Amable informal

Artistes: Bárbara Sánchez Barroso, Blanca Gracia, Enrique Radigales, Fito Conesa, Irene Pe, Julia Puyo, Luz Broto, Marc Herrero, Radia Cava-ret (Samu Céspedes, Patricia Del Razo, Violeta Ospina Dguez i Yazel Parra Nahmens), Tau Luna Acosta, Xesca Salvà i Marc Villanueva

A cura de Pilar Cruz

L’amabilitat és un d’aquests conceptes que tothom sembla tenir molt clars però que ningú és capaç de definir amb precisió. Ens falta vocabulari i només se’ns acudeixen exemples. Tendim a definir l’amabilitat amb alguna de les formes de la cortesia: somriure a algú, subjectar la porta, si us plau, gràcies, no es mereixen. Les formes de la cortesia, (la bona educació), són necessaris estàndards de convivència, de vegades costumistes, que reflecteixen estructures socials. En aquest sentit, canvien amb el temps, responen a les maneres com s’estructura allò social i no són en absolut universals, ni s’exerceixen de manera igualitària o bidireccional.

Però l’amabilitat, en el sentit de deixar-se ser i deixar ser, va més enllà de la formalitat estandarditzada en la nostra relació amb els altres. Pensem que l’amabilitat és servil i complaent, fins i tot naïf, però té una capacitat enorme per desactivar el poder, i per tant una enorme potència política. Per al filòsof Byung-Chul Han, el poder és centralitzador, té tendència cap a si mateix, i allò que en queda fora o al marge és quelcom que s’ha de suprimir. L’amabilitat desactiva aquesta tendència i dona espais a allò múltiple. Perquè hi hagi multiplicitat, la qualitat d’allò amable no només ha de guiar el comportament, sinó que també ha de servir per afavorir espais físics, mentals i simbòlics, que possibilitin l’existència.

Si les formes de l’amabilitat pertanyen a espais físics i mentals obsolets, no podem pretendre que ens continuïn servint sense qüestionar-les. L’amabilitat és sobirana en un territori de convivència: hauríem de deixar que mani en les regles amb les quals convivim. Eixamplar els territoris de l’amabilitat és una tasca crítica del present. Anar més enllà dels confins d’aquest territori i reconèixer absolutament tots els subjectes d’aquest nou espai com a subjectes dignes d’amabilitat, és a dir, dignes d’existir en si mateixos i ser reconeguts en això. 

Les obres presents en aquesta exposició no tenien, a priori, quan van ser creades, l’amabilitat com a intenció principal, però a totes les cobreix i les supura. Els artistes reflexionen sobre l’amabilitat com a praxi crítica, com a manera de fer i de mostrar, com a punt de partida o, fins i tot, com a conseqüència inevitable. Hi aporten significat i adjectius, amb la qual cosa amplien el seu camp semàntic i, per tant, el nostre imaginari sobre allò amable. Ens donen pistes per repensar i actualitzar els modals a través dels quals pren forma l’amabilitat. L’aterren en el present i, d’aquesta manera, les seves propostes es converteixen en llocs simbòlics de relació amb els altres, gairebé com petits antídots contra el pessimisme i la distòpia.

La primera peça que trobem en aquesta renovada praxi de l’amabilitat és Our Own Path Remains, de Fito Conesa. Després d’una crisi artística i personal que el va portar a trencar amb la seva producció anterior, i després d’uns quants anys sense compondre, el músic Arvo Pärt va reiniciar el seu treball des de zero amb Tabula rasa, composició que va inaugurar un nou gènere musical. Fito Conesa s’inspira en aquell gest per proposar aquesta petxina acústica, un dispositiu per a l’escolta com a experiència transcendent. Conesa proposa deixar enrere prejudicis i llocs comuns, i començar de zero. La petxina acústica representa l’inici d’un viatge per eliminar les idees preconcebudes sobre el sentit que donem a les paraules i qüestionar-nos les categories en què ens hem mogut fins ara. Permet inventar nous gèneres i reiniciar el nostre lloc al món. Ens ajuda a fer-nos conscients de la nostra individualitat per reconèixer la dels altres. Aquesta estructura és un espai amable, encara que produeixi un cert vertigen, com a portal cap a una nova amabilitat.

Un CUERPO doliente en un MUNDO herido, d’Irene Pe, són una sèrie de peces de tècnica mixta que sorgeixen a partir d’uns poemes que l’artista escriu quan comença a notar els primers signes de la malaltia crònica que pateix actualment. Cada poema i obra són mutacions que corresponen a diversos estats de la malaltia i el seu desenvolupament en el cos de l’artista, i exploren els sentiments i les reaccions que li van anar provocant. Des de la ràbia, el dol i la incertesa, fins a l’acolliment, la comprensió i l’exploració. Tots aquests processos, l’artista els equipara al món com a cos, malalt per les violències del sistema capitalista. L’amabilitat cap al propi cos —no com a ens productiu, sinó com a sostenidor de la pròpia vida—, la visió anticapacitista de l’ésser humà i la visió antiutilitària de la resta d’éssers, es postulen com un ressorgir necessari, com diria Donna Haraway, per viure en un present dens.

Des de la signatura dels acords de pau el 2016, Colòmbia s’ha enfrontat a l’assassinat sistemàtic de persones, tant activistes socials com excombatents de les FARC. Latencia, de Tau Luna Acosta, és una instal·lació en la qual trobem una peça tèxtil que representa un mapa dels departaments del Cauca, del Valle del Cauca i de Nariño, a Colòmbia. Els brodats es van fer en col·laboració amb familiars de persones assassinades en aquests territoris, que van ser especialment copejats per la violència. Allà on hi va haver un assassinat, hi van col·locar una llum, que s’encén quan connectes un sensor cardíac al teu propi pols. El record d’aquelles persones s’il·lumina amb el ritme del teu cor. La instal·lació es completa amb una base de dades de persones assassinades i desaparegudes des del 2016 fins al 2019; i un vídeo en el qual escoltem les veus de les persones mentre broden i creen circuits electrocardíacs per la memòria, el dol i la restitució. El reconeixement del dolor i la reparació són processos que s’han de completar per poder reiniciar la convivència després d’un escenari de violència extrema.

El treball de Blanca Gràcia s’inspira en una fórmula legislativa medieval que castigava persones inadaptades o que havien comès petits delictes. Els condemnaven a la «mort cívica» i perdien el seu estatus humà, de manera que havien de viure al bosc com a animals, sense drets i exposats a violències impunes. Però en la màxima indefensió social, en l’extraradi d’allò social, era on, paradoxalment, arribaven a la màxima cota de llibertat. L’artista proposa, amb Antidotum Tarantulae, una desfilada orgullosa i carnavalesca d’una sèrie de personatges dissidents que se celebren tal com són, sense més imposicions. L’àudio, amb un fragment del Dret a la mandra de Paul Lafargue, ens col·loca en aquest bosc del desterrament com a lloc d’amabilitat, com si haguéssim estat expulsats momentàniament de la societat normativa i hiperproductiva actual.

A la segona planta, ja abans d’entrar a la sala podem veure-hi un banc escultura d’Enrique Radigales. Sensowifi és una peça on et pots asseure i, quan ho facis, uns micròfons de contacte enviaran els teus moviments a una base de dades que et tornarà sons similars al clicking amb què es comuniquen les plantes entre elles i amb altres espècies. També sentiràs, de manera aleatòria, una exhalació, com un protollenguatge vocal, així com un so d’una composició barroca que imitava el cant d’ocells, deformada fins a eliminar qualsevol associació recognoscible. Sensowifi nega la centralitat de la paraula i la visualitat, et demana activar el revolucionari sentit de l’atenció al teu entorn i se centra en altres possibilitats de comunicació i connexió amb allò que ens envolta. 

Ja dins de la sala, altres peces també es recreen sobre la connexió i la comunicació no lingüística, com ara l’obra de Bárbara Sánchez Barroso. Es tracta d’una adaptació del registre de l’acció Los nudos que anudamos, que l’artista va fer juntament amb Adriana Vila Guevara a ARBAR (la Vall de Santa Creu). Va consistir en una caminada fins al mar en la qual els participants estaven lligats amb una corda. El camí s’havia de fer en silenci estricte i, per tant, s’havien de comunicar de manera no verbal per adaptar-se al ritme del grup o esquivar obstacles. Les caigudes dels uns repercutien en els altres, ningú no podia anar «al seu ritme» sense que això afectés la resta. Aquest fil invisible que ens uneix, entre nosaltres i amb l’entorn, es feia tangible. L’acció generava corresponsabilitat i feia palesa la nostra interdependència, entre nosaltres i amb l’entorn. La connexió és la base per entendre que, per conviure i sobreviure, hem de ser més comunitat col·laboradora que no pas individus dominants.

Una altra peça que ressona amb la connexió i l’amabilitat entesa com a generació d’un espai de corresponsabilitat cap a allò altre i els altres és El pensament salvatge, de Xesca Salvà i Marc Villanueva. Consisteix en una placa de Petri en la qual, al cap de poc temps d’haver inaugurat l’exposició, s’inocularan uns quants centenars dels microorganismes que viuen a les nostres mans. Potser quan llegeixis aquestes línies els microorganismes hauran crescut i s’hauran reproduït fins a formar un petit planeta habitat per milions d’éssers desconeguts, el brunzit incomprensible dels quals serà captat per un sensor. Pot ser que en aquest moment el planeta ja s’hagi extingit; aleshores, veuràs un registre fotogràfic. Aquest petit món ens fa replantejar-nos la primacia del llenguatge —i de tota la civilització que s’ha generat al seu voltant— com a cúspide de la piràmide comunicativa. Aquests microorganismes qüestionen la nostra manera de ser al món, ens ensenyen pràctiques més responsables de convivència amb l’entorn i, en última instància, ens col·loquen davant la gran pregunta de què significa la vida i quins són els seus límits.

Adjacent, hi trobem la peça Degrowth, de Julia Puyo. És una escultura feta amb tubs de coure, en la quantitat necessària per transmetre un missatge. El coure és conductor d’energia, i és fonamental per a l’electrònica, les telecomunicacions i el transport. Pilars bàsics del sistema de producció actual.
Bruno Latour ens suggeria que ens convertíssim en «interruptors» de la globalització: que ens comencem a imaginar petits gestos insignificants o gestos barrera contra aquest sistema, però no per modificar-lo, sinó per sortir de la producció com l’únic mitjà possible de relació amb el món. És possible començar a pensar amb amabilitat en tot allò que sustenta la nostra vida? És indubtable que el planeta ha estat amable amb l’ésser humà. Serem capaços de retornar aquesta generositat i pensar en allò material com una entitat a la qual es deu reconeixement i respecte? 

Hi ha un lloc social més amable que un karaoke? Un espai en el qual la convivència és forçada a través de la veu d’altres, en el qual et converteixes en una altra persona, coreges la cançó dels altres. Convius festivament en el respecte pel torn, en la, no nomes acceptació, sinó fins i tot celebració de les habilitats, normalment escasses, alienes i pròpies, de la performativitat dels altres i de la teva pròpia. Ets i deixes ser en gresca. El col·lectiu Radia Cava-ret (Samu Céspedes, Patricia Del Razo, Violeta Ospina Dguez i Yazel Parra Nahmens) presenta un flyer o obreboques del seu projecte (Orquesta vacía) Karaoke inmigrante, que es farà com a taller-performance participatiu durant el primer trimestre del 2025. Aquest obreboques mostra els elements mes recognoscibles del karaoke i et convida a cantar les lletres d’èxits ja hackejades en accions anteriors del col·lectiu, que mostren preocupacions i reivindicacions respecte al control migratori, el racisme i les lleis d’estrangeria.

Al centre de la sala, hi trobem l’Estructura amb cúpula de la Terribilitat de la carn, on Marc Herrero ha recreat una versió actualitzada del Judici Final, inspirada en la Capella Sixtina de Miquel Àngel. Si, al Renaixement, el final dels temps es representava com una rendició de comptes davant Déu, en aquest cas la màxima jutgessa seria la deessa Gaia. En una estructura cupular, però que també recorda un gimnàs, un panòptic o, fins i tot, una gàbia, Herrero planteja un repertori iconogràfic propi del temps contemporani: en lloc d’apòstols i sants, als panys de la cúpula hi representa al·legories dels abusos que ha comès l’ésser humà per provocar un més que probable apocalipsi no gaire llunyà. El consumisme, el liberalisme, l’explotació, l’extractivisme... hi queden manifestats com a símptomes corporals mutants, en una actitud que no se sap bé si és d’assetjament o de prec del perdó. A la base, per contra, canvia els àngels i els penitents per una sèrie de situacions en què la natura s’obre pas triomfant, recupera la seva agència i s’infiltra en les petjades de la civilització. En una situació de col·lapse ecològic, només accedirem a la salvació si deixem que sigui la natura qui envaeixi i col·lapsi tots els espais, tant els terrenals com els del món de les idees.

Finalment, tancant el recorregut i a l’altra banda de la sala, hi trobem la instal·lació Contactar cristales enfrentados, de Luz Broto. El punt de partida del projecte és la coincidència entre la finestra de l’habitació d’infància de l’artista, en un poble petit, i la de la seva veïna, just al davant. Luz Broto reuneix aquest parell de finestres i, a partir d’aquí, va per altres llocs de la ciutat de Barcelona preguntant a coneguts i desconeguts: «hi ha una finestra davant la teva finestra?». Així va aconseguir la resta de parells de finestres aquí presents (a les cases es van substituir per vidres nous), de persones que, tal vegada, mai havien parlat les unes amb les altres. El fet de col·locar els vidres d’aquestes parelles de finestres amb la cara exterior tocant-se, acosta els veïns, amb la qual cosa elimina les distàncies i, per tant, les diferències entre ells. De manera figurada, però també real, per l'intercanvi i el diàleg que aquesta acció genera. Saber qui viu al davant és un gest molt radical de convivència en una gran ciutat. Simbòlicament, reforça la idea que el que tenim en comú és en realitat més que el que ens separa, que l’espai urbà pot ser un territori per a la convivència d’allò múltiple i que el que construïm per protegir-nos també pot servir per unir-nos.

​Pilar Cruz Ramón​​