Amable informal
Artistes: Bárbara Sánchez Barroso, Blanca Gracia, Enrique Radigales, Fito Conesa, Irene Pe, Julia Puyo, Luz Broto, Marc Herrero, Radia Cava-ret (Samu Céspedes, Patricia Del Razo, Violeta Ospina Dguez i Yazel Parra Nahmens), Tau Luna Acosta, Xesca Salvà i Marc Villanueva
A cura de Pilar Cruz
L’amabilitat és un d’aquests conceptes que tothom sembla tenir molt clar però que ningú és capaç de definir amb precisió. Ens falta vocabulari i només se’ns acudeixen exemples. Tendim a definir l’amabilitat amb alguna de les formes de la cortesia: somriure a algú, subjectar la porta, si us plau, gràcies, no es mereixen. Les formes de la cortesia són necessaris estàndards de convivència, de vegades costumistes, que reflecteixen estructures socials. Una bona educació.
L’amabilitat, en el sentit de deixar-se ser i deixar ser, va més enllà de la formalitat estandarditzada en la nostra relació amb els altres. Pensem que l’amabilitat és servil i complaent, fins i tot naïf, però té una capacitat enorme per desactivar el poder, i per tant una enorme potència política. Per al filòsof Byung-Chul Han, el poder és centralitzador, té tendència cap a si mateix, i allò que en queda a una banda és quelcom que s’ha de suprimir. L’amabilitat desactiva aquesta tendència i dona espais a allò múltiple. No es tracta (només) de comportament, sinó d’afavorir espais de descompressió.
Les obres presents en aquesta exposició no tenien, a priori, quan van ser creades, l’amabilitat com a intenció principal, però a totes les cobreix i les supura. Els artistes reflexionen sobre l’amabilitat com a praxi crítica, com a manera de fer i de mostrar, fins i tot com a conseqüència inevitable. Hi aporten significat i vocabulari, i amplien el seu camp semàntic i, per tant, el nostre imaginari sobre allò amable. L’aterren en el present i, d’aquesta manera, les seves propostes es converteixen en llocs simbòlics de relació amb els altres, gairebé com petits antídots contra el pessimisme i la distòpia.