva formació de cant la desenvolupa amb Montserrat Aparici. Becada el tercer any d’estudi d’Arquitectura per l’Istituto di Architettura di Venezia, aprofita la seva estada a Itàlia per ampliar els seus estudis de cant a la Scuola Treviso.
Guanya el Concurs de Noves Veus que organitza l’Òpera de Cambra de Catalunya, i aconsegueix una beca per completar la seva formació de lied amb Paul Schilhawsky i Dalton Baldwin.
Ha prestat una atenció especial al món de l’òpera contemporània, on ha estrenat obres de Carles Santos, com ara Ricardo i Elena, l’òpera circ Sama samaruck suck suck i L’adéu de Lucrècia Borja; o de Joan Albert Amargós, com ara Eurídice y los títeres de Caronte. El 2016 va estrenar, al Festival Grec, l’òpera de titelles robotitzats El somni de Gulliver, amb música d’Elena Kats-Chernin i art robòtic de Roland Olbeter.
En la seva vida desenvolupa les seves dues passions, el cant i l’arquitectura, amb la mateixa força i dedicació.

* L’anòxia és la manca –o gairebé manca– d’oxigen respirable en les cèl·lules o els teixits d’un organisme o un sistema aquàtic.

** Els Centres Territorials del Sistema Públic d’Equipaments d’Arts Visuals de Catalunya són: ACVic Centre d’Arts Contemporànies (Vic); Bòlit, Centre d’Art Contemporani. Girona; Fabra i Coats: Centre d’Art Contemporani de Barcelona; M|A|C Mataró Art Contemporani; Mèdol – Centre d’Arts Contemporànies de Tarragona; Centre d’Art la Panera (Lleida); Lo Pati – Centre d’Art Terres de l’Ebre (Amposta); i Centre d’Art Tecla Sala (l’Hospitalet de Llobregat).